El nom de cada cosa

 Actualitat  No Responses »
des. 112017
 

Les coses són el que són, i no el que ens agradaria creure que són.  Així de clar.  El 155 és una involució absoluta en l’autogovern que dona dret a l’Estat Espanyol a fer i desfer al seu gust durant les setmanes que està tenint de vigència.  I encara gràcies que finalment durarà encara no dos mesos i no els sis o més que s’apuntaven de bon començament.

No ens enganyem, destituir el Govern sencer, tancar el Parlament i convocar eleccions, posar en mans dels tribunals i empresonar o exiliar els seus màxims responsables, denunciar a tort i a dret tota mena de ciutadans i de col·lectius, entrar en el funcionament de la policia, decidir què es pot dir i què no, intervenir els mitjans de comunicació públics i la seva llibertat d’expressió o, ara mateix, renunciar a seguir un procés judicial d’anys i claudicar davant l’espoli d’obres d’art, només té un nom, d’infausta memòria per a molts:  dictadura.

Això és el 155 per més que alguns el vulgui endolcir.  Donar tot el poder que legítimament havien atorgat les urnes a aquells que mai no han guanyat unes eleccions, ni de lluny, a Catalunya és un cop d’estat vestit de constitucionalisme (també qüestionat per no pocs experts en lleis), però un cop d’estat, al capdavall.  I tots aquells aquells que el van aplaudir en el seu moment i que ara que estem en campanya s’hi volen desmarcar, uns cretins i uns hipòcrites.

Memòria, si us plau, en el moment de votar el dia 21.  Memòria i, sobretot, ni oblit ni perdó.

Temps estranys

 Actualitat  No Responses »
des. 102017
 

Se’ns acaba una setmana realment estranya.  Amb festius i feiners intercalats, amb ponts o aqüeductes, amb l’inici d’una atípica campanya electoral, amb viatges estranys i gens habituals, ben diferents dels que caldria esperar d’un llarg pont qualsevol…  Però potser ja és això, el que toca en aquests temps estrambòtics que vivim.  Una mica de tot i no gaire de res.  Una mica d’aventura, una mica de descobertes, una mica de retrobaments, una mica de protestes, una mica de propostes.  Vaja, que de tot una mica.

Estem acostumats a les rutines, a la monotonia fins i tot, i encara ens costa adaptar-nos a un ritme diferent, variat, frenètic, que fa saltar pels aire tot allò que teníem tan per la mà.  Però així són les coses, i potser és hora que aprenem a viure sense massa seguretats, preparats per als canvis, petits i grans, per a les sorpreses i també per a les incerteses.  En qualsevol cas, cadascun de nosaltres té ben presents els seus valors, les seves prioritats, els seus principis i els seus objectius, i aquí no hi ha gaire marge -per no dir gens- per a grans moviments.  Nosaltres som nosaltres i les nostres circumstàncies, passi el que passi i diguin el que diguin.

Tanquem aquesta setmana i encetem una altra que serà de trànsit a la de les eleccions i les portes del Nadal.  Incertesa primer i seguretat després.  Perquè malgrat tot, el 25 serà Nadal, el 26 Sant Esteve i el 31 cap d’any.  I això sí que no canvia, encara que no tinguem clar si enguany hi serem tots.  Tant de bo.

Violència

 Actualitat  No Responses »
des. 092017
 

Entre 45.000 i 60.000 persones, segons la font policial belga que consultem, es van manifestar pacíficament a Brussel·les en suport del govern a l’exili i dels presos polítics.  Ni un incident.  Encara més, expressions de gratitud i admiració d’una població que va comprovar que els catalans som gent civilitzada, neta i pacífica.  Malgrat tot, no han fet falta gaires hores perquè diferents veus autoritzades espanyoles parlin d’expressió multitudinària d’odi o perquè, fins i tot, posin en qüestió les dades policials pel que fa a nombre de manifestants.  Tot en ordre.

Parlar de violència és parlar d’una cosa prou seriosa com perquè en fem un ús tan frívol com en fan alguns.  Titllar d’esclat de violència una concentració enorme i pacífica i, alhora, qualificar d’ús proporcionat de la força les càrregues del primer d’octubre és tot un insult a la raó humana.  On són els ferits de les concentracions davant de les conselleries?  Enlloc, perquè no en va haver cap.  Curiosa, aquesta violència que s’expressa tan pacíficament.  D’altra banda, els informes mèdics sí que testifiquen més d’un miler de ferits per càrregues policials.  Uns informes, per cert, que igual com les fonts oficials belgues, s’han qüestionat i menystingut.

El fet, però, és que encara hi ha quatre empresonats per aquestes explosions violentes que no van causar cap ferit, mentre s’ha impedit qualsevol comissió que investigui l’actuació policial de l’1 d’octubre, alhora que s’ha alçat un mur de silenci judicial al respecte.  Potser no és fàcil definir exactament el terme violència, però tothom que tingui un mínim de senderi sap identificar-la, tant si l’exerceixen les forces policials com si va a càrrec de grups feixistes que fan la feina bruta d’aquells que defensen la presó per als que sempre actuen de manera pacífica.

