des. 192017
 

Darrer dia de campanya.  Per fi.  Tinc ganes que s’acabi ja aquest compte enrere de 54 dies en què, per més que m’he mirat al mirall, no hi he sabut trobar aquest nazi radical, mig terrorista, colpista, sediciós i violent que alguns s’entesten a dir que sóc (que som).  I després d’avui vindrà demà, una absurda i totalment prescindible jornada de reflexió per acabar de decidir si realment sóc o no un perill públic i, en funció del que decideixi, votar.

Ja és ben veritat que quan les coses es fan malament, acostumen a sortir malament.  Unes eleccions no tenen per què ser l’excepció  a aquesta norma.  I menys encara unes eleccions imposades, fruit d’una involució política com no es recorda des de 1936, i per a les quals s’ha volgut criminalitzar la víctima, que som tots els ciutadans d’aquest país, amb independència de les nostres idees i de la nostra manera de pensar i de viure.

Resistirem un dia més de campanya i mirarem de fer oïdes sordes als darrers despropòsits i als darrers insults.  I demà respirarem una mica més alleugerits, a l’espera de dijous a la nit, quan sabrem a qui se li ha glaçat el somriure als llavis.  I després, ja veurem.  Perquè com diu aquella bonica frase que vaig sentir a la pel·lícula que narra les peripècies de l’Hotel Marigold, al final, tot acaba bé;  i si no acaba bé, és que encara no era el final.

css.php