febr. 232011
 

Sortia de treballar, amb el meu cunyat, i a la ràdio del cotxe anàvem escoltant la crònica del que passava al Congrès dels Diputats de Madrid.  Recordo que el meu primer pensament va ser que tenia sort i que el dia abans havia emplenat el dipòsit del meu cotxe.  Bé, de fet, no em va fer falta.  No vaig haver de sortir carretera amunt.  No va caldre.

30 anys després, el soroll de sabres ha estat substituit pel soroll somort de les togues i per l’escandalera dels tertulians, però la involució en el procés democràtic i la necessitat imperiosa de tallar les ales a les pretensions nacionalistes catalanes o basques en pro de la indissoluble unitat de la pàtria, són les mateixes.

Han passat 30 anys.  Ara no es dispara al sostre.  Ara, però, es pot atacar tot el que sona a català amb absoluta impunitat i des de tots els fronts:  premsa, televisió, opinadors, tribunals, institucions…, tant si es tracta de responsables polítics, com si són nens actors.  Tot s’hi val, fins i tot atacar els menors, i no passa res.

No han canviat tantes coses, potser, en 30 anys.  Potser el cop no va fracassar tant com ens pensem.

I ara arribaran sèries i pel.lícules diverses que hauran de servir per treure ferro als fets (la memòria és molt selectiva), i per sobredimensionar, si encara és possible, la Constitució de 1978 i alguns dels protagonistes d’aquell penós, fosc i gens explicat incident.

Reconec que encara penso, de tant en tant, que tinc el dipòsit del cotxe carregat, i em venen ganes de marxar.  De vegades, tot plegat és irrespirable.

 Leave a Reply

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

css.php