des. 212017
 

Avui, eleccions.  La festa de la democràcia, diuen.  En aquesta ocasió, però, amb regust de festa on vas per força i no pas per gust.  Difícilment una festa pot ser justament això, una festa, quan ve imposada, quan alguns dels convidats no hi podran assistir, perquè així ho ha decidit l’organització, o quan l’etiqueta per a l’ocasió limita, fins i tot, quins colors es poden fer servir o no.  Estrany i complicat.

Malgrat tot, assistirem a la festa i ballarem.  I tant que ballarem, sobretot perquè no ens queda cap altre remei, si volem tornar a ser amos i senyors de les nostres celebracions i no pas convidats de segona fila, com avui.

Costen molt de pair, les eleccions d’avui.  Ha costat la convocatòria i les setmanes fins ara.  I costarà molt veure segons quines cares darrere els faristols d’una institució usurpada, cantant resultats, dades i tota mena d’informacions oficials d’alguna cosa que no és, ni mai serà, seva.

Però així estan les coses i, o bé ens mudem per a l’ocasió, perquè ens hi va la vida com a país i com a societat, o ho perdem tot:  la festa i la democràcia.  No ens enganyem, la jornada d’avui no és ni democràtica ni festiva.  I així i tot, sortirem a guanyar, a donar-ho tot a la pista de ball, perquè si no, potser no hi haurà demà.

des. 202017
 

Si mirem el diccionari, veurem que “reflexionar” és pensar una cosa detingudament, aprofundint-la.  Potser val la pena recuperar el significat exacte de les paraules, avui que, per llei, ens toca jornada de reflexió abans de les eleccions de demà.  També, ja posats, val la pena aturar unes hores la voràgine d’una campanya, d’uns mesos si voleu, en què el soroll, tot sovint, no ens ha deixat acabar de valorar com cal tot el que ha passat.

Doncs ja que hi som, pensem-hi, si és que encara no tenim el vot prou decidit o, fins i tot, si de manera impulsiva o per tradició, ja el tenim clar.  I què hem de fer, per reflexionar?  Cadascú tindrà la seva resposta.  Modestament, proposo, senzillament, fer memòria.  Repassem fets, sensacions, imatges, pors sons, converses, noms, declaracions, mentides, il·lusions… tant nostres com dels altres i, amb totes aquestes peces escampades sobre la taula, provem a construir el puzle del país on volem viure els propers quatre anys.  De ben segur que aprofitant i descartant peces ens sortirà la imatge de la papereta que demà posarem dins l’urna.

Reflexionem, doncs, que ahir ja és història, una història que mai no hem d’oblidar perquè ens ha de servir de far i brúixola, i demà serà un altre dia.

des. 192017
 

Darrer dia de campanya.  Per fi.  Tinc ganes que s’acabi ja aquest compte enrere de 54 dies en què, per més que m’he mirat al mirall, no hi he sabut trobar aquest nazi radical, mig terrorista, colpista, sediciós i violent que alguns s’entesten a dir que sóc (que som).  I després d’avui vindrà demà, una absurda i totalment prescindible jornada de reflexió per acabar de decidir si realment sóc o no un perill públic i, en funció del que decideixi, votar.

Ja és ben veritat que quan les coses es fan malament, acostumen a sortir malament.  Unes eleccions no tenen per què ser l’excepció  a aquesta norma.  I menys encara unes eleccions imposades, fruit d’una involució política com no es recorda des de 1936, i per a les quals s’ha volgut criminalitzar la víctima, que som tots els ciutadans d’aquest país, amb independència de les nostres idees i de la nostra manera de pensar i de viure.

Resistirem un dia més de campanya i mirarem de fer oïdes sordes als darrers despropòsits i als darrers insults.  I demà respirarem una mica més alleugerits, a l’espera de dijous a la nit, quan sabrem a qui se li ha glaçat el somriure als llavis.  I després, ja veurem.  Perquè com diu aquella bonica frase que vaig sentir a la pel·lícula que narra les peripècies de l’Hotel Marigold, al final, tot acaba bé;  i si no acaba bé, és que encara no era el final.

des. 182017
 

Aquesta campanya electoral ens està deixant una sèrie de grans frases que convé retenir i valorar tant com mereixen perquè diuen molt de qui les pronuncia.  Una que ha passat, em temo, sense l’atenció que mereixeria és la del candidat del PP, que venia a dir que ser català no és dur un llaç groc, sinó pensar en català, dir te quiero i emocionar-se amb la roja.  Anem a pams, que la frase s’ho mereix.

