Feb 082011
 

S’ha confirmat:  la Guardia Civil ens diu què és una festa tradicional i què no.  Ara resulta que els miquelets no poden disparar salves en una activitat popular en record dels màrtirs de la Gleva de 1714.

És bo saber que celebrar les nostres festes passa per l’autorització de la Subdelegació del Govern d’Espanya i pels informes  dels cosos i forces de seguretat de l’Estat.  És el que té seguir sent una colònia.

Esperem que les festes de moros i cristians no les hagi d’aprovar el bisbat, si no, ja sabem qui guanyarà cada any.

Per evitar futurs problemes, doncs, caldrà revisar algunes de les nostres bàrbares tradicions:  atenció que els balls de bastons no es puguin interpretar com a kale borroka, les passions com a apologia del terrorisme i inciatació a la violència contra les persones, o els castellers com a explotació infantil.  De l’onze de setembre, ja millor ni parlar-ne, per si de cas…  Sempre ens quedaran, però, la hispanitat i la Constitució.  Aquí sí que podem fotre tantes salves com vulguem; per soroll que no quedi.  Quina mandra!

I encara hi ha qui es pensa que podrem ser qui som i decidir res seguint dins d’Espanya.

 

 

Feb 072011
 

Diu el president Mas que encara no té decidit si ha de votar o no a les consultes independentistes del 10 d’abril a Barcelona.  El meu suggeriment és que sí, sense cap lloc a dubtes.

Com a president d’un país, cal assumir un seguit de gestos simbòlics de respecte i proximitat als ciutadans: anar a un partit de futbol, a una cantada d’havaneres, a una mostra de cassoles de tros, o a remenar una llauna gegant de cargols.  En cap d’aquests casos no es tracta que li agradi o no allò que s’hi fa, es tracta de respecte a coses que són importants per a altra gent.

Tornant a les consultes, ningú li demana què votarà.  De fet, tant li fa si posa el tíquet del súper al sobre.  L’únic que se li ha d’exigir és respecte per a la voluntat de milers de ciutadans, res més.  Les posicions ideològiques o de partit han de passar a segon terme quan de qui es tracta és del president.

El que no pot fer ningú que es digui president és menstenir les il.lusions i els anhels de tants ciutadans, o més, que els que el van facilitar la presidència, i desqualificar allò que per a tantes persones és molt important.  Cal no perdre mai de vista el compromís de servir el país i la seva gent (tota) que comporta la presidència, i si es vol dotar de contingut i dignitat la institució.

Feb 062011
 

El Síndic de Greuges ha fet números i ens dóna una dada esgarrifosa:  el 80% dels recursos d’inconstitucionalitat que ha interposat el Defensor del Pueblo, els dos darrers anys, han estat contra lleis del Parlament de Catalunya, i amb un denominador comú:  el català.

Curiós, si més no. Potser podem arribar a la conclusió que, per a l’insigne defensor, el català és, senzillament, inconstitucional.  O això, o que Catalunya és inconstitucional.  Qui ho sap?

No hi ha dubte.  Cada dia que passa tenim un motiu més per reclamar als nostres representants, la sortida d’aquesta Espanya que, en realitat, ens odia.

Passi-ho bé, defensor de "ves a saber què".

 

Feb 052011
 

Els fets que s’estan vivint, i que es viuran, a Egipte, indubtablement, ens deixaran un bon nombre de situacions bones i dolentes de les quals ens caldrà aprendre, si volem un futur millor.

Més enllà dels enfrontaments, de la revolta popular contra el poder totalitari, del saqueix artístic,  de la violència, de l’activitat o passivitat de l’exèrcit, dels talls d’internet, de les agressions a periodistes… vull destacar una foto que he trobat a la web:  un grup de cristians protegint la pregària dels seus conciutadans musulmans.

Ja sabem que una imatge pot ser molt més eficaç que mil discursos.  En aquest cas, i això sí que em sembla d’immediata aplicació, la imatge ens posa davant dels ulls la necessitat de prioritzar allò que és essencial i de convertir la diferència en oportunitat.  Impagable, la lliçó.

Feb 042011
 

Fa quatre dies, el ministre Blanco, va proclamar amb tota contudència el suport del Govern d’Espanya a l’eix ferroviari mediterrani.  Oh!  gran notícia!

