Gen 112019
 

Ves per on, és gener i fa fred. Definitivament, tenim el do de fer excepcional i noticiable allò que és un fet natural: a l’hivern, fa fred. I a l’estiu calor, però aquesta ja arribarà quan toqui.

I amb el fred han arribat uns autèntics clàssics hivernals: les previsions meteorològiques gairebé apocalíptiques i exagerades fins a l’absurd, els plans d’atenció als sense-sostre, i els incendis per sobrecàrrega de les instal·lacions elèctriques més atrotinades. I cada any és el mateix, i cap any no canvia res. La pobresa energètica i la necessitat de combatre les baixes temperatures maten, i la culpa no és de qui punxa un comptador i engega tot el que pot per escalfar-se, sinó de qui propicia i perpetua aquesta realitat, fins i tot des de postures progressistes i sempre molt solidàries. I què dir dels programes que duren quatre dies mal comptats per treure dels carrers i dels caixers automàtics els que no tenen on passar la nit? Se’ls ajuda els pocs dies de més fred i, apa, a campar de nou, fins que vingui algun esdeveniment singular que recomani apartar-los de la vista, perquè degraden el paisatge urbà i fan lleig.

Aquest és, també, el nostre país. Mentrestant, ara que toca, seguim regalant-nos fotos de gel i neu, seguim considerant una situació extrema i gairebé polar el fet que glaci al gener, i seguim enyorant la placidesa i la tebior de la primavera; allò de ni massa fred ni massa calor que tant ens reconforta, mentre continuem ignorant que hi ha qui viu entre la boira i el fred, i entre el fred i la boira, durant massa temps. O sempre.

Gen 102019
 

La cosa no fa cap bona pinta. Ho admeto. D’una banda, tenim un Govern i un Parlament mig paralitzats (seré benèvol) esperant la sentència d’un judici que tot apunta que serà llarg i amb prou recorregut posterior. D’una altra banda, tenim els cants de sirena d’un dels socis del 155 i company de manifestacions de Vox, entre altres, que, en nom de no sé jo quina concepció estrambòtica del socialisme, ens vol atreure cap als esculls d’un nou estatut que retallar i escarnir. I de propina, l’avenç decidit i imparable de la ultradreta del tripartit andalús, que es veu que només es pot aturar amb la nostra claudicació.

Si la política és, com diu una definició clàssica i simple, una activitat orientada per una determinada ideologia, que facilita la presa de decisions per assolir uns objectius concrets, molt em temo que s’ha acabat el temps de la política a Catalunya, i que aquesta, ara mateix, és patrimoni exclusiu de la ultradreta espanyola, carregada d’ideologia, amb uns objectius claríssims i perillosíssims, i amb la capacitat de decidir com aconseguir-los.

I mentre això passa, nosaltres no sortim del cercle confortable i cruel de les concentracions i performances de tota mena en favor dels presos -fins i tot el president ja ha dit que s’apunta a les que es facin quan comenci el judici- i en nom d’una república inexistent, mentre cauen, una rere l’altra, les causes judicials de l’univers de l’1 d’octubre. Ahir, la dels mossos i els documents de la incineradora. I en vindran moltes més. Però el mal ja està fet, hi ha innocents a la presó i l’exili, i una sensació de desorientació generalitzada, per no dir de derrota, directament.

Comença a ser hora que algú digui la veritat de la situació que vivim, i patim, i plantegi, des de la realitat, alternatives i projectes. Comença a ser hora que algú ressusciti la política, a casa nostra.

Gen 092019
 

El problema de jugar de farol és que si l’adversari manté l’envit, perds. Això és el que més d’un cop li ha passat a Catalunya, en la seva eterna partida amb Espanya, i és justament el que li pot tornar a passar, ara que l’aposta va de si s’aproven o no els respectius pressupostos.

Ja ho va dir fa unes setmanes el ministre Borrell, i molt em temo que les seves paraules van ser gairebé profètiques: no cal patir, que hi acabaran donant el seu suport. Si veiem la deriva de les declaracions i els moviments reals que es van fent al respecte, molt em temo que la cosa anirà per aquí.

Sempre és fàcil omplir-se la boca de declaracions ocurrents que serveixen per arengar la tropa, però més difícil és entrar al joc de debò, i fins a les darreres conseqüències. Un exemple? La manera com es va acatar, des del Govern (del que en quedava), i sobretot des de la cúpula de l’Administració, l’aplicació del 155. Podem imaginar què hauria passat si un cop destituït el Govern hi haguessin dimitit tots els càrrecs de designació política, en bloc? Imaginem una administració sense milers de càrrecs i sense direcció? Això sí que és paralitzar el país i no quatre barricades. De debò s’hauria pogut mantenir el 155? Ho dubto molt. Però, és clar, l’ombra del nomenament polític és molt còmoda, l’escalf de la nòmina molt agradable, i la indignitat de la covardia aviat s’oblida. O potser no.

