Adéu, Boadella.

 Sense categoria  No Responses »
nov. 132010
 

En unes recents declaracions, Albert Boadella afirmava haver fet desaparèixer Catalunya de la seva vida.  Només puc dir que, a hores d’ara, em sembla que l’afecte és mutu.

El que em sap greu de tot plegat és l’enorme ingratitud que demostra Boadella  -res de nou, d’altra banda, venint d’on ve- cap a una gent que es va mobilitzar, i de quina manera, l’any 1977, per la llibertat d’expressió i contra el consell de guerra al qual s’enfrontaven els membres de la companyia Els Joglars.

Potser sí que som un públic provincià, però també un públic capaç de valorar la transcendència històrica de les propostes que ens arriben i d’actuar en conseqüència.

L’any 1977 jo anava a l’institut, però encara guardo el programa de mà de La Torna.

nov. 122010
 

Amb la mort del dictador es va obrir una etapa en què va semblar que alguna cosa podia realment canviar:  autonomia per a Catalunya, restitució institucional, reconeixement del català…  Però com totes les coses que es fan a contracor i sense convicció, més d’hora que tard, s’acaben:

– Cada cop més veus qüestionen les autonomies per cares, inútils i perquè trenquen la unitat de la pàtria.

– El català no pot ser altra cosa que una llengua complementària de l’espanyola, fins i tot a Catalunya.

– Mentre la Real Acadèmia Española fa mans i mànigues per preservar la unitat de l’espanyol dels diferents països on es parla, el govern d’Espanya s’entesta a negar l’evidència científica i segueix parlant de català i valencia a Europa.

– Encara són ben vives les polèmiques per la presència a les aules públiques de crucifixos, mentre el president d’Espanya evita reduir els privilegis de l’esglèsia catòlica en nom d’una manca de consens, absolutament impossible, d’altra banda.

– El setge del sant ofici constitucional es tanca més i més cada dia sobre tot el que s’intueixi contrari a la indissoluble unitat de la nació espanyola o a català, directament.

– "Radical" és l’adjectiu inseparable de "nacionalisme", dia sí i dia també.

– "La roja" és sagrada i la no adhesió incondicional, heretgia i balcanització.

– La dialèctica "Catalunya-Espanya" s’ha instal.lat al cor mateix del debat polític català, que s’escriu, cada dia més, en clau espanyola.

I podríem seguir fins a l’infinit.  

El franquisme sociològic és ben viu, a dreta i esquerra, i s’ha acabat l’hora del pati.  Toca tornar a classe, a l’uniforme (i a la uniformitat) i a creure. 

Venen temps molt difícils.  Ja podem anar treient la pols la vella bata de ratlles i de la cartera, o canviem de col·le.  No hi ha més.

nov. 112010
 

L’expresident dels EUA George W. Bush es despenja ara dient que la seva "era una veu dissident [dins del Govern]" i que "no volia utilitzar la força", referint-se a la Guerra d’Iraq.  I per acabar-ho de reblar, afirma que encara té "nàusees" quan pensa que no s’hi van trobar armes de destrucció massiva, tot i que
lamenta no haver respost de forma més ràpida i enèrgica.

Com devien ser les veus "no dissidents".  Fa terror només de pensar-hi…

Quina pena comprovar que el cinisme no és patrimoni exclusiu nostre.  Jo que estava convençut que no es podia superar allò de ser antisistema amb anys i anys de cotxe oficial i sou públic per partida doble…

 

nov. 102010
 

Llegia a la premsa d’ahir les declaracions d’un alt càrreg del Govern actual, que qualifica la tasca de la legislatura que estem a punt de tancar de "notable, si no fos per l’atur i les infraestructures pendents".

I jo em pregunto:  els responsables de la legislatura, no tenen alguna cosa a veure amb la crisi que ens condemna a l’atur o a la pèrdua de poder adquissitiu que patim els que encara treballem? I amb unes infraestructures caríssimes i mediocres, tampoc? Podria allargar força la llista, però no és el moment.

M’encanta la nul.la assumpció de responsabilitat.  Tota una garantia, sens dubte.

Quina pena que el pacient s’hagi mort, perquè l’operació havia estat excel.lent.  Sempre ens queda el notable, però. 

nov. 092010
 

Les subvencions són aquell mecanisme pervers que fan servir totes les administracions per posar diners a iniciatives privades perquè puguin tirar endavant projectes d’interès general.

