Nov 202010
 

El passat 22 de setembre vaig tenir el privilegi de viure al Parlament de Catalunya l’aprovació de la Llei de l’occità, aranès a l’Aran i he d’afirmar, sense cap rubor, que va ser un moment emocionant, de reconeixement polític i legal d’una realitat lingüística, però també social, cultural, identitària (sí, dic "identitària") amb una història duríssima al darrere.

Avui, a Besièrs, es clou la Mòstra de Cinèma Occitan "Llanterna Digital" 2010, que va sortir de Lleida el mes de juny i ha visitat Vielha, Ostana, Tolosa, Barcelona i, en versió reduïda, Tàrrega i La Seu d’Urgell, amb molt bona acollida arreu, val a dir-ho.

Després de haver estat al Parlament i d’haver assistir a algunes de les sessions de la Mòstra a diferents localitats, em pregunto:  on són tots els diputats i diputades que aplaudien notòriament?  on és el seu suport a les iniciatives concretes de promoció de l’occità?

Lamentablement, una cosa és l’ofici de diputat i una altra el compromís, amb la llengua en aquest cas.

Sí, ja sé que el que comento és una siple anècdota, però tot sovint, les petites anècdotes ens ajuden a veure amb claredat altres realitats més complexes.

Nov 192010
 

No sóc ningú per qüestionar el treball dels assessors d’imatge i de comunicació dels líders polítics.  De tota manera, sí que puc expressar un suggeriment:  podrien deixar de fer el ridícul?

Em cansa i em decep profundament veure les persones que han de dirigir el futur del meu país intentant fer-se les simpàtiques ja sigui em mànigues de camisa (immaculadament blanca i amb els botó del coll descordat, preferentment), pujant al metro (sí, sí, al metro), ballant sense traça, remenant una cassola gegantina ben protegides per un ridícul davantal, muntant en bicicleta sense cap gràcia, practicant barroerament qualsevol esport, repartint floretes per barris humils (amb els cotxes oficials en doble fila entorpint en trànsit, ben vigilats, això sí, per la guàrdia urbana)… repassem els mitjans i veurem quina galeria dels horrors hi trobarem, falsos orgasmes inclosos -tota una declaració de principis, la falsedat…

Realment creuen que aquestes imatges, més pròpies de reculls de vídeos còmics, els poden fer guanyar un sol vot?  Imagino que sí, i per això ho fan. De fet, el ridícul polític tampoc no és patrimoni dels catalans, tot i que déu n’hi do, el nivell.

Amb tota humilitat, m’agradaria que, ni que fos per provar, algun polític fes campanya tal com el veiem cada dia, amb el posat de la seva activitat habitual.  Segur que ens resultaria molt més versemblant, ens el creuríem i, fins i tot, potser, el votaríem per honest.

Ja és vell allò del "circ de la política", però potser hi manquen artistes i hi sobren bestiesses.  I en un escenari cada cop més mancat d’ètica, l’estètica pren valor per ella mateixa.

Dignificar l’exercici de la política passa per dignificar la imatge i les formes d’expressió dels seus representants.  I si a sobre pot ser en català, ja posats…

Nov 182010
 

En unes recents declaracions, al meu parer especialment brillants, a Vilaweb TV
el Dr. Josep Murgades afirma que la política lingüística que s’ha
vingut fent fins ara, és la del "màxim insuficient"; és a dir, el màxim
que es pot fer sense arribar a capgirar l’hegemonia de l’espanyol (és a
dir, comentari meu:  sense molestar gaire ni trencar res).

Molt
em temo que aquesta no és una característica exclusiva de la política
lingüística i que és la política catalana al complet la que està feta de
"màxims insuficients", sota la cotilla de la interpretació de l’ínclita
Constitució Espanyola i el seu estat de les autonomie.

D’aquí a
quatre dies tenim eleccions.  Potser és el moment d’optar per un "mínim
suficient", si més no: "potser caldria que trenquéssim la rutina fent
algun gest desmesurat, alguna sublimitat que capgirés la història",
citant Martí i Pol. 

