Jul 182014
 

Sempre és bo saber la veritat de les coses, i molt especialment quan impliquen molts diners públics (de tots i cadascun de nosaltres) i quan duran anys han despertats molts, massa, interrogants que ara es van aclarint.  Això és justament el que passa ara amb el Fòrum Universal de les Cultures de 2004 que, segons ens explica la Sindicatura de Comptes, és un cúmul de despropòsits econòmic i una llarga llista de vulneracions dels procediments administratius.

Ja ens ho imaginàvem, que allò del Fòrum era una cosa molt fosca, i molt inútil, si més no a nivell social.  Ara ho sabem del cert.  Bona notícia.  El problema, però, és pensar de què serveix ara el pronunciament de la Sindicatura.  De què serveix si els responsables polítics i tècnics del desgavell ni hi són on eren, ni hi seran, perquè ja s’han resituat de manera adequada, ben lluny dels focus i les càmeres?  De què serveix quan, fins i tot en el terreny judicial, els possibles delictes haurien (imagino) prescrit, després de tant de temps?

Per a mi, la resposta és molt senzilla:  de res.  Absolutament de res.  La pregunta següent, doncs, és:  de què serveix una Sindicatura de Comptes que parla amb gairebé deu anys de retard, i que s’hi posa set anys acabat l’esdeveniment?  La resposta, la mateixa:  de res.  Absolutament de res.

Si amb aquestes estructures hem de construir un nou estat, anem llestos.  Dels polítics i empresaris que han quedat retratats, millor ni parlar-ne, perquè tanta impunitat indigna.

Jul 172014
 

De tant en tant trobes, voltant per aquestes pàgines d’internet, articles que et fan recuperar idees o comportaments que pensaves que eren singulars i que acaben resultant gairebé “de manual”.

No fa gaires dies vaig ensopegar amb aquest interessant article sobre la superioritat social del discurs masculí i no he pogut evitar que em vinguessin al cap les paraules de l’exministre Cañete sobre la superioritat intel.lectual masculina i la dificultat d’expressar-la quan es debat amb una dona.

I jo que pensava que Cañete era una rara avis gairebé prehistòrica.  Doncs no.  Resulta que el món està ple de cañetes i que són tan subtils que fins i tot deixen en evidència la barroeria de l’exministre.

Per cert, a banda de recomanar la lectura de l’article en qüestió, convidaria a tenir-lo sempre present, tant pels que fa als homes com a les dones, per deixar d’empassar-nos, sense cap dificultat, actituds i comportaments clarament sexistes i intolerables.

Jul 162014
 

Algú va dir, a propòsit de la creació literària, que després de l’Odissea i de la Ilíada, no s’havia escrit res de nou, que tot eren plagis i adaptacions.  No sé si l’afirmació es pot mantenir com a veritat absoluta, però el que sí que és cert que és molt difícil crear alguna cosa nova, i que normalment tenim referents que adaptem a les nostres necessitats.

Aquest recurs al passat, de fet, ens serveix per actuar en tots els àmbits i, a poc a poc, va configurant la nostra manera de ser i d’actuar.  I el mateix els passa als polítics.  D’idees noves, més aviat poques -i penso que encara sóc generós-, perquè el més habitual és recórrer a discursos prou coneguts per tothom i mirar d’adaptar-los, amb més o menys traça, a les circumstàncies del moment.  Així doncs, saber els referents  ajuda, i molt, a entendre la manera d’actuar de cadascú.

Valgui aquesta reflexió per constatar els referents d’una de les actuacions més sonades del ministre Fernández Díaz:  l’atorgament de la Medalla d’Or al Mèrit Policial amb caràcter honorífic, la màxima distinció del Cos Nacional de Policia, a Nostra Senyora Maria Santíssima de l’Amor, ni més ni menys.  Els referents que fa servir el ministeri per defensar la condecoració, i per respondre a Europa Laica, que la va denunciar es remunten a l’any 1938, en plena Guerra Civil.  Imagino que a la croada, segons ell.

Es bo saber d’on pouen intel.lectualment els responsables polítics.  Ara ja sabem que el ministre de l’Interior no té arrels franquistes, sinó directament colpistes.  I és ell mateix qui ho manifesta.

 

 

Jul 152014
 

Ho reconec, cada dia em cansen més el partits polítics i les seves dinàmiques internes, que em semblen una mena de joc de les cadires (o dels disbarats) on l’únic que realment no importa gaire són les polítiques que haurien de promoure i defensar.

El darrer exemple són les primàries que hem vist aquests darrers dies, des de les d’ERC fins a les del PSC-PSOE.  Personalment, he tingut la sensació d’assistir a uns espectacles mediàtics que tenien, com a gairebé únics objectius, ocupar quotes de pantalla i planes de diari, d’una banda, i garantir una còmoda cadira política amb projecció de futur.  I ara vindran, tot just passat l’estiu, congressos ordinaris o extraordinaris, reunions de les executives i dels diferents òrgans de govern de cada formació…  En resum, tot el soroll i tot l’enrenou mediàtic que, sota una imatge de democràcia i responsabilitat, esquiva el debat més urgent que tenim:  com ens en sortim, com a país, en tots els sentits.

Sempre he cregut que la política és una de les activitats més dignes a les quals es pot dedicar una persona, en tant que suposa un compromís de servei a la col.lectivitat.  Però quan veig que l’autèntic objectiu de molts dels que l’exerceixen és aconseguir un modus vivendi més o menys confortable, vaig tenint la sensació que realment vivim enmig d’un gran engany que no aporta solucions als nostres problemes reals.

