Jul 142011
 

L’aeroport de Lleida-Alguaire sembla estar condemnat a ser una font permanent de declaracions catastrofistes.  Però jo em denamo:  realment Catalunya no pot treure rendiment d’aquest aeroport?  Segur, que no?

Deixeu-me que faci un paral.lelisme.  Podeu imaginar que El Bulli, posem per cas, a més de la seva alta cuina es dediqués a fer menús del dia de 9 € i, a més, hamburgueses i patates fregides congelades i que ho fes tot a la mateixa sala?  Oi que costa d’imaginar?  Segur que ni seria un bon alt restaurant, ni un bon establiment per dinar cada dia, ni una bona hamburgueseria.  Potser només seria un nyap amb pretensions.  Doncs això ens passa amb els aeroports.

Tenim El Prat que no és un aeroport internacional de primer nivell, tot i que és la seva vocació i hauria de ser el seu destí, i que també es dedica a vols de baix cost i a tota mena de negocis.  Mentrestant, Girona, Reus i Lleida les passen molt magres per poder subsistir i han de tirar de subvencions públiques.

El problema és que, a diferència de la restauració, que és un sector alliberat on la iniciativa privada és fonamental a tots nivells, el tansport aeroportuari ens el decideixen a fora i, ara mateix, han decidit que El Prat sigui un aeroport internacional de segona, subsidiari de Barajas, i que la resta d’aeroports catalans siguin una ruïna.

Fins que El Prat no sigui, de debó, l’establiment exclusiu i, la resta, establiments prou diferenciats, de menjar ràpid i econòmic per donar serveis a les costes (Brava i Daurada) o al Pirineu i per facilitar la mobilitat de  curta i mitjana distància amb baix cost, no en sortirem.

La clau de volta, com gairebé sempre, és que tothom faci allò que sap fer i que tingui molt clara la seva missió en la societat.  La resta, batalletes de baixa volada política que, per variar, patim i paguem tots plegats.

El problema és que els catalans, com en tants altres àmbits (massa, penso jo) no podem decidir ni com organitzar casa nostra.

Jul 132011
 

Bankinter és la primera entitat que gosa presentar una hipoteca que incorpora, explícitament, la dació en pagament, un dels cavalls de batalla de les protestes dels darrers temps, per la dificultat, quan no impossibilitat, de moltes famílies de fer front als compromisos contrets.

Caldrà veure la lletra petita, però no tinc cap dubte que aquest és el començament d’una autèntica batalla entre bancs que facilitarà una mica més les coses a molta gent.  Al capdavall, si els bancs tenen habitatges de sobra, no els interessarà vendre’ls, guanyant uns bons dinerons, encara que sigui a risc de tornar-los a tenir, d’aquí uns anys, si no es poden pagar (mentrestant, hauran anat guanyant diners).

El més curiós de tot és que novament és la societat qui passa per davant de la política.  No fa gaires dies, la dació en pagament de les hipoteques tornava al Congrés dels Diputats, envoltada de poc més que bones intencions.  Malgrat tot, es demostra que no és tan decisiva la política si la societat té raó.  Els diputats “diran” la seva, però els bancs “faran” la seva.

Conclusió:  el poder dels partits polítics és relatiu i qui marca realment el terreny de joc és el capital; la banca, en aquest cas.

Segona conclusió: el ciutadà se sentirà una mica més lluny d’uns polítics que esquiven els seus problemes i una mica més a prop dels bancs que, ni que sigui per fer negoci (fins i tot de vegades amb usura), potser el poden ajudar.

Queda demostrat:  abans l’abraçada de l’ós que el menspreu de la política.  No sé si és bo o dolent, però és el que hi ha.  Potser algú s’hauria de demanar “per què?”.

Jul 122011
 

“Vacances”, eus aquí la paraula màgica de l’estiu.  L’objecte del desig de desconnectar de la rutina i també una mica, per què no dir-ho, de la realitat.

A banda de les nostres vacances personals, que estan passant de ser un dret a ser un luxe, crec que és urgent que les vacances ens les regalin els de fora.  Per exemple:

– Que facin vacances les notícies econòmiques.  Segons qui escoltes, les coses són blanques o negres o de colorets.  No saps ben bé a qui fer cas, però cada dia notes la butxaca una mica més buida.

– Que facin vacances els periodistes esportius.  Ja cansen tantes i tantes hores de futbol, especialment. I per arreglar-ho del tot, la celebració del primer aniversari del mundial de “la roja”.