Segur que tots els que som i ens sentim catalans i, per tant, protagonistes únics del nostre destí hi sortiríem guanyant.

Nov 182010
 

En unes recents declaracions, al meu parer especialment brillants, a Vilaweb TV
el Dr. Josep Murgades afirma que la política lingüística que s’ha
vingut fent fins ara, és la del "màxim insuficient"; és a dir, el màxim
que es pot fer sense arribar a capgirar l’hegemonia de l’espanyol (és a
dir, comentari meu:  sense molestar gaire ni trencar res).

Molt
em temo que aquesta no és una característica exclusiva de la política
lingüística i que és la política catalana al complet la que està feta de
"màxims insuficients", sota la cotilla de la interpretació de l’ínclita
Constitució Espanyola i el seu estat de les autonomie.

D’aquí a
quatre dies tenim eleccions.  Potser és el moment d’optar per un "mínim
suficient", si més no: "potser caldria que trenquéssim la rutina fent
algun gest desmesurat, alguna sublimitat que capgirés la història",
citant Martí i Pol. 

Segur que tots els que som i ens sentim catalans i, per tant, protagonistes únics del nostre destí hi sortiríem guanyant.

Nov 182010
 

En unes recents declaracions, al meu parer especialment brillants, a Vilaweb TV
el Dr. Josep Murgades afirma que la política lingüística que s’ha
vingut fent fins ara, és la del "màxim insuficient"; és a dir, el màxim
que es pot fer sense arribar a capgirar l’hegemonia de l’espanyol (és a
dir, comentari meu:  sense molestar gaire ni trencar res).

Molt
em temo que aquesta no és una característica exclusiva de la política
lingüística i que és la política catalana al complet la que està feta de
"màxims insuficients", sota la cotilla de la interpretació de l’ínclita
Constitució Espanyola i el seu estat de les autonomie.

D’aquí a
quatre dies tenim eleccions.  Potser és el moment d’optar per un "mínim
suficient", si més no: "potser caldria que trenquéssim la rutina fent
algun gest desmesurat, alguna sublimitat que capgirés la història",
citant Martí i Pol. 

Segur que tots els que som i ens sentim catalans i, per tant, protagonistes únics del nostre destí hi sortiríem guanyant.

Nov 182010
 

Força, equilibri, valor i seny.  Quatre paraules que trobem en els versos d’"Els Xiquets de Valls", de Josep Anselm Clavé i que han esdevingut el lema dels castellers.

Des d’aquest novembre de 2010, els castells ja són patrimoni immaterial de la humanitat; ja són una part d’allò que la humanitat, sense distinció de races, religions, identitats, cultures… considera propi i irrenunciable i, per tant, digne de ser preservat com a part de l’imaginari col.lectiu, en un sentit ampli.

Aquesta universalització dels castells, però, també ens ha de fer mirar endins, sense complexos, i ajudar-nos a veure’ns en aquestes torres fantàstiques, perquè massa sovint, nosaltres, com a poble, hem tingut massa seny i massa equilibri, però ens han faltat la força i el valor.  I sense aquests quatre elements, sense tots quatre alhora, res no pot tirar amunt amb garanties.  Això ho sap qualsevol cap de colla competent, i ho sap aplicar.

Felicitats, castellers!  Seguiu fent-nos enveja, amb el vostre esforç, a veure si un dia, realment, sabem reunir força, equilibri, valor i seny, tots plegats, i fem l’aleta, com a país.

Nov 172010
 

De tant en tant hi ha noticies que ens retornen el somriure.  Una d’aquestes és la del fantàstic vol d’un avió de paper tripulat per un clik astronauta.

Immediatament m’ha vingut al cap la imatge del vol d’avions de paper carregats d’afecte i tendresa d’"Els nois del cor", una magnífica pel.lícula, sens dubte, amb una impecable i impagable banda sonora.

