Recta final d’una campanya electoral que s’ha enganxat a una altra campanya electoral i que ja veurem si és o no el pròleg d’una altra, encara. Sigui com sigui, una nova constatació del lamentable nivell de la política (per dir-ne d’alguna manera) del país.
Ja ho vam constatar a les municipals i ara es ratifica, amb més força, si encara és possible, a les estatals: tot plegat és una simple pugna partidista per assolir o per conservar el poder, que prescindeix de la política de debò, aquella que presenta idees i programes amb propostes de solucions viables a problemes reals. Ara només s’aposta pel titular cridaner, pel suport del personatge famoset de torn, o per la foto ridícula, si es mira amb una mínima distància crítica, per aparentar una proximitat que ni existeix ni es vol.
Molt em temo que anem perdent, a marxes forçades, el sentit del servei públic que ha de ser la política, una activitat que se situa al capdamunt de les administracions i que, en principi, hauria de garantir el respecte a la norma i la prioritat del millor servei possible, a través de les millors persones per a cada lloc. Però ja veiem que no és així. La norma es vulnera quan cal, per part de segons qui, i la voluntat de servei és només un pretext propagandístic que vol amagar l’autèntic objectiu: el poder a qualsevol preu, prescindint de la realitat o de la veritat, al dictat del partit (déu suprem de tota aquesta tropa), perquè tot es fa, i tot s’hi val, per la poltrona. Pel que fa a noms i capacitats, repassem les llistes i podrem deduir qui hi és, simplement, per assegurar-se les garrofes a final de mes, a manca de res més sòlid on agafar-se, fins i tot als llocs més capdavanters.
Mala peça al teler. Però aquesta és la realitat, i amb aquests bous hem de llaurar. O abandonar el tros, i que llauri algú altre (aplicable a processos electorals i a d’altres situacions del mateix bancal).
jul. 192023