– Que faci vacances la classe política en general.  Entre que a Catalunya no sabem ben bé cap a on anem i cada dia és una descoberta del llegat que ens tocarà patir (la darrera, els més de 700 milions que la Generalitat haurà de retornar a l’Estat per unes previsions fetes amb una alegria excessiva), que el govern d’Espanya es troba en fase terminal, i que la Unió Europea ja no sap què inventar per justiricar la pròpia existència, millor que ens deixin uns dies en pau.

Estic convençut que un mes de silenci en aquests tres temes facilitaria molt les coses i ens aportaria una gran serenitat per encarar una tardor, sense cap dubte, complicada.

Però com que dubto que em facin cas, si us plau, que no faci vacances la societat civil, en general.  Per posar només un cas, que no faci vacances Òmnium Cultural, perquè si bé és cert que és la mostra que no som un país normal i que ens manquen massa coses elementals, encara ho és més que sense la pressió i la constància de la gent del carrer, organitzada, no seríem on som, ni de lluny.

Jul 112011
 

Ha passat un any de la manifestació del 10J i cada cop tinc més clar que el nostre país es troba, inexorablement, com el personatge d’aquella recordada pel.lícula, atrapat en el temps.

Aquest cap de setmana hem pogut anar sentint diferents personatges parlant de què ha passat aquest any i d’on som realment.  El president Montilla segueix repetint que era una manifestació en defensa de l’estatut que es va aprovar a Madrid, el president Mas segueix parlant de “dret a decidir”, amb una expressió que cada dia que passa sona més buida, Òminium Cultural, un dels grans promotors de la manifestació, segueix pensa que alguna cosa ha canviat en la manera de pensar del país (però no gran cosa més)…  en resum, tothom és més o menys on era fa un any.  Serà qüestió de coherència…

Mentrestant, el món, que és tossut, no s’atura:  un nou país arriba a les Nacions Unides, Sudan del Sud.  Sí, ja ho sé que no té gairebé res a veure amb Catalunya, però està clar que els mapes canvien, i no passa res.  Més a prop nostre, es prepara el relleu a la cúpula del PSOE, però el discurs sobre l’encaix de Catalunya a Espanya no canvia, o no canvia a millor, si més no, i el PP, amb les seves posicions tan antigues que ningú gairebé recorda d’on venen, per desgràcia, es prepara per a l’asalt definitiu a la Moncloa.

I a casa nostra, CiU i PP signen un pacte per aprovar els pressupostos de la marxa enrere.  I la primera cosa que tira enrere són les oficines a l’exterior, que passen a simples delegacions comercials tutelades per Espanya.  Potser no eren gran cosa més, tampoc, però ara queda molt clar.  I així el PP es fa un lloc central en la governabilitat del país i desplaça el PSC, a força de vots i per obra i gràcia de les maniobres polítiques.

En resum, que tot canvia menys nosaltres.  Malgrat tot, cada dia som més els que estem convençuts que no hi ha futur autonòmic i, si tot va com sembla que anirà, els anys que vindran ens ho faran més evident.  Les grans preguntes, però, segueixen sent:  què fan els partits que es proclamen independentistes, que perden força dia a dia? I, encara, què pensa fer CiU amb l’indefinible dret a dedicir?

Jul 102011
 

“No tindria sentit excloure ningú per motius de llengua” ha soltat la directora general de Teatres de la Generalitat Valenciana per justificar la no presència d’obres en català en la programació del festival Escena, de Sagunt.

Si us plau, que algú m’expliqui què es “excloure” una llengua i no fer-ho “per motius de llengua”.  Caldrà buscar altres motius, “no lingüístics”, per tant.  Per exemple:

– De disponibilitat:  Perquè no hi ha disponibles obres en català.  Podria ser, però es dóna el cas que, per exemple, l’obra “Totes mortes” s’ha estrenat en català en diferents localitats, però a Escena només es podrà veure en espanyol.

– D’objectius: Perquè és un festival orientat a la promoció del teatre en espanyol.  També podria ser, però resulta que s’hi programen obres en anglès.

– Demogràfiques: També pot ser perquè a Sagunt ningú no entèn el català, però es veu que tampoc no és el cas, perquè consellera de Turisme i Cultura (gran associacióde conceptes, en el cas del País Valencià, per cert) el va fer servir durant la inauguració.

Francament, no sé, però només puc trobar un motiu no linguístic per excloure una llengua:  la xenofòbia.  Les ganes d’aniquilar una llengua tot fent-la desaparèixer de quasevol àmbit formal, ja sigui un festival de teatre, l’escola, la televisió… Per cert, d’això se’n diu etnocidi, perquè la llengua és una manifestació cultural i no un element turístic negat en nom dels turistes, curiosament.

