Amb ganes o amb mandra, dia a dia, mes a mes, any a any, anem teixint aquest fil estrany i fràgil que descabdellem, sovint sense saber per què, i que, al capdavall, constitueix el nostre bagatge, el nostre rastre d’haver estat algú, en algun lloc, durant un temps.
Amb paciència infinita, o amb tota la il·lusió, anem inventant creacions noves amb aquest invisible fil, que de vegades segueix amable i complaent, i que de vegades es trenca un i mil cops, i ens obliga a aturar la feina i nuar i nuar una vegada i una altra, amagant com bonament podem els bonys dels nusos i seguint endavant, amb l’esperança que aviat arribarà una secció de fil forta i sense fissures.
Sigui com sigui, a força de dies i constància, tenim el nostre teixit avançat, d’una peça o a retalls, però en qualsevol cas el nostre, l’únic que l’atzar o el coneixement ens han permès de fer. I aquí que hi som, teixeix que teixeix, sense saber mai què vindrà al següent tomb del cabdell. Així, fins que abandonem la troca i canviem feina per ensopiment i desídia, o fins que la troca ens abandoni a nosaltres.
Cap de setmana. Bon moment per anar fent, al costat de qui també teixeix, potser sense ni ser-ne conscient, amb mans menudes i poc destres, o amb la il·lusió d’una madeixa encara molt gran entre els dits.
jul. 292023
