febr. 242011
 

He de dir, d’entrada, que el jutge Garzón no és, precisament, el que jo proposaria com a model d’allò que ha de ser un sistema judicial àgil i eficaç.  De tota manera, tampoc seré jo qui li tregui el mèrit d’haver perseguit, fins a l’avorriment, i fins a la condemna, alguns destacats criminals de les dictadures argentina i xilena.

A nivell internacional, aquesta tasca de justícia històrica li ha valgut no pocs reconeixements.  El problema, però, és quan intenta aplicar les mateixes normes al cas de la dictadura franquista.  Es veu que no hi va haver cap dictadura, ni cap criminal de postguerra, a Espanya.

Em resulta molt trist constatar, un cop més, que la memòria, a l’Estat Espanyol, és només aquell recurs selectiu que serveix per evocar la glòria imperial de Castella, la reconquesta contra els musulmans, o la grandesa de la indissoluble unitat de la pàtria.

No tinc cap dubte que Garzón acabarà condemnat per prevaricació, o pel que sigui, a causa de la seva investigació dels crims franquistes.  Tot indica que realment hi ha una justícia universal i una altra justícia universal espanyola. 

Mentrestant, els fets de Vitòria, de 1976 (el 3 de març en farà 35 anys), per exemple, no només segueixen sense cap condemna, sinó que els màxims responsables polítics del moment, els ministres de Governació i de Relacions Sindicals, mai no han hagut de retre comptes davant ningú.  Per cert, aquests ministres, respectivament, eren Manuel Fraga Iribarne i Rodolfo Martín Villa.

css.php