febr. 182011
 

Ho reconec, ja tinc una edat i segons quines coses em fan una mica de mandra.  La darrera, la presentació pública de Somescola.cat una unió d’entitats cíviques en defensa de l’escola catalana i de la immersió lingüística.

Déu meu! Som al segle XXI i encara ens cal defensar la immersió lingüística a l’escola.  Encara cal defensar un model que s’ha demostrat absolutament eficaç per manternir una mínima cohesió social -i no tan mínima als centres educatius- i que ha estat referent internacional d’atenció a la diversitat lingüística.

És terrible constatar que quatre ments ancorades al paleolític encara puguin questionar l’escola en català.  I encara ho és més que hi hagi tribunals que els donin cobertura legal.

Si del que es tracta és de criminalitzar Catalunya i de crear dues societats enfrontades:  la castellanoparlant i la catalanoparlant (nacionalistes i constitucionalistes, si voleu, perquè aquesta gent pren Euskadi com a referent), aquest és el millor camí.  Si volem una societat més o menys cohesionada i pacífica, que ningú no ens toqui la immersió.

Encara puc fer memòria de quan la reclamació de l’escola catalana i en català era una novetat i un avanç social i educatiu.  Com és de trist veure que unes quantes dècades després, i malgrat l’èxit de la proposta, tornem a ser al mateix lloc, però ara amb els tribunals en contra.

Ho sento, però repetir la història m’agafa gran, i em fa mandra.  De tota manera, potser m’ho repenso, perquè encara aspiro a tenir nets que puguin rebre una educació lliure, pacífica i en català, com l’han tinguda els meus fills.

Bona sort, Somescola.cat i us desitjo, de tot cor, una exitència ben breu; senyal que haurem guanyat.

febr. 172011
 

Cada cop em fa més angúnia comprovar la por de determinada classe política a debatre sobre segons quins temes.  La darrera mostra la tenim a les desqualificacions del president Montilla al fet que es pugui debatre sobre la independència al Parlament. De fet, no puc imaginar quina mena de pànic porta a titllar de "frivolitat" el legítim dret a existir d’un poble, sigui quin sigui.

La postura del president, i la de la formació que representa, ja la coneixem prou bé i, de fet, és totalment lògic que hi estigui en contra, de la independència; però oposar-se a debatre, cal?  Tanta por fa la confrontació d’idees en seu parlamentària?

Certament, vivim temps confusos.  No podem debatre temes clarament inconstitucionals, ens diuen.  Jo estic amb el que va afirmar no fa gaire el diputat López Tena, en el sentit que tot debat sobre qualsevol llei, per principis, és un debat sobre qüetions il.legals (no recollides encara per la legislació, però que aspiren a ser-hi).  D’altra manera, mai no s’hauria pogut aprovar cap llei:  ni la constitució que tant diuen defensar, ni l’estatut, ni cap llei de cap àmbit.  Totes tractaven qüestions il.legals fins que es van aprovar i totes van passar per un debat parlamentari més llarg o més curt.

Quina pena aquesta por a debatre.  Com que tenen por, segueixen funcionant a cop de titulars pamfletaris i proclames buides de contingut, com la de l’Espanya plural (la mateixa que prohibeix les estelades a la final de la Copa del Rei de bàsquet o que arremet sense pietat contra un entrendor de futbol que intenta respondre en català una pregunta feta en català).  Que es debati, si us plau, que es debati de tot, sense exclusions, i que les propostes tirin endavant o no; que s’aprovin o es rebutgin, però que se’n parli. 

No hi ha pitjor escenari que no poder parlar del que sigui, i sobretot en un parlament.  Que hem perdut la memòria, potser?  O és un premeditat retorn mental al passat més fosc? Potser s’hi senten massa còmodes a l’interior de la cova de les veritats absolutes.

 

febr. 162011
 

"Pa negre", una pel.lícula produïda a Catalunya, rodada en català, amb una ambientació molt local catalana, que adapta una novel.la catalana, escrita en català… ha rebut un bon grapat de premis Goya; nou, de fet.  Qui ho havia de dir.

Potser és que el cinema fet en català no té un mercat tan petit com diuen.  Potser és que fer cinema en català no és tan provincià com diuen.  Potser és que els temes més locals són també els més universals.  Potser, al capdavall, és que la pel.lícula és bona, en tots els sentit, des de la producció fins a la interpretació.  Potser és que la qualitat, realment, esdevé universal.