D’acord.  Ser català no és dur un llaç groc.  Dur un llaç groc és ser demòcrata, és creure en la llibertat i en la justícia i oposar-se a l’existència de presos i exiliats polítics, i això no té res a veure amb la catalanitat.  El problema és que sembla que aquests valors, ara mateix, només els defensem nosaltres.

Seguim.  Ser català és pensar en català.  No necessàriament.  On ha quedat aquell tan enyorat per alguns “viure i treballar a Catalunya”?  Ara es veu que la catalanitat és un sentiment personal, íntim, que viu instal·lat en el pensament.  Resulta innecessari recordar que, seguint aquesta idea, ningú que vingui de fora serà mai català, perquè la seva manera de pensar s’articularà en una altra llengua.

Avancem.  Ser català és dir te quiero.  Si el pensament ha de ser en català, l’expressió, ni que sigui en l’àmbit domèstic i íntim de la parella, ha de ser en castellà.  Una cosa és pensar i una altra de ben diferent és dir.  Si seguim en l’àmbit de la llar hem de suposar que aquesta manera de parlar també serà la que s’ha de fer servir amb els fills, trencant, de passada, la transmissió generacional de la llengua.  Tota una declaració de principis dita en ben poques paraules.

Acabem.  Ser català és vibrar amb la roja.  Evidentment, ser català és, per damunt de tot, ser espanyol.  La nostra identitat ha de ser espanyola i els nostres referents emocionals -esportius en aquest cas- també.  Una identitat, una bandera, una llengua, una selecció.

Francament, si tot això que reclama García Albiol fos veritat, jo renegaria, sense pensar-hi ni un moment, de la meva catalanitat, perquè de cap manera m’hi podria sentir còmode amb aquests preceptes.  Però com que penso que no n’encerta ni una, seguiré a la meva, pensant, sentint, portant i dient el que em sembli, també dijous, quan vagi a votar.

des. 172017
 

Avui, puntual com sempre, La Marató, de TV3 i Catalunya Ràdio, que ens anuncia que el Nadal, definitivament ja és a tocar i que truca de nou a les nostres portes per tornar a deixar constància de què es pot aconseguir quan una iniciativa pública s’enllaça de manera extraordinària amb la societat, en el seu sentit més ampli.

Enguany, La Marató recollirà diners per a la investigació de les malalties infeccioses.  Avui en sabrem molt més, sobre aquestes malalties que tantes morts provoquen cada any.  Només una petita reflexió des del desconeixement i la ignorància:  tots tenim l’experiència del mal que provoca allò que s’instal·la a dins nostre i no ens deixa ser com realment som o com volem ser.  Pensem en qualsevol sentiment negatiu, com ara l’odi, l’enveja, la rancúnia, l’avarícia, la indiferència… i recordem com ens hem sentit quant aquestes sensacions s’han fet fortes a dins del nostre cap.  Provem d’imaginar, a continuació, tot el mal que poden fer organismes microscòpics voltant lliures per dins del nostre organisme, i sovint sense que en siguem conscients fins que ja es tard, enverinant o destruint tot el que troben al seu pas, amb el risc més que evident d’acabar amb nosaltres, si no som capaços de posar-hi remei.

Avui, Catalunya, a instàncies dels seus mitjans de comunicació públics, tornarà a demostrar que és un sol país, orgullós d’ell mateix i solidari com cap altre, i tornarà a apostar per la investigació, per la ciència, com a via de solució a les pitjors amenaces.  Sentirem testimonis i veurem iniciatives de tota mena.  Avui tornarem a veure una societat que sap què cal fer davant de  reptes tan greus com els que ens presenten les malalties infeccioses:  no resignar-se, avançar i apostar per aquells que més en saben, amb l’esperança que la seva feina, tard o d’hora, donarà els fruits que tots n’esperem.

des. 162017
 

Seguim en campanya i seguim amb les entrevistes de multitud de mitjans als principals candidats de cada formació.  Cert que aquestes eleccions no estaven previstes, que han caigut del cel (o de l’infern), que no tots els partits hi concorren amb les mateixes possibilitats, que alguns caps de cartell són a la presó o a l’exili, que venim d’on venim, i tot el que vulgueu, però he de confessar que em deceben profundament els futurs líders polítics del país.

Fins ara, els arguments apresos de memòria i repetits com un mantra fins a la sacietat, bàsicament, eren patrimoni d’unes determinades forces, carregades de populisme, que han basat els seus resultats en oferir solucions extremadament simples a les situacions més complexes.  D’aquesta manera podien convèncer un determinat electorat que vol les coses molt clares ( sí, o no; blanc o negre; legal o prohibit; bé o malament…) i així perpetuar una tradició històrica d’infausta memòria (o no tanta memòria) quan toquen poder.

