Sempre hi ha un culpable per justificar la incompetència. I és que la capacitat d’autocrítica és gairebé nul·la, o totalment nul·la, en aquells partits que es diuen de govern, i que aspiren a mantenir les seves opcions de manar.
Aquesta actitud de supèrbia i de desarrelament de la realitat l’hem vista amb claredat a les darreres eleccions, un autèntic cadàver polític encara calent. Sembla que tant facin els resultats, o si responen o no a les expectatives creades, o a la més elemental de les aritmètiques, la de la suma i la resta sense decimals. Però aquest no és l’únic cas (tant de bo ho fos), perquè ara que portem un triple cicle electoral en pocs anys (i a saber què més ens depara el futur immediat), veiem que aquest és un mal generalitzat, que va més enllà de les votacions i que s’escampa com un virus per tota l’activitat política de govern, a qualsevol organisme, petit o gros. Ningú és responsable de cap error, de cap fracàs, de cap ineficiència. Sempre hi ha algun culpable a qui carregar-li el mort, per tal de mantenir una falsa aparença d’immaculada gestió, o de superioritat moral, i un optimisme de cartró pedra, malgrat la pèrdua de vots, d’escons, de bous i d’esquelles.
Decep veure determinades actituds i escoltar determinats arguments en boca de segons qui. I ja no sé si és que ens prenen per imbècils capaços de combregar eternament amb rodes de molí, o si és que no donen per a més, i no veuen més enllà dels seus nassos i de la ficció que els dibuixa el cor de panxes agraïdes que els envolten. que els canten totes les gràcies, quan potser caldrien les absoltes. Sigui com sigui, mala peça al teler de la política. I ja no valen excuses. Si no en sabeu més, plegueu. Tingueu aquesta mínima decència ètica. Us ho agrairíem de tot cor, encara que segur que no ens caldrà.
jul. 242023