He pogut conèixer, al llarg de la meva carrera professional, diferents convocatòries amb finalitats diverses i sempre m’ha quedat el mal regust de boca de constatar:

1.  Que la major part de projectes s’haurien fet igualment sense diners públics.

2.  Que bona part dels projectes fets, potser no calien.

3.  Que hi ha entitats que són autèntiques professionals de la subvenció, no de les idees.

D’altra banda, també puc donar fe que les actuacions més exitoses que conec són fruit d’un acord entre la iniciativa pública i la privada, que acorden uns objectius concrets a assolir i el grau d’implicació de cada part i assumeixen, cadascuna, els compromissos que l’acord comporta.  Clar i efectiu.

Em sap greu, però les subvencions em segueixen sonant a obrir la porta perquè tothom que compleixi unes bases vagi a pidolar i, si tot va bé, després d’un tràmit feixuc i obstruccionista, l’administració farà la seva exhibició de magnanimitat caritativa, en el millor dels casos.

nov. 092010
 

Algun responsable polític, preferentment municipal, podria deixar un moment la seva feina habitual i preparar una resposta clara a totes les mentides que corren per Internet i de boca en boca respecte als privilegis dels immigrants?

Si els meus fills han de tenir escola, transport i menjador de franc i diners per estar escolaritzats, la meva dona i jo sous vitalicis més enllà de qualsevol prestació ordinària, llum, aigua, gas i internet pagats, pis de franc i moltes més meravelles que corren per la xarxa sense que ningú les desmenteixi, em començo a plantejar si no val la pena demanar la nacionalitat senegalesa, posem per cas, i tornar a començar.

Aquest és el missatge que està fent forat al nostre país.  La divisió ja existeix, i deixem-nos estar de bones intencions.  Ara només cal esperar algun linxament fruit de la tensió (tant de bo m’equivoqui, però crec que és qüestió de temps) per començar a prendre mesures, més enllà de les paraules amables.

Deixar que una societat es bipolaritzi i es tibi d’aquesta manera és una temeritat absolutament irresponsable.

Mentre els carrers s’omplen de rumors tendenciosos i de mentides assumides com a certeses, els nostres responsables polítics miren cap a una altra banda i callen.  Per què?  De debó, no ho entenc.

nov. 082010
 

Ja ha marxat el Papa.  Tornem a la normalitat.

Calia tota la moguda que s’ha muntat al voltant de la visita papal?  I no parlo només de l’estat de setge al voltant de la Sagrada Família (quina meravellosa obra d’art feta arquitectura), sinó, i sobretot, del desplegament mediàtic, pamfletari en ocasions, gairebé monotemàtic, que hem hagut de suportar.

Tota aquesta exhibició de mitjans i de força (perdó, de seguretat), calia?

Tot plegat, per haver-nos de sentir que practiquem l’anticlericalisme agressiu.  "Agressiu", valga’m Déu…  I anticlericalisme… potser si canviessin alguns hàbits de determinats clergues, que amaguen massa coses, tot seria diferent. I amb la sagrada unitat de la pàtria de fons, per si de cas.

Com diria Josep Pla:  "i tot això qui ho paga?" 

Ah!, per cert, el paper reservat a les dones durant els oficis a la Sagrada Família ha estat netejar i parar taula (l’altar) i portar uns recipients amb el menjar (les hòsties per a la comunió). 

Passiu-ho bé, santedat.

Diumenge, futbol.

 Sense categoria  No Responses »
nov. 072010
 

Solapar esdeveniments és una de les millors maneres de treure’n protagonisme a algun.

Això és justament el que passarà el dia 28 de novembre, data d’unes de les eleccions al Parlament de Catalunya, que coincideixen amb un Barça-Madrid.  

No crec en les casualitats i, si bé és cert que tots dos esdeveniments poden conviure amb relativa normalitat (els ciutadans no som tan estúpids com es pensen), també ho és que el debat sobre les dates, la incertesa sobre quan es jugarà finalment el partit, el rebombori mediàtic dels dies o setmanes previs (coincidents amb la campanya electoral)… no faran altra cosa que desdibuixar allò que realment és fonamental per a tots nosaltres:  unes eleccions en què els catalans ens hi juguem molt.