Aquesta anècdota (en la història del cinema serà només una anècdota), tanmateix, ens ajuda a comprendre que reivindicar els adjectius:  "espanyol", "català"… en lloc dels substantius: "cinema" és perdre el temps i fer bandera dels tòpics, i de res més.  "Pa negre" és cinema, cinema del bo, i està pensada, feta i presentada en català, amb orgull, amb dignitat i amb qualitat. I això és el que realment val, i deixeu-vos d’empaitar fantasmes amb forma de lobby catalanista i gai.

Felicitats i gràcies a tot l’equip de la pel.lícula; d’una important pel.lícula catalana i en català.

febr. 152011
 

L’estupidesa de la correcció política portada a l’extrem sembla no tenir límits.  Ara resulta que un ciutadà denuncia una obra de teatre perquè els actors fumen.  Cap problema, crec que qualsevol ciutadà té tot el dret del món a expressar la seva opinió i a prendre les mesures legals que consideri oportunes per defensar-la. Només faltaria. El problema, però, apareix quan les institucions donen curs a segons què.

L’Agència de Salut Pública de Barcelona ha acceptat a tràmit la denúncia.  Ja fa temps que sabem que el cap i casal ha perdut el senderi, i ha desaparegut en un laberint de progressia, correcció, afany de regulació i modernitat malaltisa que, al capdavall, no duu enlloc més que al ridícul.  I ara en tenim un magnífic exemple.

Jo em demano:  puc denunciar qualsevol obra o pel.lícula on es maltracti perquè això és delicte?  I si es mata algú, també?  I si hi apareix una persona despullada?  i el porno en públic -una sala de cinema o un teatre-?  I el terror psicològic? Ho dic perquè gairebé ens acabem de quedar sense teatre i sense cinema d’una tacada, i no per culpa d’Internet, aquest cop.

Si els poders públics no són capaços de distingir què és ficció i què realitat, i de veure fins on arriba l’aplicació de la llei i on no pot arribar de cap manera, molt em temo que seguirem fent el ridícul com en aquest cas.

Tenim una societat correctament malalta.

febr. 142011
 

Comença a cansar el mantra que repeteixen els artistes respecte a que ells paguen tot el que consumeixen i que la seva creació també s’ha de pagar.  Estic totalment d’acord amb el dret dels creadors a viure dignament, però no perdem de vista que:

– Des que jo tenia 12 o 13 any i algú em regalava un disc (no me’n podia comprar, evidentment), he compartit el que tinc amb els meus amics, ja sigui mitjançant prèstec, còpia en cassette… Amb els llibres podríem dir el mateix (qui no ha llegit mai un llibre prestat o no ha prestat mai un llibre?).  Això no es considerava delicte.  Ara sí.

– La major part de la música que he conegut al llarg dels anys m’ha arribat per aportacions dels meus coneguts.  Un cop escoltada, em podia agradar o no, i quan m’agradava, mirava d’aconseguir-ne més, o de poder anar als concerts.  Uns concerts que podia pagar quan era estudiant i que, sorprenentment, ara no gaire.  Amb els llibres, el mateix:  algú et deixa una obra, descobreixes un autor i potser compres més obres seves.  Però no acostumes a comprar a cegues.

– Senyors músics: la música que em volen vendre té suport CD.  I si jo ja no faig servir aquest suport?  D’acord, compro el CD, el converteixo a MP3 i el poso al meu reproductor.  Això també és delicte, i em multen preventivament amb un canon pels CD, pel reproductor i per l’enregistradora de CD. Que em volen condemnar al diskman, potser?

– Si comparteixo la meva música amb els meus amics, com havia fet sempre, em diuen que sóc un lladre i que no ho puc fer.  Si accepto que un amic em passi una cançó, una pel.lícula o un llibre, també sóc un delinqüent. Tot i que cap jutge, cap, hagi sentenciat que això sigui il.legal, ans al contrari.

