Jul 032011
 

Una expressió força habitual en el discurs polític és “lleialtat institucional”, que es fa servir, tot sovint, per amagar-hi al darrere la idea de col.laboració entre diferents institucions per tirar endavant les propostes d’alguna d’elles, generalment la que té una posició més feble.

Durant la presa de possessió de l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, però, vam poder sentir una expressió que ha passat força desapercebuda i que em sembla prou interessant.  Trias, en referir-se a la Generalitat, va parlar de “lleialtat nacional”.  Atenció, perquè estem parlant de col.laborar per fer un país, no per tirar endavant determinades iniciatives de partit.

Fa uns dies, el president Mas va fer referència a la necessitat de la societat de tirar endavant sense haver de dependre del suport (dels diners, de fet) de les institucions.  Potser també estava parlant de “lleialtat nacional”?

Estem sols, com a país.  Espanya no ens donarà res, ans al contrari, i per arribar a Europa tenim el mur espanyol.  Cal apel.lar, doncs, a la lleialtat nacional si ens en volem sortir com a societat, com a nació, i cal fer-ho des de les institucions i des de tota la societat.  No fer-ho suposarà seguir fent exercicis de volada gallinàcia que sabem que no porten enlloc i que cada dia que passa ens afebleixen com a país.

La lleialtat ha de ser l’instrument bàsic de construcció,una declaració de principis, mai un argument al servei del tacticisme immediat dels partits.  Això ho deixarem per a la col.laboració en determinats temes,  per a l’establiment de pactes, per als acords puntuals… per a les estratègies, en definitiva.

Al capdavall, si mirem el significat de “lleial”, trobem “incapaç de fer traïció”.  I ja sabem que, justament, en nom de la “lleialtat institucional”, massa sovint trobem autèntiques “traïcions nacionals”.  Així doncs, lleialtat nacional.  I sense trampes.

css.php