Gen 042019
 

Més sobre aquest any que tot just acabem d’encetar: ja no és l’Any Pompeu Fabra. S’han acabat els actes en record de la fenomenal feina d’aquest enginyer industrial que ens va acabar deixant una gramàtica i unes normes ortogràfiques que, amb pocs canvis, encara segueixen plenament vigents i que van posar el català en el mapa de les llengües de cultura i ben endreçades del món.

Al llarg d’aquests darrers mesos s’ha repetit, i molt, aquella coneguda frase de Fabra que convida a no abandonar mai la tasca ni l’esperança. Il·lusió i feina, una gran combinació amb què sovint s’ha volgut resumir el caràcter català, a mig camí entre la rauxa i el seny. De tota manera, poc se n’ha parlat -potser no es va considerar que fos el millor moment- d’una altra gran sentència fabriana, aquesta molt més contundent, que diu que si falla la llengua, falla tot.

Si fem una repassada amb una mínima perspectiva i amb un mínim esperit crític a la situació del país, ens adonarem de seguida que la llengua, en aquesta complexa societat nostra, falla. La situació del català (de l’occità ja ni en parlo, perquè aquesta és tota una altra història encara més sinistra) és delicada, i la seva presència en tots els àmbits no és la que caldria desitjar, per dir-ho d’una manera amable.

Molt se’n parla de l’increment de persones d’aquí, d’allà i de tot arreu que són capaces d’entendre i de comunicar-se en català, gràcies a un esforç de dècades en formació, però això no és prou. De què ens serviran unes generacions de catalans formats i preparats en la seva llengua, si aquesta va desapareixent de la realitat quotidiana, en cada cop més espais? Suposo que com gairebé tot, és qüestió de prioritats. Pensem que la preparació, tot i que encara és l’objectiu més fàcil d’assolir, no és cap garantia de res. D’exemples de “preparats” inútils en trobaríem a grapats, en tots els estaments i estadis socials. Evito posar-ne cap exemple, per si de cas.

No ho oblidem: si la llengua falla, falla tot. I així anem, sigui per mala fe, per pressions polítiques i socials, per mandra, o per simple incompetència. Aquest hauria de ser l’autèntic llegat de l’Any Fabra, i no cap altre. Però…

css.php