No oblidem ni un sol dels detalls d’aquests darrers mesos, ni cap de les paraules que s’han dit, en el moment d’anar a votar el dia 21, perquè la realitat és la que és i no la que inventen tan indignament.   Només en tant que tinguem memòria tindrem futur.

Quin nivell.

 Actualitat  No Responses »
des. 082017
 

Quan s’acaben els arguments, comencen els disbarats.  Justament això és el que ahir va deixar ben palès la vicepresidenta del govern espanyol afirmant, amb els ulls fora d’òrbita i amb una barreja de ràbia i d’odi més que evidents, que si els catalans es van poder manifestar ahir a Europa va ser perquè tenen DNI espanyol i, per tant, són europeus.

Francament, en sentir-la, vaig pensar que aquest tipus de declaracions eren més propis d’altres companys seus de partit que ja han demostrat mil-i-una vegades que no allarguen gaire i que tot el que poden arribar a dir és el que podem escoltar, a deshores, en qualsevol barra de bar de qualsevol polígon marginal, enmig d’efluvis alcohòlics, com a mínim, però no pas de l’hipotètic cap pensant del govern Rajoy.  Però mira tu, ja diuen que els plats s’assemblen a les olles.  I al PP, de plats i gots i tot plegat, en saben una mica.

En una cosa he de coincidir amb la senyora Sáenz de Santamaria, però:  la manifestació d’ahir a Brussel·les, si els catalans no tinguéssim DNI espanyol, no s’hauria hagut de fer.  Si els processos polítics a Espanya fossin realment democràtics, ja fa temps que s’hauria fet un referèndum com cal i, potser, la majoria de la població catalana hagués optat per ser catalana i europea, però no espanyola, i no tindríem ni exiliats ni presos polítics, en ple segle XXI.  Problema resolt.  Una pena que ni ella, ni ningú del seu govern, ni de la suposada oposició, cada cop menys oposició i més còmplice, tingui el més mínim interès a escoltar la veu de milions de persones.  I llavors passa el que passa, que s’ha de recórrer a allò de «què posa al teu CNI» o al «no feu soroll, que desperteu el feixisme». Quin nivell.

Sigui com sigui, ahir, demostració enorme de força, de civisme, de capacitat organitzativa i de ganes de ser lliures.  Mai podrem agrair prou l’esforç i la gran feina que van fer les més de 45.000 persones que van ser la veu i la presència de tots plegats davant d’un món que ens mira i que, malgrat els silencis formals, n’estic segur, no pot entendre determinades lectures de la realitat, com la d’ahir mateix en nom del govern d’Espanya, amb arguments tan absolutament tabernaris.  No n’hi ha més.

Crideu com mai

 Actualitat  No Responses »
des. 072017
 

Avui és el dia.  Avui, a les 11, manifestació immensa a Brussel·les.  Milers i milers de persones hi arribaran en cotxe, en autocar, en tren o en avió per fer sentir la seva veu, al cor mateix d’aquesta Europa que ens ignora, i per dir amb claredat que volem ser i que volem la nostra gent lliure i a casa.

Avui no hi seré, amb vosaltres, compartint fred i esperança.  Per aquest motiu us demano que us feu sentir molt, que crideu com mai no heu cridat fins ara, que canteu tan fort com els vostres pulmons permetin, perquè tothom us escolti, perquè tota Europa sàpiga que som un país ocupat.  Nosaltres, des d’aquí, també a les 11, serem amb vosaltres, amb música o en silenci, al carrer o allà on calgui, fent el que calgui perquè el record dels nostres presos i dels nostres exiliats no es perdi i perquè els que ens representeu a tants quilòmetres de distància sentiu que teniu tot un país darrere que us encoratja a omplir de groc carrers i places, en un esclat d’il·lusió i de pacífica seguretat, com mai no ha vist aquesta vella, i de vegades cega, sorda i rància, Europa.

Avui és el dia de tancar files, de fer costat al nostre president, a les nostres institucions, a les nostres entitats, per dir alt i clar que no ens deixem humiliar, que no ens rendim i que, malgrat tot, finalment, vencerem.  Avui el món ens mira, i el dia 21 ens tornarà a mirar, i no fallarem.  Ni vosaltres allà, ni nosaltres aquí.

 

En campanya

 Actualitat  No Responses »
des. 052017
 

Ja estem formalment en campanya.  Bé, de fet, ja fa setmanes (per no dir mesos) que tenim un país de campanya, provisional, gens sòlid i absolutament oposat a aquella normalitat que caldria esperar en qualsevol democràcia.  Però les coses són així i ara toca campanya electoral.