La meva sorpresa, aquests dies, és que aquesta actitud, retòrica i repetitiva fins a l’avorriment, encara que mal dissimulada amb una major complexitat argumental (i per tant, molt més difícil d’entendre i d’acceptar), també s’està utilitzant per la resta de formacions.  Manca de nivell o pobresa ideològica?  Francament, no sé què m’estimaria més.  Sigui com sigui, estic trobant a faltar, i això em sembla molt preocupant, aquell polític capaç de respondre una pregunta sense fugir d’estudi, de manera clara, per fer arribar el seu missatge, de manera molt directa, a l’espectador o a l’oient.  Sense aquesta mena de figures, de líders, la política està condemnada a caure en mans de mediocres sense capacitat de plantejar respostes a necessitats socials canviants.  I molt em temo que en aquest punt ens trobem.  Tant de bo m’equivoqui.

Un país com el nostre mereix un millor lideratge institucional, perquè són les institucions les que cal recuperar i dignificar, i no els interessos de quatre grups, on sempre hi ha de tot, fins i tot mediocres amb càrrec, o que hi aspiren.

des. 152017
 

El jutge que s’ocupa del cas dels nostres presos polítics ha decidit que els cita a declarar novament passades festes.  Ara no deu ser temps de segons què i no els vindrà d’un mes més entre reixes, oi?  És el que té l’exemplaritat.  Decisió presa i de cap als torrons i al cava, o a allò que facin servir per empassar les farteres nadalenques a les Espanyes.  Tema resolt.

Dilatar  les coses, deixar que passi temps, és una bona mesura perquè es vagin oblidant, perquè vagin deixant de ser tema d’actualitat i perquè la memòria les desi a les golfes a l’espera que alguna circumstància les torni a fer presents, però cada cop més llastades per l’oblit.  En el cas dels nostres presos polítics i dels nostres exiliats, aquesta també  és una bona estratègia, i més quan arriba Nadal i tota la seva parafernàlia festiva, que tot ho desplaça i que tot ho ajorna.

Arriba Nadal i, contravenint el poema, no totes les ovelles seran al seu corral, ni la pau a cada casa.  Fem memòria doncs, fem-la en forma de llaços, de trobades al carrer, de cartells, d’omnipresència del color groc, del que sigui, però no permetem que aquells que no van fer altra cosa que recollir les nostres veus i portar-les al terreny formal de la política sentin que els hem abandonat aquests dies.

Memòria.  Molta memòria.  I solidaritat.  Solidaritat de la de debò, d’aquella que sentim davant l’absència d’algú, que d’això, qui més qui menys, en sap alguna cosa.  Ells seguiran entre reixes o en terres llunyanes, però si tenim memòria, la distància serà més curta i la pau, d’alguna manera, entrarà a cada cel·la, a cada habitació d’hotel i a cada casa.

des. 142017
 

Definitivament, tot pot ser una arma d’efectes imprevisibles per a la neutralitat, la pau i l’ordre.  Bé, de fet, gairebé tot.  Imagino que tot dependrà del valor simbòlic o històric de cada cosa.  M’explico:  la bandera franquista i els símbols nazis (amb tota la violència física que acostuma a acompanyar-los) es veu que no és cap perill ni per a la convivència ni per a la democràcia.  Imagino que tots aquests elements són part indissociable de la història recent d’Espanya i, per tant, patrimoni immaterial i bagatge mental i visceral dels espanyols.  Ves per on.

D’altra banda, uns llaços de color groc demanant la llibertat dels nostres polítics empresonats de manera preventiva i en espera de judici són elements que alteren substancialment una campanya electoral més que dubtosa i, per tant, cal prohibir-los i fer-los fora dels ulls de la bona gent.  I tant li fa si els llaços es troben a l’interior d’un edifici com si els duen a la solapa una colla d’avis en una plaça davant d’un ajuntament.  Cal reprimir-los sense pietat, fins al ridícul, si cal, perquè ja no ve d’aquí, quan s’ha perdut del tot la vergonya.

Així està el pati.  Però tranquils, que només falta una setmana per a les eleccions i, aleshores, la Junta Electoral ja tindrà ben poc a dir i a ordenar a la policia.  O potser es pensen que poden prohibir les consciències?  Omplim de groc el país, a veure si aquells que defensen la democràcia entenen que som realment nosaltres qui la defensem i no tots aquells que la imposen, de manera dictatorial, i que es volen reservar el dret a fer política, a expressar-se políticament en públic, des de la trinxera d’uns determinats partits, deixant-nos només la possibilitat de votar-los, de tant en tant.