Potser sí que calen tots aquests moviments i tota aquesta hiperactivitat en el si dels partits.  No ho sé.  Però el que sí que tinc clar és que quan tot això passa molt per davant de les iniciatives de servei a la societat i al país, alguna cosa falla, i molt, en el nostre sistema.  I això només obre portes a tots aquells que des de la simplicitat de la demagògia i de les respostes senzilles i populistes, volen arribar al poder per implantar-hi les polítiques menys democràtiques.  O és que hem tancat els ulls al que està passant arreu d’Europa?

Jul 142014
 

Si voltes pel món -l’occidental més proper, si més no- i pares l’orella, ràpidament te n’adones que hi ha dos grans grups de persones que, independentment d’on són, donen per suposat que tothom les ha d’entendre:  les anglòfones i les hispanoparlants.  Curiosament, ciutadans de països fortament monolingües.

D’altra banda, si seguim parant l’orella, ens adonem que l’anglès sí que ha esdevingut una autèntica llengua franca, però pel que fa a l’espanyol, cada cop és menys present, per exemple, a les informacions turístiques de tota mena, des de les més bàsiques dels hotels fins a les dels museus, o com a segona o tercera llengua apresa per la gent.

Paral.lelament a tot plegat, no em deixa mai de sorprendre l’arrogància dels parlants d’aquestes dues llengües que comento (suposo que resultat d’una visió monolingüe del món), generalment corresposta amb un menyspreu més o menys mal dissimulat de l’interlocutor local, segurament tip de tanta ignorància i de tanta incomprensió.

Serveixi aquesta reflexió per comentar la notícia de les reaccions que ha despertat un breu rètol comercial escrit en català a Màlaga.  Curiosa reacció si tenim en compte dues coses:  la primera, la infinitat d’idiomes no castellans que podem trobar a la retolació comercial d’aquella ciutat clarament turística.  La segona:  no diuen que el català és un idioma d’Espanya, i que els catalans som Espanya, tot apel.lant a allò que dicta la sacrosanta constitució?

Doncs es veu que no.  Que no es pot escriure, ni que sigui poc, en català a fora de Catalunya, però cap problema amb qualsevol altra llengua.  I davant d’aquesta pregunta ja començo a plantejar-me si determinats pensaments monolingües no tenen molt a veure amb conceptes com intolerància (supremacisme, fins i tot) i catalanofòbia, en aquest cas concret.  En qualsevol cas, una mostra més d’un encaix impossible.

Jul 132014
 

Confirmat.  Per més que intentem retenir imatges, llocs, situacions… amb fotos, vídeos, souvenirs, o el que sigui, l’únic que realment aconseguim endur-nos d’allò que hem viscut o de tots aquells indrets que hem visitat, són sensacions.

Qui no dibuixa un somriure petit i sincer recordant algun moment de la seva vida, alguna ciutat, algun monument, alguna personoa o algun carreró per on va caminar en un moment donat, per més anys que passin?   Potser aquesta és la gràcia i el sentit últim del viatge, més enllà de descobrir espais nous i realitats noves, reunir sensacions -si pot ser positives- i recordar-les en la calma que només dóna el pas del temps.  La resta, les fotos, les imatges, només ens serveixen per activar racons de memòria que de vegades se’ns fan esquius, però que un petit detall recupera amb tota la seva intensitat.

Confirmat.  Més enllà del que sabem, del que tenim, hi ha les sensacions, aquest món fantàstic i intangible que perviu al llarg del temps, i que el propi temps encara va endolcint.

Si uns dies de festa i de desconnexió de la rutina serveixen per fer un bon recull de sensacions compartides, què més es pot demanar?  Jo, sincerament, res més.

Jul 022014
 

M’esborro del mapa uns dies.  No seran molts, però estic segurs que seran suficients per desconnectar de gairebé tot, menys d’allò que és realment vital i imprescindible.

Agafo les regnes de la meva existència durant uns pocs dies per dedicar-la únicament a la persona que sempre és amb mi, i a mi mateix.

A tall de comiat, us deixo aquest fantàstic tema musical, ple d’optimisme i de confiança en les pròpies possibilitats, que ben bé valdria la pena escoltar cada matí.  Que no us manqui mai aquesta força.  I si la podeu sentir compartida, com jo la sento, molt millor.

Fins aviat!

YouTube Preview Image

Jul 012014
 

Que parin bé l’orella tots aquells que encara somien truites en forma de tercera via, d’encaix a Espanya i de solidaritats impossibles:  Maria Dolores de Cospedal ha tancat, absolutament, qualsevol intent de reforma constitucional.

Es pot dir més alt, però no  més clar.  Tan clar com assumir que sense els vots del PP cap reforma no és possible.  Tema tancat, per si algú encara tenia dubtes després que fa quatre dies Montoro ajornés sine die la negociació d’un nou sistema de finançament autonòmic (saltant-se la llei a la torera, dit sigui de passada).  Ni pacte fiscal, ni reforma del model, ni reforma constitucional. Res.

Ara, que vinguin tota la colla de palmeros espanyolistes, amb la seva música i el seu cant de sirenes a proposar pactes, solucions, diàleg…  No hi ha res a fer.  L’alternativa és simple:  o bé esdevenim independents i amos del nostre destí, o bé desapareixem com a societat catalana, engolits per una Espanya cada cop més rància i més recentralitzadora.

Moltes gràcies, doña Maria Dolores, per la seva claredat.  Ara, tot és més fàcil, perquè no hi ha espai per a l’especulació.  Submissió incondicional.  Aquesta és la tercera via.

css.php