No cal que en facis gaire cas

Una expressió força habitual en el discurs polític és «lleialtat institucional», que es fa servir, tot sovint, per amagar-hi al darrere la idea de col.laboració entre diferents institucions per tirar endavant les propostes d’alguna d’elles, generalment la que té una posició més feble.

Durant la presa de possessió de l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, però, vam poder sentir una expressió que ha passat força desapercebuda i que em sembla prou interessant.  Trias, en referir-se a la Generalitat, va parlar de «lleialtat nacional».  Atenció, perquè estem parlant de col.laborar per fer un país, no per tirar endavant determinades iniciatives de partit.

Fa uns dies, el president Mas va fer referència a la necessitat de la societat de tirar endavant sense haver de dependre del suport (dels diners, de fet) de les institucions.  Potser també estava parlant de «lleialtat nacional»?

Estem sols, com a país.  Espanya no ens donarà res, ans al contrari, i per arribar a Europa tenim el mur espanyol.  Cal apel.lar, doncs, a la lleialtat nacional si ens en volem sortir com a societat, com a nació, i cal fer-ho des de les institucions i des de tota la societat.  No fer-ho suposarà seguir fent exercicis de volada gallinàcia que sabem que no porten enlloc i que cada dia que passa ens afebleixen com a país.

La lleialtat ha de ser l’instrument bàsic de construcció,una declaració de principis, mai un argument al servei del tacticisme immediat dels partits.  Això ho deixarem per a la col.laboració en determinats temes,  per a l’establiment de pactes, per als acords puntuals… per a les estratègies, en definitiva.

Al capdavall, si mirem el significat de «lleial», trobem «incapaç de fer traïció».  I ja sabem que, justament, en nom de la «lleialtat institucional», massa sovint trobem autèntiques «traïcions nacionals».  Així doncs, lleialtat nacional.  I sense trampes.

Tweet

El govern Zapatero retira la limitació de velocitat a 110 km/h i torna als 120.  Ara el petroli és més barat, diuen, i ja no cal mantenir aquesta hipotètica mesura d’estalvi.

Si fem cas del ministre del ram, aquesta reducció de la velocitat ha suposat no sé quin munt de milions d’estalvi en importacions de petroli.  Si fem cas d’altres veus autoritzades, l’estalvi ha estat mínim, per no dir ridícul, directament.  En qualsevol cas, el que em sembla interessant de tot plegat és que quan es va decidir modificar els senyals, com que era una mesura temporal, es va optar per posar adhesius amb la nova velocitat.  Qüestió d’estalviar, es veu.

Ara, arriba el moment de tornar a la velocitat inicial i cal que els senyals tornin a marcar el que sempre havien marcat.  Què cal fer?  Molt fàcil, posar-hi un altre adhesiu a sobre.  És a dir, que som on erem fa uns mesos, però en condicions més precàries:  ara tenim un adhesiu a sobre d’un altre adhesiu i no un senyal de planxa i pintura.

Certament,  el resum perfecte dels governs Zapatero:  canvis i més canvis per acabar allà on erem, però en pitjors condicions, perquè tot s’ha fet a base de superposar pegats.  I si no, que ens demanin als catalans de què ha servit tot el procés de modificació estatutària fet a «l’empara» d’aquest supost govern amic.  Doncs ha servit per ser on erem, si fa no fa, però en pitjors condicions que fa 8 anys.  És el que té improvisar i superposar adhesius a salt de mata, o a cop d’enquesta.

Tweet