Molt em temo que som a les portes d’un altre moment en què la gent anònima mantindrà l’orgull de país, mentre els seus dirigents claudiquen davant dels que sempre tenen millor mà. A veure com ens venen, aquest cop, una altra victòria amb ferum d’autèntica derrota. Aquest nou farol.

Gen 082019
 

Com aquell que diu, els Reis d’Orient encara no han tornat a casa i ja tenim moviments d’alt voltatge per fer-se un lloc a les llistes de les pròximes eleccions. Ja fa dies que se’n parla, però ara la cosa ja va de moviments de persones amb altíssima responsabilitat al Govern que podrien fer el salt a l’Ajuntament de Barcelona, en aquest cas. Tot molt normal, suposo.

De tota manera, hi ha un dubte que em preocupa, per tot el que suposa. Si encara no fa un any que tenim Govern, i tothom qui ocupa càrrecs d’especial rellevància, conselleries incloses, va acceptar aquesta responsabilitat en el seu moment, per quins set sous, ara, pocs mesos després, no té cap inconvenient a abandonar el vaixell per optar a altres llocs públics?

I és que per més que ho intento, em segueix ressonant allò tan vell de què la prioritat és col·locar-se, i garantir-li un bon sou a aquest o a aquell altre, o a l’home de no sé qui, o el parent de qui sap qui. Un pur repartiment de cromos, o de nòmines públiques, sense que importi gaire la institució a la qual suposadament se serveix, ni el que representa.

Davant d’espectacles com aquests, i com tants d’altres de semblants que veurem els mesos que vénen, algú encara s’estranya que guanyi terreny el feixisme, amb les seves respostes simples a qualsevol situació? L’efectivitat d’un govern també (o sobretot) es demostra en el compromís amb el lloc que s’ocupa.

Gen 072019
 

Ja és ben veritat que tot arriba i que tot passa. Ahir, apagada formal de les lluentors nadalenques i retorn, a poc a poc, a la normalitat de les llars i de les persones. Els més endreçats, avui mateix desaran els guarniments nadalencs, a l’espera que dotze mesos passin de pressa, i els més tradicionals allargaran fins a la Candelera.

Tornem a la rutina, però amb una lliçó a presa, d’aquest Nadal que se’ns en va, però que ens ha deixat notícies importants, i alarmants, mig amagades entre els llumets de colors i els acords de les cançonetes de sempre: el nadal blanc també pot servir per blanquejar qualsevol cosa, fins i tot el feixisme i la dictadura.

Aquests dies se n’ha parlat molt, massa, dels diputats andalusos de Vox, de la seva capacitat d’influir en futurs governs i d’aplicar un programa de regressió democràtica absoluta. També hem pogut escoltar, sense que passi res, les propostes de Casado de destituir el Govern, imposar-se un de nou, per temps indefinit i intervenir l’escola, la policia i els mitjans de comunicació, en tota una presentació detallada del que és un cop d’estat de manual, ja sigui a través de l’exèrcit, dels jutges o de les cambres legislatives. Tot s’hi val, sempre que vingui d’aquesta banda. Fins i tot demanar als Reis la mort del líder rival.

I com es blanqueja aquesta autèntica apologia de la dictadura? Doncs situant-la, en igualtat de posicions al pol oposat dels primers enemics a abatre: els que ells consideren comunistes i els separatistes. Així, si l’un és legítim, l’altre també. Un cop assumida la legitimitat, només és qüestió de desfer-se de l’oponent, ja sigui a les urnes, ja sigui amb presó, ja sigui assaltant i usurpant el poder, per quedar-se sol i amb tot.

Retorn a la normalitat. Però si no anem amb compte -i molt em temo que encara no som prou conscients dels perills- retorn a la normalitat de fa seixanta o setanta anys.

Gen 062019
 

Que aquesta nit passada és una nit plena de màgia, a banda de tot un tòpic, és ben bé una afirmació que conté bona part de realitat, com correspon a tot bon tòpic. Un any més, han passat els Reis d’Orient, aquells personatges enigmàtic i sorprenents, amb la seva càrrega d’il·lusió.

