Gen 212019
 

On és aquella finíssima, gairebé imperceptible, però ben real, línia que separa la legítima reivindicació, la solidaritat i la dignitat, de l’esperpent i el ridícul? On és la frontera entre l’activisme públic i l’espectacle més intranscendent?

Aquestes preguntes poden resultar especialment punyents, sobretot si les enfoquem al que estem vivint i veient als voltants de diferents presons catalanes, però molt especialment al voltant de Lledoners, on aquest cap de setmana han tingut lloc tota mena d’actes en suport dels presos polítics, ara que estan a punt de ser duts a Madrid, però que no sé jo a quina banda de la línia que comentava s’han de situar realment.

És encomiable, i molt reconfortant, n’estic segur, la feina de tantíssima gent anònima que dia rere dia i setmana rere setmana, no defalleix, arreu del país, per demostrar el seu suport a uns presos injustament tancats i la voluntat indestructible d’un poble de defensar la seva identitat i la seva dignitat col·lectiva. Els dubtes, però, em sorgeixen quan veig una tendència a l’excés en el to lúdic, barrejant festa i reivindicació de manera, si més no, qüestionable, perquè del que estem parlant, en realitat, és del drama de persones que fa més d’un any que pateixen la separació de les seves famílies, sense cap condemna contra cap dels seus actes.

I per acabar-ho d’adobar, tot plegat, una indefinició política més que sospitosa, sense objectius ni línies d’actuació clares, tant respecte al futur del país, com a la defensa dels seus companys de partit. És aquí on apareix una altra ratlla finíssima però contundent: la que separa la política de debò de les rabietes entre partits o a dins de les mateixes formacions, per més llacets o altres elements grocs que es llueixin a la solapa. En aquest escenari, els més febles, els presos i exiliats, tenen totes les de perdre, per més aplecs que anem muntant i per més bona voluntat que anem desplegant, amb una benintencionada barreja de candidesa i de determinació, poc efectiva sense la correspondència efectiva dels que ostenten el poder. I així, cada dia que passa, es va dibuixant més clara una tercera línia: la que separa la voluntat de la capacitat.

css.php