Com diu la directora general de Teatre,  “no tindria sentit excloure ningú per motius de llengua”, però com que per a ella, i per als seus companys de govern, el català no és ningú, ni res, doncs és fàcil excloure’l, diguem-ho alt i clar, per raons purament lingüístiques (d’odi lingüístic, de fet):  Perquè és una llengua que molesta i que cal anorrear.

Jul 092011
 

Si hi ha un col.lectiu desprestigiat, a hores d’ara, és la classe política i, els darrers temps, els alcaldes, gràcies a alguna que altra revisió escandalosa dels seus sous. Cert que no són els únics (els diputats també en saben prou, d’aquestes pràctiques), però ara mateix són més notícia.

Sempre m’ha fet molta gràcia que hi hagi col.lectius que, amb diners públics, puguin modificar les seves retribucions de forma gairebé unilateral.  Crec que els diners de tothom exigeixen un major control i un ús molt més curós.  Però bé, és una de tantes meravelles del nostre bonic sistema democràtic.

Però no tot està perdut.  Encara hi ha alcaldes que han decidit reduir els seus sous, ja sigui perquè partien de situacions força, diguem-ne, difícils d’entendre, o per una qüestió de coherència amb gairebé tots els col.lectius professionals que hem vist com els darrers anys hem patit retallades d’ingressos prou importants.

El periodista Saül Gordillo ha publicat al seu bloc un mapa dels sous dels alcaldes i les seves variacions.  Molt il.lustratiu, perquè ens ajuda a entrendre que no tothom té la mateixa barra.

Cal molta transparència, especialment pel que fa a diners i sous, per aconseguir tornar la dignitat perduda a una feina, la de polític, tan devaluada com imprescindible.

Jul 082011
 

Una de les coses que més m’indigna de la classe política és la total impunitat amb què poden arribar a actuar, tot demostrant una absoluta incompetència, en alguns casos.  Aquesta impunitat no es dóna en cap altre àmbit de la nostra societat (per sort), si més no, d’una manera tan evident.

El darrer exemple el tenim en les vergonyoses declaracions del ministre Blanco a propòsit de la insostenibilitat de les infrastructures fetes els darrers anys, si no s’apugen els impostos.  Aquestes declaracions, però, posen de relleu diverses qüestions:

1. Els fons europeus han servit per finançar infrastructures inútils, ruïnoses i insostenibles amb recursos propis.  L’exemple més clar són els milers de quilòmetres de vies d’AVE que no serviran per a res més que perquè hi passin, a curt termini, trens convencionals.  Hem comprat un Ferrari per portar els nens a l’escola de la cantonada i no tenim ni un sou de mileurista.  Fantàstic.

2. La política radial d’infrastructures és absurda i no aporta cap benefici.  Una quarta part dels quilòmetres d’AVE que s’han fet i es faran, situada en corredors estratègics, aportaria uns guanys enormes a nivell de competitivitat i de capacitat exportadora. Però no, el ministre Blanco (i la sempre recordada ministra Álvarez) és amic de les vies inútils.

3. L’origen d’aquest malbaratament de recursos públics, però, cal buscar-lo, en el cas ferroviari, en els governs presidits per Aznar, amb Álvarez Cascos com a ministre del ram.  Com que l’estuipdesa i el populisme no saben de colors polítics, els governs Zapatero s’han dedicar a repetir la mateixa cançó desafinada.  Si parlem d’autovies gratuïtes sense trànsit, cal anar a buscar el llegat González, que també té tela.

El més greu de tot, però, és que no es puguin exigir responsabilitats personals (les polítiques, en un sistema gairebé bipartidista com l’espanyol, ja les podem oblidar) per malbaratament de recursos públics i per endeutar de manera indecent tot un país, en una pèssima i irresponsable acció de govern.  I no es pot, i es tornaran a presentar a les eleccions i tornaran a sortir elegits diputats, i governaran.  De cessaments i dimissions, ni en parlem, és clar.

Quan la incompetència política i la incapacitat del sistema per corregir-la són tan declarades, qui es pot estranyar,encara, de la desafecció?  Decididament, aquesta gent no em representa, ni em representarà mai.  A mi, no.

Jul 072011
 

Diu la dita que “qui paga, mana”.  Crec que també es pot posar en negatiu i afirmar que “qui no paga, no mana”.

