Hi ha expressions que caldria esborrar dels diccionaris i del nostre marc mental, ja de passada. Una d’elles, sense cap mena de dubtes, és «ja se sap». Amb aquestes tres senzilles paraules, qualsevol aberració, qualsevol bajanada, qualsevol bestiesa adquireix legitimitat i passa a ser acceptada com la cosa més normal del món, perquè «ja se sap».
I és que vivim temps en què, sigui per por, sigui per covardia, sigui per incapacitat, tendim a donar carta de naturalesa a tot. Absolutament a tot. Tant li fa si es nega l’evidència científica, com si s’ignoren els principis bàsics de funcionament social, com si suposen el retorn d’ideologies antidemocràtiques, o la mentida més descarnada. Tot hi cap, en un simple «ja se sap».
Però què sabem? Què és això que ja se sap? Senzill: el pànic profund i paralitzador a defensar principis i normes bàsiques de comportament, a les quals ens agrada recórrer en nom de la justícia, de la democràcia, de l’ètica o de la moral, però que no ens estem d’ignorar sempre que ens ve de gust, o que ens convé, sense ni despentinar-nos, perquè «en aquest país ja se sap», «amb aquesta gent ja se sap», «en aquesta casa ja se sap»…
Potser va sent hora de no saber tant, de no donar tantes coses per normals, per immutables, per veritats absolutes, per tal d’aprendre de nou què implica la nostra realitat, les nostres circumstàncies i, sobretot, la nostra responsabilitat individual, si és que realment aspirem a contribuir, ni que sigui molt modestament, a fer una societat millor i més digna. Tot i què… sempre, ja se sap. Reflexionem-hi.
jul. 222023
