Nov 122010
 

Amb la mort del dictador es va obrir una etapa en què va semblar que alguna cosa podia realment canviar:  autonomia per a Catalunya, restitució institucional, reconeixement del català…  Però com totes les coses que es fan a contracor i sense convicció, més d’hora que tard, s’acaben:

– Cada cop més veus qüestionen les autonomies per cares, inútils i perquè trenquen la unitat de la pàtria.

– El català no pot ser altra cosa que una llengua complementària de l’espanyola, fins i tot a Catalunya.

– Mentre la Real Acadèmia Española fa mans i mànigues per preservar la unitat de l’espanyol dels diferents països on es parla, el govern d’Espanya s’entesta a negar l’evidència científica i segueix parlant de català i valencia a Europa.

– Encara són ben vives les polèmiques per la presència a les aules públiques de crucifixos, mentre el president d’Espanya evita reduir els privilegis de l’esglèsia catòlica en nom d’una manca de consens, absolutament impossible, d’altra banda.

– El setge del sant ofici constitucional es tanca més i més cada dia sobre tot el que s’intueixi contrari a la indissoluble unitat de la nació espanyola o a català, directament.

– "Radical" és l’adjectiu inseparable de "nacionalisme", dia sí i dia també.

– "La roja" és sagrada i la no adhesió incondicional, heretgia i balcanització.

– La dialèctica "Catalunya-Espanya" s’ha instal.lat al cor mateix del debat polític català, que s’escriu, cada dia més, en clau espanyola.

I podríem seguir fins a l’infinit.  

El franquisme sociològic és ben viu, a dreta i esquerra, i s’ha acabat l’hora del pati.  Toca tornar a classe, a l’uniforme (i a la uniformitat) i a creure. 

Venen temps molt difícils.  Ja podem anar treient la pols la vella bata de ratlles i de la cartera, o canviem de col·le.  No hi ha més.

css.php