Potser el que es busca és, justament, aigualir el debat electoral, per part de qui el deu donar per perdut de bon començament i, de passada, minimitzar tant com es pugui el protagonisme d’una convocatòria electoral, amagant-la sota un gran partit de futbol.  Potser, en el fons, és que les eleccions catalanes, les realment nostres, són eleccions "de segona", per a segons qui.  O algú pot imaginar unes eleccions espanyoles el mateix dia d’un Madrid-Barça?

Tant li fa quin dia sigui finalment el partit.  El mal al país ja està fet.  Som davant d’una nova adaptació als temps que corren del "pa i circ" que tan bons resultats va donar a l’imperi romà, o al franquisme, però ara sense pa.  Potser és que no ens poden oferir res més.

nov. 062010
 

No saber què vol dir fer polítiques socials i confondre-les, tot sovint, amb subsidis i beneficència és un error que, més d’hora que tard, porta el país a la inactivitat més absoluta, a la misèria social.  I una nova mostra la tenim en la proposta de mesures del Govern per als anomenats "ni-ni".

Si hem de parlar de polítiques socials, fem-ho amb rigor, com cal.  Parlem de com ho farem perquè més gent pugui tenir més i millors estudis;  de com aconseguirem que la formació estigui no només prestigiada, sinó que sigui imprescindible per treballar, cada cop a més nivells;  de com ens ho podem manegar perquè la gent més vàlida pugui estudiar més i no hagi de compaginar estudi i feina;  de com oferirem models vàlids, solvents, que serveixin d’exemple als joves, a tots, també a aquests "ni-ni" que no són més que el resultat d’una societat mediocre.

En un país on les beques són un autèntic insult, on el menyspreu per la formació és absolut (això de la "universitat del carrer" ja tufa), on no es pot opositar, però sí arribar a conseller, ministre, president… sense estudis, potser no es pot esperar altra cosa que el lamentable espectacle de veure com es manipulen 5.000 d’aquests "ni-ni" fent-los seguir una formació durant sis mesos (5.000 aturats menys, a efectes estadístics), posant-los a treballar durant sis mesos més gairebé a càrrec del pressupost públic (mà d’obra més que barata per a qui els contracti), i tot amb una perspectiva de futur més que dubtosa, perquè no s’haurà arribat al fons de res i s’hauran cremat 20 milions.  Què se’n podrien fer, de coses, amb aquests diners…

Deixeu de vendre com a polítiques socials els subsidis i la beneficència, si us plau, per més que l’almoina generi vots captius, i comenceu a prendre mesures coherents, que n’hi ha, si voleu de debó aconseguir una societat millor.

I si la barbaritat no es pot evitar, proposo que durant aquests dotze mesos s’instal.lin càmeres a les aules i als llocs de treball d’aquests "ni-ni" i tindrem un reality de franc. Així, de passada, les masses estaran entretingudes i aquests "ni-ni" oferiran l’espectacle que se’ls pressuposa i, potser, els més espabilats aconseguiran un futur a la teleescombreria. 

nov. 052010
 

"Que el Papa parli català és la millor campanya que se li ha fet mai".  Mariano Rajoy dixit.

Estaria totalment d’acord amb aquesta bajanada si donéssim per suposat que tot el que pot esperar una llengua (diferent a l’espanyola, evidentment) és que algú prou conegut la faci servir, mecànicament, reproduint una seqüència de sons, en públic, sense entendre massa bé què està dient. Però no és el cas.

Per a tots els que exigim respecte als nostres drets lingüístics, uns drets tan legítims com qualsevol altre dret humà, tant ens fa que sigui el Papa de Roma o el rei de Bhutan qui deixi anar quatre paraules en català, si no podem fer servir la nostra llengua sempre i arreu, al nostre propi país, en nom de qui sap quines lleis que tot sovint semblen més aviat mandats divins.

Babegem, doncs, i donem-nos per satisfets quan Benet XVI digui el que hagi de dir, en una llengua estranya, que algú li ha dit que existeix i que li servirà per fer-se més simpàtic i proper als catalans.

Sr. Rajoy, si el màxim servei que podem esperar respecte a la llengua és que el Papa la faci servir per a dir quatre coses, francament, es pot estalviar l’esforç.  No cal que es cansi.  Aquesta "campanya", com vostè la qualifica, no ens fa cap falta i ens surt massa cara, als catalans.

Encara rai que sabem que tot això no és més que una nova tossada de les ja habituals contra el català.  Amb benedicció urbi et orbi, aquest cop, això sí.

css.php