Feb 142011
 

Comença a cansar el mantra que repeteixen els artistes respecte a que ells paguen tot el que consumeixen i que la seva creació també s’ha de pagar.  Estic totalment d’acord amb el dret dels creadors a viure dignament, però no perdem de vista que:

– Des que jo tenia 12 o 13 any i algú em regalava un disc (no me’n podia comprar, evidentment), he compartit el que tinc amb els meus amics, ja sigui mitjançant prèstec, còpia en cassette… Amb els llibres podríem dir el mateix (qui no ha llegit mai un llibre prestat o no ha prestat mai un llibre?).  Això no es considerava delicte.  Ara sí.

– La major part de la música que he conegut al llarg dels anys m’ha arribat per aportacions dels meus coneguts.  Un cop escoltada, em podia agradar o no, i quan m’agradava, mirava d’aconseguir-ne més, o de poder anar als concerts.  Uns concerts que podia pagar quan era estudiant i que, sorprenentment, ara no gaire.  Amb els llibres, el mateix:  algú et deixa una obra, descobreixes un autor i potser compres més obres seves.  Però no acostumes a comprar a cegues.

– Senyors músics: la música que em volen vendre té suport CD.  I si jo ja no faig servir aquest suport?  D’acord, compro el CD, el converteixo a MP3 i el poso al meu reproductor.  Això també és delicte, i em multen preventivament amb un canon pels CD, pel reproductor i per l’enregistradora de CD. Que em volen condemnar al diskman, potser?

– Si comparteixo la meva música amb els meus amics, com havia fet sempre, em diuen que sóc un lladre i que no ho puc fer.  Si accepto que un amic em passi una cançó, una pel.lícula o un llibre, també sóc un delinqüent. Tot i que cap jutge, cap, hagi sentenciat que això sigui il.legal, ans al contrari.

Sort que els professionals de tots els àmbits tenen més seny, si no, no podríem compartir un cotxe, per molt que l’assegurança ho permetés, ni prestar un apartament a la platja, ni una trista corbata, de fet, sense haver-nos de sentir que som delinqüents i que estem perjudicant els fabricants de cotxes, els constructors o els industrials del tèxtil.  O algú em pot impedir compartir, regalar o, fins i tot destruir, allò que he adquirit i que és meu?  Si parlem de música, de cinema o de llibres es veu que sí, que mai res no és completament meu, per molt que ho pagui a preu d’or. Maleïda Llei Sinde i els sopars de la ministra

On són els meus drets com a usuari, propietari, client, consumidor… (digueu-ne com vulgueu).

 

 

css.php