Sort que els professionals de tots els àmbits tenen més seny, si no, no podríem compartir un cotxe, per molt que l’assegurança ho permetés, ni prestar un apartament a la platja, ni una trista corbata, de fet, sense haver-nos de sentir que som delinqüents i que estem perjudicant els fabricants de cotxes, els constructors o els industrials del tèxtil.  O algú em pot impedir compartir, regalar o, fins i tot destruir, allò que he adquirit i que és meu?  Si parlem de música, de cinema o de llibres es veu que sí, que mai res no és completament meu, per molt que ho pagui a preu d’or. Maleïda Llei Sinde i els sopars de la ministra

On són els meus drets com a usuari, propietari, client, consumidor… (digueu-ne com vulgueu).

 

 

febr. 132011
 

Els catalans sabem molt d’acusacions de barrejar política i esport, sobretot a propòsit de la demanda gairebé eterna de les seleccions catalanes.  De fet, ens hem hagut de sentir de tot, al llarg dels anys, i tot plegat per arribar a la conclusió, segons els nous reponsables de casa nostra, que aquest és un cas perdut (serà aquí, perquè ben bé que hi seleccions a Gal.les, Escòcia, Irlanda… i no són estats).

Però vet aquí que apareix el president Zapatero i s’erigeix en jutge del cas del pressumpte dopatge del ciclista Contador, tot sentenciant, amb absoluta tranquilitat que la sanció no té base jurídica.  Fantàstic.

Que les vares de mesurar a Espanya i a Catalunya són molt diferents, ja ho sabem fa dies.  Que el que en el nostre cas és politització de l’esport, en el seu és la lògica defensa dels interessos nacionals, també.  Però el tomb de clau que ens faltava era veure el president d’Espanya dictant la seva particular sentència en un cas de suposat dopatge, amb una clara voluntat de pressionar políticament el tribunal que ha de prendre una decisió definitiva, sigui quina sigui -això tant li fa.  Algú s’imagina què podria passar si el predient Mas actués així amb un esportista català?

Doncs això.  A veure qui és qui barreja política i esport, realment. O si voleu, qui és qui barreja política i actuació judicial.  Res de nou, de fet.

febr. 122011
 

La capacitat d’intentar humiliar Catalunya sembla que no té límits.  El darrer episodi són les intolerables declaracions de la vicepresidenta econòmica espanyola recordant que Catalunya sempre pot apujar impostos per quadrar els seus comptes.  I això ho diu la representant d’un govern que:

– Va negar sistemàticament la crisi per guanyar unes eleccions.

– Quan tots els països europeus prenien mesures anticrisi, es va dedicar a regalar diners amb ajuts tan universals com inútils.

– Seguix prenent de Catalunya 60 milions d’euros diaris, any rere any.

– Imcompleix sistemàticament les inversions pactades i signades, a Catalunya.

– Ha descobert que la millor política econòmica és anar donant pals de cec, amb l’esperança d’encertar algun cop.

– Ha optat per amagar les pròpies mancances i incapacitats culpabilitzant de tots els mals les autonomies.

A més, cal no oblidar que un altre govern, el nostre, presidint pel seu mateix partit, és el responsable d’una situació econòmica inèdita a Catalunya, amb un nivell d’endeutament i d’impagaments brutal, que ens posa davant el dubte de si ens trobem amb d’un nou cas d’incompetència en la gestió pública, o d’una deliberada política de terra cremada (vista la deriva unificadora de l’Estat, no és descartable).

El problema no són els pressupostos de Catalunya, ni el seu deute, fins i tot.  L’únic problema és l’apropiació que fa el Govern d’Espanya dels diners que es generen a Catalunya, molt per sobre dels percentatges d’altres àrees europees comparables, per incrementar la renda i enriquir diferents regions espanyoles on cal no perdre vots, a cop de subsidi i diner públic.

I encara tenen la barra, aquesta gent, de dir que reduïm despeses i que apugem els impostos.  S’ha de ser molt cínic per fer aquest tipus de declaracions, i molt cretí per desmentir-les a les poques hores.  I nosaltres hem de ser molt cecs per no veure, amb claredat meridiana, que no tenim futur ni esperança, a Espaya.

febr. 112011
 

He de dir que el festival d’Eurovision em sembla una enorme i casposa horterada.  De tota manera, sempre té el seu punt veure les pugnes per aconseguir que una cançó en català hi sigui present, evidentment, a través d’Andorra.  Missió impossible, fins al moment.