Aquest comentari bé com a conseqüència de la publicació pel Tribunal de Comptes d’unes xifres, antigues però prou il.lustratives, del deute dels partits catalans amb les entitats financeres.  Insisteixo que són unes dades antigues, però si repassem els resultats electorals de les darreres convocatòries, encara poden ser més interessants, sobretot pensant en la capacitat real de retornar algun d’aquests deutes, per part d’algunes formacions.

També és interessant remarcar que només les caixes estan obligades a fer públiques dades com aquestes, i si pensem que ara són bancs i no caixes, la ja poca transparència anirà desapareixent, en el futur.  Meravelles de la nostra democràcia.

El que és realment greu és que un particular amb deutes amb el seu banc pot perdre-ho tot, casa inclosa, si no paga.  En el cas dels partits, i només cal tirar d’hemeroteca, els ajornaments, les condonacions, els refinançaments… són moneda d’ús corrent. Encara hi ha classes.

De tota manera, qui paga mana i qui no paga no.  Qui paga?  està clar que bancs i caixes, amb els crèdits que atorguen.  Qui no paga?  tot sovint, els partits.  Així doncs, qui mana?  Esgarrifa respondre.

Jul 062011
 

Si algú encara pensa que la presència del català entre les llengües oficials de la Unió Europea és una cosa sense importància i que prou bé fa el govern de Madrid de no perdre el temps tramitant el tema, ja pot anar canviant d’opinió, o treient-se la màscara.

Ara sabem que la Unió Europea està a punt d’aprovar una directiva, a proposta del Consell (és a dir, dels estats membres),  que farà que tots els productes que es comercialitzin en el seu territori vagin etiquetats, si més no, en una de les llengües oficials de la Unió.  A saber: l’etiquetatge només en català serà il.legal.

Si aquesta directiva finalment s’aprova tal com sembla que podria molt bé ser, tindrem un nou motiu d’agraïment al govern espanyol que durant anys i anys s’ha negat a tramitar l’oficialitat del català a Europa, cosa que pot fer, sense cap impediment, sempre que vulgui, com molt bé s’ha anat recordant d’enllà dels Pirineus.  Malgrat aquesta negativa, val la pena recordar que, segons la seva versió oficial fins fa quatre dies, havia fet tot el que havia pogut per assegurar aquesta oficialitat. Una mentida més.  Ja no ve d’una.

Ja ho veieu, si n’és d’important que el català sigui llengua oficial d’Europa o no.  Res no és intranscendent i res no és innocent, perquè cap cosa no s’aprova d’avui per demà, i molt menys en la lentíssima Unió Europea.  Per cert, i els diputats que ara s’hi oposen amb tanta contudència, què han fet fins ara? Perquè, insisteixo, tramitar una directiva no és cosa de dos dies.

Com acabar amb el català sense embrutar-se les mans?  doncs mireu si n’és, de fàcil.  I després, la vicepresidenta Salgado ens anirà repetint que Espanya no ens deu res.  I tant que no, només faltaria…

En resum:  o som europeus per dret propi i sense dependre de cap altre estat, o estem condemnats a ser una simple manifestacio folklòrica regional, per obra i gràcia dels governs d’Espanya, dels grups de l’oposició.

Jul 052011
 

És molt trist veure com el debat polític, quan ja no hi ha altres arguments, ha de recòrrer a la por per justificar-se.  És molt trist perquè aquest recurs és el contrari de la civilitat i del progrés.

Fins ara havíem vist campanyes basades en la por social com aquella de “si tu no vas, ells tornen”.  Efectiva? potser sí, i a la vista dels resultats electorals, segur que sí.  Però socialment acceptable?  de cap de les maneres.  No és aquest l’únic cas, evidentment.  Pensem en el discurs apocalíptic del PP, segons el qual, el govern socialista ens porta directes a la destrucció total i a la misèria.

Ara, el director de la policia de Catalunya defensa que els mossos han de fer por.  Discrepo.  Malament rai quan la policia, que ha de defensar la societat, ha de fer por a la pròpia societat a la qual afirma protegir.  Altra cosa és el respecte, l’autoritat… però por?  No.  Por mai.

Afirmar-se políticament jugant amb la por de la gent em sembla indigne.  Igual com em semblaven indignes les escoles on imperava la por al mestre (la gent de la meva generació sap de què parlo) o les famílies on la por a la resposta dels pares és moneda d’ús corrent i germen de violència.

Quan aprendran els nostres responsables polítics que l’autoritat i el respecte es guanyen, però no s’imposen a través de la por?  Potser mai.  Potser és que encara tenim massa assumit que por i respecte són una mateixa cosa, com passa en qualsevol dictadura d’arreu del món, perquè en aquest país en sabem força -de fet, massa i tot-, de dictadures.

css.php