No cal que en facis gaire cas

No saber què vol dir fer polítiques socials i confondre-les, tot sovint, amb subsidis i beneficiència és un error que, tard o d’hora porta el país a la inactivitat més absoluta, a la misèria social.  I una nova mostra la tenim en la proposta de mesures per als anomenats "ni-ni".

Si hem de parlar de polítiques socials, fem-ho de debó.  Parlem de com ho farem perquè més gent pugui tenir més estudis;  de com aconseguirem que la formació estigui no només prestigiada, sinó que sigui imprescindible per treballar;  de com ens ho podem manegar perquè la gent més vàlida pugui estudiar més i no hagi de compaginar estudi i feina;  de com oferirem models vàlids, competents, que serveixin d’exemple per als joves.

En un país on les beques són un autèntic insult, on el menyspreu per la formació és absolut (això de la "universitat del carrer" ja tufa), on no es pot opositar, però sí arribar a conseller, ministre, president… sense estudis, potser no es pot esperar altra cosa que el lamentable espectacle de veure com es manipulen 5.000 d’aquests "ni-ni" fent-los seguir una formació durant sis mesos (5.000 aturats menys, a efectes estadístics), posant-los a treballar durant sis mesos més gairebé a càrrec del pressupost públic (mà d’obra més que barata), i tot amb una perspectiva de futur més que dubtosa, perquè no s’haurà arribat al fons de res.

Deixem de confondre polítiques socials amb subsidis i beneficiència, si us plau, per més que l’almoïna generi vots captius, i comencem a prendre mesures coherents, que n’hi ha, si volem de debó aconseguir a una societat millor.

I si la barbaritat no es pot evitar, proposo que durant aquests dotze mesos s’instal.lin càmeres a les aules i als llocs de treball d’aquests "ni-ni" i tindrem un reality de franc. Així, de passada, les masses estaran entretingudes i anestesiades, i aquests "ni-ni" oferiran l’espectacle que se’ls pressuposa.

Tweet

"Que el Papa parli català és la millor campanya que se li ha fet mai".  Mariano Rajoy dixit.

Estic totalment d’acord amb aquesta bajanada si donem per suposat que tot el que cal esperar d’una llengua (diferent a l’espanyola, evidentment) és que algú prou conegut la faci servir, com un lloro que repeteix sons, en públic, sense saber massa bé què està dient.

Per a tots els que exigim respecte als nostres drets lingüístics, uns drets tan legítims com qualsevol altre dret humà, tant li fa que sigui el Papa de Roma o el rei de Bhutan qui deixi anar quatre paraules en català, si no podem fer servir la nostra llengua sempre i arreu, al nostre propi país.

Babegem, doncs, i donem-nos per afortunats quan Benet XVI digui el que hagi de dir, en una llengua estranya, que algú li ha dit que existeix i que li servirà per fer-se més simpàtic i proper als catalans.

Sr. Rajoy, si el màxim servei que podem esperar respecte a la llengua és que el Papa la faci servir per a dir quatre coses, francament, es pot estalviar l’esforç.  No cal que es cansi.  Aquesta "campanya", com vostè la qualifica, no ens fa cap falta i ens surt massa cara, als catalans.

Sort que encara creiem que això no és més que una nova tossada contra el català.  Amb benedicció urbi et orbi, això sí.

Tweet

Hi ha coses que com a persona m’indignen profudament, però que, com a pare, em disparen totes les alarmes.  Segurament, la que més, l’abús dels menors.

Berlusconi amb les seves barbaritats relacionades amb una menor a la qual va treure de la presó per "convidar-la" a una de les seves festes particulars; els ja innombrables casos de pederàstia comesos, i admesos, per capellans; l’apologia de la pederàstia que és capaç de posar per escrit Sánchez Dragó…

I el més preocupant, que no el més greu, perquè el més greu sempre és el fet, és la justificació que se’n fa des de diferents estaments directament implicats, com ara la jerarquia eclesiàstica o, més o menys propers, com la presidència de la Comunitat de Madrid, aquesta en nom de la literatura. 

No vull ni imaginar què considera la presidenta "literatura", però un servidor, que d’això en pot parlar amb un mínim de solvència, si més no pel que ha estudiat i llegit, diu que el que va publicar Sánchez Dragó és pura apologia d’un delicte, escrita, evidentment, però en cap cas literatura.

I és que de vegades penso que l’únic delicte que tothom, tribunals inclosos, coincideix a perseguir amb tota la contundència que calgui és ser independentista.

Tweet

De vegades, intentar fer-se proper pot resultar molt perillós. Aquesta observació ve a propòsit del concepte "increïble home normal", referit a un president que aspira a tornar-ho a ser.

Digueu-me perepunyetes, però jo no vull un home normal per dirigir el nostre futur col.lectiu.  Vull que el meu president sigui un home "excepcional", capaç de liderar, d’engrescar, de generar adhesions, capaç d’escriure la història del meu país amb lletres grosses i clares, com han estat tots els grans personatges de la humanitat.

Francament, tot plegat em sona a devaluació de la figura de qui ha de governar el país, en nom d’una suposada proximitat.  I és que em resulta tan difícil acceptar que un home normal pugui arribar a president, com que un rei (atenció, un rei) pugui ser "campechano".  Deu ser que tot s’encomana, en aquest món.

Tweet