Nov 042010
 

No saber què vol dir fer polítiques socials i confondre-les, tot sovint, amb subsidis i beneficiència és un error que, tard o d’hora porta el país a la inactivitat més absoluta, a la misèria social.  I una nova mostra la tenim en la proposta de mesures per als anomenats "ni-ni".

Si hem de parlar de polítiques socials, fem-ho de debó.  Parlem de com ho farem perquè més gent pugui tenir més estudis;  de com aconseguirem que la formació estigui no només prestigiada, sinó que sigui imprescindible per treballar;  de com ens ho podem manegar perquè la gent més vàlida pugui estudiar més i no hagi de compaginar estudi i feina;  de com oferirem models vàlids, competents, que serveixin d’exemple per als joves.

En un país on les beques són un autèntic insult, on el menyspreu per la formació és absolut (això de la "universitat del carrer" ja tufa), on no es pot opositar, però sí arribar a conseller, ministre, president… sense estudis, potser no es pot esperar altra cosa que el lamentable espectacle de veure com es manipulen 5.000 d’aquests "ni-ni" fent-los seguir una formació durant sis mesos (5.000 aturats menys, a efectes estadístics), posant-los a treballar durant sis mesos més gairebé a càrrec del pressupost públic (mà d’obra més que barata), i tot amb una perspectiva de futur més que dubtosa, perquè no s’haurà arribat al fons de res.

Deixem de confondre polítiques socials amb subsidis i beneficiència, si us plau, per més que l’almoïna generi vots captius, i comencem a prendre mesures coherents, que n’hi ha, si volem de debó aconseguir a una societat millor.

I si la barbaritat no es pot evitar, proposo que durant aquests dotze mesos s’instal.lin càmeres a les aules i als llocs de treball d’aquests "ni-ni" i tindrem un reality de franc. Així, de passada, les masses estaran entretingudes i anestesiades, i aquests "ni-ni" oferiran l’espectacle que se’ls pressuposa.

Nov 042010
 

Hi ha coses que com a persona m’indignen profudament, però que, com a pare, em fan saltar totes les alarmes i aconsegueixen que el meu nivell de tolerància baixi fins al zero més abolut.  Segurament, la que més, l’abús de menors.

Berlusconi amb les seves barbaritats relacionades amb una menor a la qual va treure de la presó per "convidar-la" a una de les seves festes particulars; els ja innombrables casos de pederàstia comesos, i admesos, per capellans; l’apologia de la pederàstia que és capaç de posar per escrit Sánchez Dragó…

I el més preocupant, que no el més greu, perquè el més greu sempre és el fet (el delinqüent sempre és el delinqüent), és la justificació que se’n fa des de diferents estaments directament implicats, com ara la jerarquia eclesiàstica o, més o menys propers, com la presidència de la Comunitat de Madrid, aquesta en nom de la literatura. 

No vull ni imaginar què considera la presidenta "literatura", però un servidor, que d’això en pot parlar amb un mínim de solvència, si més no pel que ha estudiat i llegit, diu que el que va publicar Sánchez Dragó és pura apologia d’un delicte, escrita, evidentment, però en cap cas literatura. Tanmateix, estic segur que, com en pràcticament tots els altres casos, restarà impune.

I és que de vegades penso que l’únic delicte que tothom, tribunals inclosos, coincideix a perseguir amb tota la contundència que calgui és ser independentista.

css.php