Nov 032010
 

"Que el Papa parli català és la millor campanya que se li ha fet mai".  Mariano Rajoy dixit.

Estic totalment d’acord amb aquesta bajanada si donem per suposat que tot el que cal esperar d’una llengua (diferent a l’espanyola, evidentment) és que algú prou conegut la faci servir, com un lloro que repeteix sons, en públic, sense saber massa bé què està dient.

Per a tots els que exigim respecte als nostres drets lingüístics, uns drets tan legítims com qualsevol altre dret humà, tant li fa que sigui el Papa de Roma o el rei de Bhutan qui deixi anar quatre paraules en català, si no podem fer servir la nostra llengua sempre i arreu, al nostre propi país.

Babegem, doncs, i donem-nos per afortunats quan Benet XVI digui el que hagi de dir, en una llengua estranya, que algú li ha dit que existeix i que li servirà per fer-se més simpàtic i proper als catalans.

Sr. Rajoy, si el màxim servei que podem esperar respecte a la llengua és que el Papa la faci servir per a dir quatre coses, francament, es pot estalviar l’esforç.  No cal que es cansi.  Aquesta "campanya", com vostè la qualifica, no ens fa cap falta i ens surt massa cara, als catalans.

Sort que encara creiem que això no és més que una nova tossada contra el català.  Amb benedicció urbi et orbi, això sí.

Nov 032010
 

Hi ha coses que com a persona m’indignen profudament, però que, com a pare, em disparen totes les alarmes i fan que el meu nivell de tolerància baixi fins al zero més abolut.  Segurament, la que més, l’abús de menors.

Berlusconi amb les seves barbaritats relacionades amb una menor a la qual va treure de la presó per "convidar-la" a una de les seves festes particulars; els ja innombrables casos de pederàstia comesos, i admesos, per capellans; l’apologia de la pederàstia que és capaç de posar per escrit Sánchez Dragó…

I el més preocupant, que no el més greu, perquè el més greu sempre és el fet, és la justificació que se’n fa des de diferents estaments directament implicats, com ara la jerarquia eclesiàstica o, més o menys propers, com la presidència de la Comunitat de Madrid, aquesta en nom de la literatura. 

No vull ni imaginar què considera la presidenta "literatura", però un servidor, que d’això en pot parlar amb un mínim de solvència, si més no pel que ha estudiat i llegit, diu que el que va publicar Sánchez Dragó és pura apologia d’un delicte, escrita, evidentment, però en cap cas literatura.

I és que de vegades penso que l’únic delicte que tothom, tribunals inclosos, coincideix a perseguir amb tota la contundència que calgui és ser independentista.

Nov 032010
 

Hi ha coses que com a persona m’indignen profudament, però que, com a pare, em disparen totes les alarmes.  Segurament, la que més, l’abús dels menors.

Berlusconi amb les seves barbaritats relacionades amb una menor a la qual va treure de la presó per "convidar-la" a una de les seves festes particulars; els ja innombrables casos de pederàstia comesos, i admesos, per capellans; l’apologia de la pederàstia que és capaç de posar per escrit Sánchez Dragó…

I el més preocupant, que no el més greu, perquè el més greu sempre és el fet, és la justificació que se’n fa des de diferents estaments directament implicats, com ara la jerarquia eclesiàstica o, més o menys propers, com la presidència de la Comunitat de Madrid, aquesta en nom de la literatura. 

No vull ni imaginar què considera la presidenta "literatura", però un servidor, que d’això en pot parlar amb un mínim de solvència, si més no pel que ha estudiat i llegit, diu que el que va publicar Sánchez Dragó és pura apologia d’un delicte, escrita, evidentment, però en cap cas literatura.

I és que de vegades penso que l’únic delicte que tothom, tribunals inclosos, coincideix a perseguir amb tota la contundència que calgui és ser independentista.

Nov 032010
 

De tant en tant ens arriben notícies referents a conflictes amb líders religiosos islàmics, al nostre país.  Casos com les polèmiques amb els imams de Lleida, de Cunit…  situacions diferents, motius diferents… però un denomiador comú, el fet que són persones encarregades de dirigir les pregàries dels fidels d’una determinada confesió.

El que no puc entendre és com els nostres responsables polítics reconeixen com a representants d’un determinat col.lectiu social un líder religiós.  Em costa molt d’imaginar, francament, com es pot negociar amb qui ostenta la veritat absoluta, basada en dogmes de fe.  

No vull, en cap cas, que es pugui entendre que estic contra cap creença religiosa.  L’únic que vull és que algú m’expliqui, si pot, si acceptaria que el representant polític d’un poble qualsevol de la nostra geografia no fos l’alcalde, elegit lliurement, sinó el rector de la parròquia.

I jo que pensava que tants anys de nacionalcatolicisme ens haurien servit d’alguna cosa…

css.php