A poc a poc, avui les cases s’aniran omplint de llums i de somriures, i fins i tot d’un punt de sorpresa també entre els més grans, sabedors que un regal sempre és molt més que alguna cosa esperada, o simplement desitjada, amagada rere un embolcall ben lluent. Bon moment per recordar que, malgrat la rutina i l’ensopiment, l’alegria sempre s’acaba obrint camí, ni que només sigui per unes hores, o per una nit.

Soroll de papers que es trenquen i d’exclamacions de sorpresa. Banda sonora de la fi de les festes nadalenques, i crida a la normalitat de la feina, de l’escola i de les obligacions quotidianes. Retorn a la normalitat, al capdavall; però retorn, un any més, amb la certesa que la fantasia encara és possible i que, un cop canviat el calendari, tot està per descobrir. I si som capaços d’entreveure ombres sigil·loses rere els vidres de les finestres, tot ens pot sorprendre, igual com allò que amaguen les coloraines del paper de regal, o les lluentors de la cel·lofana.

Gen 052019
 

Els que tenim una certa edat, i tothom que ha tingut curiositat en algun moment per saber com vivien realment els nostres pares i padrins, sabrà que la família (juntament amb el municipi i el sindicat, cosa que mai no he acabat d’entendre) eren els pilars bàsics de la societat franquista; d’aquella societat regida per l’ordre armat, pel terror, i per la impunitat d’alguns, sota principis antics i veritats immutables. En aquesta societat, tot el que passava en el si de les famílies, a l’interior de les cases, eren qüestions domèstiques que quedaven sota la tutela del cap de família, o l’home de la casa, si voleu, comandant en cap i jutge de la llar.

Doncs ves per on, ara resulta que després de dècades de lluita feminista, després de centenars de dones assassinades per les seves parelles o exparelles, i després de minsos però importants avenços socials, tot plegat haurà estat en va, perquè resulta que la nova (per dir-ne d’alguna manera, tot i que és més vella que anar a peu) política, ara proclama, com a paradigma de modernitat, de democràcia i de no sé quantes coses més, justament, tornar a abandonar les dones a mercè de la violència masclista que encara viu als racons de moltes llars. El pretext?, una suposada no discriminació.

Ja sabem que si volem fer iguals dues coses que d’entrada no ho són, hem d’aplicar factors de correcció diferents, a cadascuna d’elles, per anivellar-les a un valor determinat. Intentar que acabin resultant iguals aplicant-hi incentius iguals només serveix per mantenir les diferències. Doncs això justament és el que estan proposant Vox i PP (i veurem si també Ciutadans, finalment) respecte a la violència masclista: posar al mateix sac dones, homes, avis i nens, sense cap mena de distinció. Allò de la discriminació positiva, on queda? O potser també era un invent dels comunistes i dels secessionistes que volen destruir la societat i la convivència?

No ens enganyem, al final de tot aquest argumentari, tan inconsistent com perillós, només hi ha el desig mal, o gens, dissimulat de tornar a la realitat de fa més de mig segle i a l’ordre armat i repressor contra aquells que el poder considera inferiors. En aquest cas, les dones, però ja vindran els homosexuals, els que pensen diferent, els que practiquen altres religions, els que parlen altres llengües, els d’una altra raça… En podem dir ja apologia de l’odi i de la dictadura, o encara no? Seguim rentant-li la cara i la sang el feixisme?

Gen 042019
 

Més sobre aquest any que tot just acabem d’encetar: ja no és l’Any Pompeu Fabra. S’han acabat els actes en record de la fenomenal feina d’aquest enginyer industrial que ens va acabar deixant una gramàtica i unes normes ortogràfiques que, amb pocs canvis, encara segueixen plenament vigents i que van posar el català en el mapa de les llengües de cultura i ben endreçades del món.

Al llarg d’aquests darrers mesos s’ha repetit, i molt, aquella coneguda frase de Fabra que convida a no abandonar mai la tasca ni l’esperança. Il·lusió i feina, una gran combinació amb què sovint s’ha volgut resumir el caràcter català, a mig camí entre la rauxa i el seny. De tota manera, poc se n’ha parlat -potser no es va considerar que fos el millor moment- d’una altra gran sentència fabriana, aquesta molt més contundent, que diu que si falla la llengua, falla tot.

Si fem una repassada amb una mínima perspectiva i amb un mínim esperit crític a la situació del país, ens adonarem de seguida que la llengua, en aquesta complexa societat nostra, falla. La situació del català (de l’occità ja ni en parlo, perquè aquesta és tota una altra història encara més sinistra) és delicada, i la seva presència en tots els àmbits no és la que caldria desitjar, per dir-ho d’una manera amable.