Aquesta gent no ha entès que molts ciutadans, al marge dels partits, també sabem què és democràcia i en volem ser subjectes actius i no només votants.  El llaç groc n’és, ara mateix, la millor expressió d’aquest nostre dret, i gairebé d’aquesta nostra obligació cívica i amb l’autèntica justícia.

des. 132017
 

Seguim en campanya electoral, i encara ens en queda una setmana llarguíssima.  Una campanya electoral atípica, estranya, imposada, amb caps de cartell empresonats o a l’exili i amb una Junta Electoral desbocada disposada a prohibir fins l’aire que respirem si cal (això del groc i de la informació a TV3 de la manifestació de Brussel·les no té nom).  I en aquest escenari, què fan els partits?  Doncs seguir amb la seva lògica de sempre, amb els seus discursos de sempre, i amb les seves posades escèniques de sempre (llevat de les inevitables connexions per Internet amb els exiliats).

Tornem a jugar al repartiment de colors als escons del Parlament.  Mal joc, en aquest ocasió.  Estic segur que tots els nostres líders saben que ens ho juguem tot, absolutament tot, en aquestes eleccions.  Ho saben especialment els exiliats, els presos, els investigats i els que senten l’alè dels tribunals al clatell, però ni així són capaços de reaccionar i pensar en vots i no en escons, de pensar en seduir els votants nous, no els convençuts, i de deixar-se de pactes impossibles amb altres forces.  En aquestes eleccions tan clarament polaritzades, l’única prioritat hauria de ser, per a uns i altres, aconseguir més de la meitat dels vots, una dada que realment té valor.  Aconseguit aquest percentatge, el Parlament es dibuixa sol, i les majories  també.

Una reflexió:  El món ha mirat realment a Catalunya quan la societat, quan la gent, ha passat per davant dels partits, quan les manifestacions al carrer han estat immenses, quan les persones han defensat, físicament, la democràcia i les urnes, o quan es reclama la llibertat dels presos polítics sense mirar de quin partit són.  I també quan els polítics han apostat la seguretat personal exiliant-se o fent cap a la presó per no claudicar.  Però sembla que no hem après res i, de moment, qui realment té un discurs que apunta directament a la gent, amb tota la seva demagògia i amb tota la seva mala fe de sempre, són les formacions més reaccionàries i perilloses, les que sempre ofereixen respostes senzilles i primàries a les situacions més complexes.  Atenció, que ens estem jugant el present del país i el futur per a les pròximes dècades, i no s’hi valen errors, perquè no tindrem segones oportunitats.

des. 122017
 

Ahir, dia gris i trist que ens va recordar, per si encara algú tenia dubtes -es veu que sí-, que prendre el poder capacita per exercir-lo.  Segons en quines mans es diposita aquest poder, les actuacions seran unes o unes altres, caigui qui caigui.  Les obres d’art que van prendre ahir del Museu de Lleida en són testimonis, més enllà dels fantasmes de les grans conspiracions, o dels penediments amb la boca petita.

Però això ja és història, avui és un nou dia i és bo no oblidar que el 155 i el seu estol repressiu segueixen en marxa, no només en l’àmbit polític sinó també en el judicial, que intenta construir un relat amb una complexa i suposadament secreta organització criminal dedicada a trencar la unitat d’Espanya.  Tan secreta i clandestina, de fet, que anava a diferents programes electorals fa un parell d’anys i de les activitats de la qual prou -fins i tot massa per a alguns- se n’ha anat parlant als mitjans durant aquests temps.  Preparem-nos, doncs, a un allau de citacions judicials per presumptes delictes de sedició o del que sigui.  Començaran pels líders de les principals formacions polítiques que encara no estan ja investigats, seguiran per tota mena de professionals de diferents àmbits i arribaran, inclús, a ciutadans que en algun moment van exercir el seu dret de vaga.

Ens trobem a les portes d’una anunciada causa general dels tribunals espanyols contra l’independentisme.  Una nova cacera de bruixes, o una nova repressió massiva, com vulgueu.  L’odi i l’afany de revenja són més que evidents.  Espanya no oblida i la humiliació de l’1 d’octubre, del 3 d’octubre o de la manifestació del 7 de desembre, a més de tots els seus errors diplomàtics, són massa durs de pair.  Venen temps difícils i caldrà que els guanyadors a les urnes el proper dia 21 siguin capaços de recuperar plenament les institucions, d’oferir un projecte real de país i de garantir la seguretat,  també jurídica, dels ciutadans i dels nostres béns.  Contra la brutalitat i la barbàrie, és l’hora de la política.  L’interrogant és si els nostres representants sabran estar a l’alçada.

css.php