des. 152017
 

El jutge que s’ocupa del cas dels nostres presos polítics ha decidit que els cita a declarar novament passades festes.  Ara no deu ser temps de segons què i no els vindrà d’un mes més entre reixes, oi?  És el que té l’exemplaritat.  Decisió presa i de cap als torrons i al cava, o a allò que facin servir per empassar les farteres nadalenques a les Espanyes.  Tema resolt.

Dilatar  les coses, deixar que passi temps, és una bona mesura perquè es vagin oblidant, perquè vagin deixant de ser tema d’actualitat i perquè la memòria les desi a les golfes a l’espera que alguna circumstància les torni a fer presents, però cada cop més llastades per l’oblit.  En el cas dels nostres presos polítics i dels nostres exiliats, aquesta també  és una bona estratègia, i més quan arriba Nadal i tota la seva parafernàlia festiva, que tot ho desplaça i que tot ho ajorna.

Arriba Nadal i, contravenint el poema, no totes les ovelles seran al seu corral, ni la pau a cada casa.  Fem memòria doncs, fem-la en forma de llaços, de trobades al carrer, de cartells, d’omnipresència del color groc, del que sigui, però no permetem que aquells que no van fer altra cosa que recollir les nostres veus i portar-les al terreny formal de la política sentin que els hem abandonat aquests dies.

Memòria.  Molta memòria.  I solidaritat.  Solidaritat de la de debò, d’aquella que sentim davant l’absència d’algú, que d’això, qui més qui menys, en sap alguna cosa.  Ells seguiran entre reixes o en terres llunyanes, però si tenim memòria, la distància serà més curta i la pau, d’alguna manera, entrarà a cada cel·la, a cada habitació d’hotel i a cada casa.

css.php