I per acabar-ho d’amanir, un click astronauta pilotant l’aeronau!  La fantasia perfecta. Tot un retorn a la infància dels meus fills, que no a la meva…

Entre tanta rutina i mediocritat que ens abruma cada dia, un avió de paper capaç de volar pilotat per un personatge de jogina esdevé un bàlsam excel.lent.

Deixem volar la imaginació i la memòria, ni que sigui un moment, i encara podrem veure un cel d’avionets de paper planejant enllà dels murs, escampant gratitud i il·lusió, guiats per un ésser menut, inanimat i encisador.

 

 

Nov 162010
 

Ja es veu clara la resposta dels poders espanyols al creixement del sentiment independentitsta a Catalunya.

Si en un primer moment, i parlo de la consulta d’Arenys, va ser una oposició frontal, que encara va servir per atiar més l’independentisme, ara, després de la manifestació del 10 de juliol, i quan la concurrència electoral de partits d’aquest signe, tot i que dispersa, és prou significativa, la postura és espanyolitzar les eleccions: desembarcament massiu de líders i polítics espanyols, castellanització dels mítings, orientació dels discursos a un enfrontament PSOE – PP (com si aquest segon fos una alternativa, a Catalunya)…

L’objectiu és diluir el pes social d’unes eleccions catalanes i convertir-les en una mena de primàries, de test, de les espanyoles.  Si hi afegim la coincidència de dates amb el Barça – Madrid de futbol, veiem que res no és casual. Una participació baixa, encara que ho neguin, seria molt ben rebuda perquè "aquestes eleccions no interessen ni als catalans".

Realment ens trobem davant d’una convocatòria marcada per la dialèctica Catalunya – Espanya, perquè els dos grans partits espanyols presents al Parlament de Catalunya així ho han volgut (en això els és molt fàcil posar-se d’acord), no per la nostra consciència nacional.

Tanmateix, potser caldria aprofitar el moment i revindicar-nos com a país, amb permís dels partits més nostrats, evidentment. Només així podrem ser el que vulguem, no el que ens dictin.

 

Nov 152010
 

Els blocs electorals als mitjans són la prova més irrefutable que la llibertat d’informació fa por a la nostra classe política.

Més enllà de la notícia, hi ha les quotes que s’han de complir, que amenacen d’arribar també a la premsa, i que limiten qui hi pot tenir presència i qui no.

Per què tanta por?  Potser és por de "cedir" protagonisme mediàtic a forces "extraparlamentàries".  O és pànic de perdre el privilegi exclusiu de la representativitat política? Que la política és un club privat, potser?

Només ens queda creure i confiar en mitjans incontrolables, com Internet, per tenir veu, perquè els que són fàcils de regular i manipular els tenim definitivament perduts.  Això sí, en nom de la llibertat, com sempre.

No som davant d’una autèntica censura informativa? 

I d’això en diuen democràcia, és clar, tant des de la dreta com des de l’esquerra; tant des de Catalunya com des de l’Espanya que vol capitalitzar les nostres eleccions, a través dels seus partits franquícia.

Nov 142010
 

Si hi ha una cosa que m’indigna, a nivell personal, és la mentida.  L’engany conscient.

A nivell polític, la mentida em reulta encara molt més execrable, si cap.  Quin respecte ens pot merèixer un polític que ens menteix?  Com podem creure en la seva paraula i confiar-li la gestió pública?

Per què els governs de Catalunya i d’Espanya (pressumpte govern amic) fa cinc anys que ens aseguren que l’Estat Espanyol paga la traducció al català de determinades normes europees, així com la correspondència dels ciutadans en aquesta llengua, quan no ho ha fet mai, ni ho pensa fer, tal com ha reconegut el secretari d’Estat per a la Unió Europea fa pocs dies?

Ara, després de cinc anys de mentides, ja sabem que no podem adreçar-nos a les institucions europees en català, perquè ningú traduirà la nostra correspondència, i que no cal que esperem legislació comunitària en la nosta llengua, si més no si qui ha de pagar és qui s’hi va comprometre.

Cinc anys mentint és mentir massa.  Què es deuen pensar que som?

 

css.php