Molt se’n parla de l’increment de persones d’aquí, d’allà i de tot arreu que són capaces d’entendre i de comunicar-se en català, gràcies a un esforç de dècades en formació, però això no és prou. De què ens serviran unes generacions de catalans formats i preparats en la seva llengua, si aquesta va desapareixent de la realitat quotidiana, en cada cop més espais? Suposo que com gairebé tot, és qüestió de prioritats. Pensem que la preparació, tot i que encara és l’objectiu més fàcil d’assolir, no és cap garantia de res. D’exemples de “preparats” inútils en trobaríem a grapats, en tots els estaments i estadis socials. Evito posar-ne cap exemple, per si de cas.

No ho oblidem: si la llengua falla, falla tot. I així anem, sigui per mala fe, per pressions polítiques i socials, per mandra, o per simple incompetència. Aquest hauria de ser l’autèntic llegat de l’Any Fabra, i no cap altre. Però…

Gen 032019
 

Doncs no. Això tampoc. Un dels problemes de jugar a imaginar el futur és que apostem per alguna cosa que no només depèn de nosaltres (ben mirat, acostuma a dependre’n ben poc, o gens) i, per tant, correm el risc d’equivocar-nos. Justament això és el que deuen pensar ara mateix els membres de l’equip que va dissenyar Blade Runner, aquest immens clàssic del cinema que situa la seva acció, justament, l’any 2019.

Decepció. 2019 no és, per sort o per desgràcia -cadascú en dirà la seva- aquella societat gairebé apocalíptica que descriu Scott, amb els seus vehicles voladors (tot just ara, algunes empreses s’hi comencen a posar), ni plena de replicants (la intel·ligència artificial encara hi és molt lluny). Res de res. Com gairebé sempre, la realitat acaba resultant ser aquell mur enorme contra el qual s’estavellen la fantasia i la imaginació. Què hi farem.

Blade Runner, en qualsevol cas, segueix sent una gran metàfora de la vida. El film va ser acollir pel públic i per la crítica amb fredor (siguem benignes) i la seva espectacular banda sonora, signada per Vangelis, va haver d’esperar més d’una dècada per sortir al mercat. Això va com va i, de vegades, les coses tarden a ser valorades com es mereixen. Molt més del que caldria.

De tota manera, no cal fotre el barret al foc abans d’hora. I tot el que hem imaginat, aquests anys, sobre un futur tecnològicament molt més avançat que l’actual? I tot el que pel·lícules com aquesta ens han fet i ens fan somiar? Res d’això no es perdrà mai, com llàgrimes entre la pluja, perquè la nostra capacitat d’imaginar i de fantasiejar sempre estarà per damunt de la mediocritat habitual de la realitat, volant per damunt d’edificis gegantins, o buscant éssers impossibles, a ritme de sintetitzadors.

Gen 022019
 

Començar l’any mirant amunt, mirant de seguir les peripècies d’una nau espacial, com la New Horizons, no em sembla pas cap mala manera, sobretot perquè ens allunya, ni que només sigui per una petita estona, de les misèries de la política, sempre omnipresent.

Aquesta nau, que va fent via més enllà de Plutó, es veu que facilitarà informació científica rellevant sobre l’origen de l’univers, gràcies a tot el que podrà obtenir d’Ultima Thule, l’objecte més llunyà mai investigat, amb una curiosa forma de cacauet i uns 35 x 15 km. Prou petit, però prou revelador, pel que sembla, ja que el seu estat de congelació pot haver servit per conservar la seva valuosa informació. Es confirma de nou que al pot petit hi ha la bona confitura.

Sempre resulta fascinant qualsevol fita assolida en la investigació espacial. Personalment, però, encara em tenen el cor robat les Voyager, aquell parell de sondes que van fent des de 1977, que ja fa dies que són fora del sistema solar i que vés a saber fins on arribaran i quines dades podran seguir transmetent, en un viatge, a priori, potser interminable, ja que podrien sobreviure, fins i tot, al mateix sol, quan ja ningú no les podrà escoltar des de la Terra.

De vegades val la pena mirar amunt, allunyar-se una estona de la realitat immediata i deixar-se seduir per la fascinació d’altres mons, desconeguts i misteriosos, que ens retornen la capacitat d’investigar i aprendre, i també de fantasiejar i imaginar universos i espais futurs diferents i possibles, ni que sigui a milers de milions d’anys, perquè el coneixement i la imaginació no saben de límits, ni de distàncies.

css.php