No cal que en facis gaire cas

Amb la mort del dictador es va obrir una etapa en què va semblar que alguna cosa podia realment canviar:  autonomia per a Catalunya, restitució institucional, reconeixement del català…  Però com totes les coses que es fan a contracor i sense convicció, més d’hora que tard, s’acaben:

– Cada cop més veus qüestionen les autonomies per cares, inútils i perquè trenquen la unitat de la pàtria.

– El català no pot ser altra cosa que una llengua complementària de l’espanyola, fins i tot a Catalunya.

– Mentre la Real Acadèmia Española fa mans i mànigues per preservar la unitat de l’espanyol dels diferents països on es parla, el govern d’Espanya s’entesta a negar l’evidència científica i segueix parlant de català i valencia a Europa.

– Encara són ben vives les polèmiques per la presència a les aules públiques de crucifixos, mentre el president d’Espanya evita reduir els privilegis de l’esglèsia catòlica en nom d’una manca de consens, absolutament impossible, d’altra banda.

– El setge del sant ofici constitucional es tanca més i més cada dia sobre tot el que s’intueixi contrari a la indissoluble unitat de la nació espanyola o a català, directament.

– "Radical" és l’adjectiu inseparable de "nacionalisme", dia sí i dia també.

– "La roja" és sagrada i la no adhesió incondicional, heretgia i balcanització.

– La dialèctica "Catalunya-Espanya" s’ha instal.lat al cor mateix del debat polític català, que s’escriu, cada dia més, en clau espanyola.

I podríem seguir fins a l’infinit.  

El franquisme sociològic és ben viu, a dreta i esquerra, i s’ha acabat l’hora del pati.  Toca tornar a classe, a l’uniforme (i a la uniformitat) i a creure. 

Venen temps molt difícils.  Ja podem anar treient la pols la vella bata de ratlles i de la cartera, o canviem de col·le.  No hi ha més.

Tweet

Llegia a la premsa d’ahir les declaracions d’un alt càrreg del Govern actual, que qualifica la tasca de la legislatura que estem a punt de tancar de "notable, si no fos per l’atur i les infraestructures pendents".

I jo em pregunto:  els responsables de la legislatura, no tenen alguna cosa a veure amb la crisi que ens condemna a l’atur o a la pèrdua de poder adquissitiu que patim els que encara treballem? I amb unes infraestructures caríssimes i mediocres, tampoc? Podria allargar força la llista, però no és el moment.

M’encanta la nul.la assumpció de responsabilitat.  Tota una garantia, sens dubte.

Quina pena que el pacient s’hagi mort, perquè l’operació havia estat excel.lent.  Sempre ens queda el notable, però. 

Tweet

Algun responsable polític, preferentment municipal, podria deixar un moment la seva feina habitual i preparar una resposta clara a totes les mentides que corren per Internet i de boca en boca respecte als privilegis dels immigrants?

Si els meus fills han de tenir escola, transport i menjador de franc i diners per estar escolaritzats, la meva dona i jo sous vitalicis més enllà de qualsevol prestació ordinària, llum, aigua, gas i internet pagats, pis de franc i moltes més meravelles que corren per la xarxa sense que ningú les desmenteixi, em començo a plantejar si no val la pena demanar la nacionalitat senegalesa, posem per cas, i tornar a començar.

Aquest és el missatge que està fent forat al nostre país.  La divisió ja existeix, i deixem-nos estar de bones intencions.  Ara només cal esperar algun linxament fruit de la tensió (tant de bo m’equivoqui, però crec que és qüestió de temps) per començar a prendre mesures, més enllà de les paraules amables.

Deixar que una societat es bipolaritzi i es tibi d’aquesta manera és una temeritat absolutament irresponsable.

Mentre els carrers s’omplen de rumors tendenciosos i de mentides assumides com a certeses, els nostres responsables polítics miren cap a una altra banda i callen.  Per què?  De debó, no ho entenc.

Tweet

Solapar esdeveniments és una de les millors maneres de treure’n protagonisme a algun.

Això és justament el que passarà el dia 28 de novembre, data d’unes de les eleccions al Parlament de Catalunya, que coincideixen amb un Barça-Madrid.  

No crec en les casualitats i, si bé és cert que tots dos esdeveniments poden conviure amb relativa normalitat (els ciutadans no som tan estúpids com es pensen), també ho és que el debat sobre les dates, la incertesa sobre quan es jugarà finalment el partit, el rebombori mediàtic dels dies o setmanes previs (coincidents amb la campanya electoral)… no faran altra cosa que desdibuixar allò que realment és fonamental per a tots nosaltres:  unes eleccions en què els catalans ens hi juguem molt.

Potser el que es busca és, justament, aigualir el debat electoral, per part de qui el deu donar per perdut de bon començament i, de passada, minimitzar tant com es pugui el protagonisme d’una convocatòria electoral, amagant-la sota un gran partit de futbol.  Potser, en el fons, és que les eleccions catalanes, les realment nostres, són eleccions "de segona", per a segons qui.  O algú pot imaginar unes eleccions espanyoles el mateix dia d’un Madrid-Barça?

Tant li fa quin dia sigui finalment el partit.  El mal al país ja està fet.  Som davant d’una nova adaptació als temps que corren del "pa i circ" que tan bons resultats va donar a l’imperi romà, o al franquisme, però ara sense pa.  Potser és que no ens poden oferir res més.

Tweet

"Que el Papa parli català és la millor campanya que se li ha fet mai".  Mariano Rajoy dixit.

Estaria totalment d’acord amb aquesta bajanada si donéssim per suposat que tot el que pot esperar una llengua (diferent a l’espanyola, evidentment) és que algú prou conegut la faci servir, mecànicament, reproduint una seqüència de sons, en públic, sense entendre massa bé què està dient. Però no és el cas.

Per a tots els que exigim respecte als nostres drets lingüístics, uns drets tan legítims com qualsevol altre dret humà, tant ens fa que sigui el Papa de Roma o el rei de Bhutan qui deixi anar quatre paraules en català, si no podem fer servir la nostra llengua sempre i arreu, al nostre propi país, en nom de qui sap quines lleis que tot sovint semblen més aviat mandats divins.

Babegem, doncs, i donem-nos per satisfets quan Benet XVI digui el que hagi de dir, en una llengua estranya, que algú li ha dit que existeix i que li servirà per fer-se més simpàtic i proper als catalans.

Sr. Rajoy, si el màxim servei que podem esperar respecte a la llengua és que el Papa la faci servir per a dir quatre coses, francament, es pot estalviar l’esforç.  No cal que es cansi.  Aquesta "campanya", com vostè la qualifica, no ens fa cap falta i ens surt massa cara, als catalans.

Encara rai que sabem que tot això no és més que una nova tossada de les ja habituals contra el català.  Amb benedicció urbi et orbi, aquest cop, això sí.

Tweet