I ara ens trobem, però, una interessant sorpresa:  una cançó en llengua corsa representarà França en la magna cita musical.  L’Estat Francès, que mai no ha estat exactaement modèlic pel que fa al respecte i promoció de les llengües, diferents del francès, que es parlen al seu territori.  Així i tot, en aquesta ocasió li passa la mà per al cara a Espanya, que segueix atrinxerada en la seva defensa numantina de la llengua espanyola, com a única i comuna, a no ser que es tracti de fer servir l’anglès macarrònic de la Rosa d’Espanya i el seu "Europe living…" (això fa cosmopolita i internacional, es veu).

Ja té guasa que França passi per davant d’Espanya en respecte a les llengües. O potser és que la televisió francesa ja considera tan desprestigiada Eurovisió que hi envia un representant "regional" i menor?  Per si de cas, quedem-nos amb l’anècdota i punt, i no domen idees als nostres veïns mesetaris.  Sigui com sigui, el gran José Luis Uribarri i la resta d’escolanets eurovisius, segur, no permetran mai res de semblant  Podem seguir dormint tranquils.

febr. 102011
 

S’ha acabat la primera temporada de "No me la puc treure del cap", un programa de TV3 que ha repassat algunes de les cançons catalanes més representatives dels darrers 40 o 50 anys, si fa no fa.

Una de les coses que més gràcia m’han fet és recordar que durant els darrers anys dels franquisme i primers del postfranquisme, treien el cap per la televisió espanyola (la cadena "nacional") alguns intèrprets que cantaven temes en català (M. del Mar Bonet, Serrat, La Trinca…).  Sorprenent, perquè això mateix, avui, és pràcticament impensable.

Hi ha qui opina que el retorn de CiU al Govern ens ha portat, de nou, als anys 80.  No ho sé, però mirant "No me la puc treure del cap" i el que passa cada dia, crec que aquests darrers anys ens han suposat viatge al passat, força més llarg:  hem hagut de tornar a demanar l’estatut, l’escola en català, un finançament just, bisbes catalans, hem hagut de tornar a cridar que som una nació, a demanar llibertat (ara a Internet), a defensar el fet diferencial català -sense èxit-, ens hem hagut de tornar a manifestar massivament per dir qui som i què volem…

Haurem d’esperar una nova temporada de l’exitós programa de TV3, per veure on ens portarà.  Sempre suposant, això sí, que les cançons que hi apareguin siguin en català, que ja tot és possible, a aquestes alçades.

Nosaltres sí que estem atrapats en el temps (hora peninsular), i no els protagonistes de la coneguda pel.lícula.

febr. 092011
 

Els grans canvis socials demanen temps, molt temps, i una consolidació profunda en una gran majoria social. Aquest, justament, és el procés que està seguint Catalunya pel que fa al seu futur com a nació.  El catalanisme, històricament, ha jugat a trobar un encaix digne amb Espanya, en una estratègia que ha arribat, si fa no fa, fins al darrer canvi de segle, i amb el resultat que tots coneixem i patim. Ara, però, l’escenari va canviant i allò que era només un postul.lat ideològic d’una minoria, la independència, està passant a ser un patrimoni de milers i milers de persones que troben vies d’expressió com les consultes sobiranistes o la manifestació de l’estiu passat, i que ara, finalment, arriba al Parlament de Catalunya.

Solidaritat Catalana per a Independència ha presentat una proposició de llei que dibuixa el procés polític a seguir per a la declaració d’independència de Catalunya, al llarg d’aquesta legislatura, mitjançant les nostres institucions i sota el lideratge del Govern.

Ara caldrà veure com es desenvolupa el debat parlamentari.  De moment,  la proposició ha estat admesa a tràmit, per la Mesa del Parlament, amb els vots en contra de PP i PSC -totalment previsible.  Serà, ben segur, un debat molt més interessant i transcendent que no ens pensem, perquè la majoria que ha fet possible que es debati és la mateixa que li pot donar viabilitat.

Ja no es tracta de somnis ideològics individuals.  Ara és un text a debat parlamentari i l’ocasió d’aprofitar tot el potencial polític de les nostres institucions.  Això promet, perquè quan una idea pot arribar a un parlament és perquè té una base social molt sòlida, i contra el poder de la societat no hi ha govern ni règim que pugui.

 

css.php