De tota manera, si passem de les declaracions a la realitat, comprovem que l’única connexió ferroviària amb França és la que unirà Madrid amb Burdeus, via Osca.  Aquesta sí que està pressupostada per Espanya i la UE i a punt de començar a ser licitada.

Un cop més, el Govern del qual forma part el ministre Blanco menteix.  El corredor mediterrani no és cap de les seves prioritats ni hi ha cap voluntat de tirar-lo endavant aviat.  Sí que és prioritari, però, un corredor improductiu i gens rendible que els ha de permetre esgarrapar vots de les comunitats que travessarà, alhora que contribuirà, ben segur, a vertebrar una Espanya encara més absurda i centralista.

Algú encara pot dubtar que ens prenen el pèl, que les prioritats del PP i del PSOE són exacatament les mateixes, i que passen per emprobrir i aïllar Catalunya, sigui com sigui, en nom de la unitat d’Espanya i de la capitalitat de Madrid?

Feb 032011
 

"Aquí cal distingir entre autoritat i poder. A la nostra societat hi ha molt poder però poca autoritat".

"El fenomen migratori esdevé perillós quan genera por. I en les nostres
societats allò que genera més por és la incerta i la inseguretat
econòmica".

"No hi ha confiança. Abans el pare i la mare ens indicaven. Però ara…
Per què l’estament de professors de primària és el que pateix més
problemes psíquics? Perquè no reben confiança".

"No crec amb els sistemes, crec amb el testimoniatge".

Aquestes són algunes de les perles de saviesa que ens ofereix Lluís Duch, monjo de l’Abadia de Montserrat, doctor en teologia i expert en antropologia de la religió, en una recent entrevista que podem llegir picant aquest enllaç.

Deixeu-me que em quedi amb una sola idea, a tall de resum:  "s’ha perdut la confiança".  És trist, però si pensem, en qualsevol àmbit social:  família, escola, treball, futur, política… potser sí que hem perdut la confiança, i potser és imprescindible recuperar-la, com sigui.

Feb 022011
 

Em resulta francament trist veure el president del meu país, en viatge oficial, volant en classe turista.  També és cert que no és el primer cas.  En un viatge oficial a Portugal, l’aleshores president Montilla també va fer servir un vol econòmic, en senyal d’austeritat. Sembla que determinades actituds no entenen de partits.

En política, com en tot en aquesta vida, els gestos són molt importants i, en aquest sentit, escollir un mitjà de tansport aeri de baix cost, en temps de crisi, es pot interpretar com una mesura d’estalvi exemplificadora.  Tanmateix, em plantejo si no estem, amb aquests tipus d’accions, minimitzant la càrrega simbòlica i de dignitat institucional que la presidència de la Generalitat mereix.

De fet, em costa molt imaginar una actuació similar per part de qualsevol cap de govern de qualsevol país civilitzat on, el respecte a les institucions pròpies se situa per sobre de contingències puntuals.  Cal estalviar, això no ho discuteix ningú, però per reduir el dèficit de la Generalitat no crec que calgui reduir també la imatge institucional del seu president. 

Ah!, per cert, com és que el portaveu parlamentari de CiU coneix tan bé la situació de les finances de la Generalitat si no és al Govern?  Si us plau, una Generalitat low cost no.  Això sí que, ara, no ens ho podem permetre.

Feb 012011
 

Tot sovint la retòrica política ens regala titulars molt eloqüents que deixen a la imaginació de qui els llegeix la possibilitat d’acabar-los de completar.

Un bon exemple el tenim en unes recents declaracions del president Mas: " No té cap sentit que autonomies que són menys productives que la nostra
tinguin polítiques socials més fortes que les de Catalunya. No té cap
mena de sentit que qui rep diners visqui més bé que no pas qui en dóna.
Ni que l’Estat inverteixi en infraestructures allà on no hi ha teixit
empresarial i margini territoris com per exemple Catalunya, on es genera
riquesa. No té sentit que Catalunya se sacrifiqui mentre l’Estat llença
els diners."

Després de compartir el contingut d’aquestes paraules, però, em queda una pregunta:  "i?…"

Aquí és on s’acaba la retòrica i comença la política (o la necessitat imperiosa de ser).

css.php