Sense cap mena de dubtes, aquesta és la campanya electoral més extravagant de la història.  Convocada en virtut d’una involució política sense precedents, amb presos polítics, amb part del Govern a l’exili, amb centenars i centenars de càrrecs i servidors públics investigats, sota amenaces i agressions de la ultradreta al carrer, i amb una polarització entre forces independentistes i forces unionistes sense precedents.  Suposo que deu ser aquell famós xoc de trens de què tant es va arribar a parlar fa un temps.  O el referèndum que ens neguen, tot i que amb trampa.

Sigui com sigui, campanya electoral.  Quina mandra.  I més en aquesta en què les propostes que es facin sonaran o bé a bucle infinit en el passat, o bé a ciència (o política) ficció, o bé a la força de l’imperi imposant-se per damunt de tot i de tothom.  I amb això hem de restituir una normalitat usurpada.  Fantàstic.

D’altra banda, no en tinguem cap dubte, aquestes eleccions seran les més transcendents de la nostra història recent.  L’odi cap a Catalunya, cap a una Catalunya orgullosa d’ella mateixa i que vol decidir el seu futur, s’està expressant amb tota la potència d’un estat que es resisteix, amb ungles i dents, a abandonar la seva essència franquista.  Segons qui guanyi aquestes eleccions forçades, el salt de més de més de mig segle enrere serà irreversible.  Pensem-hi bé, i fem memòria, mentre anem rumiant a qui votarem.

Això no té remei.

 Actualitat  No Responses »
des. 042017
 

Sempre és útil tenir algú a qui donar la culpa de tots els mals.  I es veu que els catalans, darrerament, tant podem ser la reencarnació del nazisme com una mena de científics bojos capaços de tornar a la vida la bèstia de la ultradreta.  El primer fa temps que ens ho anem sentint.  El segon és la novetat de Pablo Iglesias i els seus col·legues d’aquesta esquerra espanyola que cada cop és menys esquerra i més espanyola.

Dir que l’independentisme ha despertat la ultradreta és una bajanada intel·lectual de dimensions superlatives.  És dir que la dona maltractada alimenta el maltractador, que el negre desperta els supremacistes, o que els homosexuals encenen l’homofòbia.  Doncs aquí, justament aquí, ens trobem, segons la progressia hispana.

Espanya no té remei.  Més ens val aprendre bé la lliçó.  Mai no ens podrem entendre amb qui ja li està bé la impunitat del feixisme o la calma plàcida d’un sistema que amaga totes les vergonyes, sense cap oposició digna, més enllà de quatre progres fabricats als platós de televisió que, a l’hora de la veritat, són només un engranatge més de la maquinària perversa del poder de sempre i tanquen files contra qualsevol mena de dissidència o de debat real.

Però no.  No és la independència la que alimenta la violència neofranquista.  És aquest estat democràtic, constitucional i de dret que, exactament igual com ha tret la policia a apallissar innocents o ha preparat l’exèrcit per intervenir contra la població civil, atia sempre que li convé la seva gossada salvatge a escampar l’odi i la por, enmig del silenci còmplice, o de la complicitat gens silenciosa.

Aniversari

 Actualitat  No Responses »
des. 032017
 

Què fa que, amb el pas del temps, allò que abans ens feia tanta il·lusió, avui faci una certa mandra.  Potser les convencions, potser el somni de la joventut eterna, potser el cansament.  Qui ho sap.  Cada cas és diferent i cada realitat prou particular.

Fer anys, per exemple. Qui no recorda l’encís d’un aniversari de petit, o d’adolescent fins i tot, en què cada any era una conquesta, un pas més cap a la maduresa, cap a la singularitat, cap a la independència personal.  Amb el temps, però, els anys van dibuixant la vida en el rostre, en els gestos, pertot arreu i, en un moment donat, els records s’acumulen i el futur es fa incert.  Aleshores ens adonem que hem viscut, que encara som vius i que ens sobren ganes de seguir vivint, i això de fer anys és una barreja de motxilla mig plena i de paisatges encara per descobrir.

Avui fas anys.  Quants n’hem compartit ja, d’aniversaris?  Quants somnis i quantes fantasies?  Avui, un més.  Avui un nou projecte, un nou objectiu, una nova il·lusió que m’encantarà compartir amb tu, un cop més.  Bufa fort les espelmes dels somnis i demana un desig, que encara et queda molt per descobrir i molt per compartir.  Per molts anys.

Avui, tampoc

 Actualitat  No Responses »
des. 022017
 

Ahir, els consellers empresonats i els Jordis van declara davant el jutge, amb l’esperança d’una llibertat condicional sota fiança.  Però no.  No va ser així.  El jutge, a diferència del que havia passat fins ara, tant per tancar-los a la presó, com per decretar fiances, com va passar amb la Mesa del Parlament, ha decidit que s’ho ha de rumiar bé i que fins dilluns no dirà el què.  Curiós.

El cert és que aquesta postura ha despertat no pocs dubtes i especulacions.  Per exemple:

Potser es tracta d’humiliar una mica més els afectats i fer-los esperar un parell de dies més, ara que potser es veien les orelles?  De passada, és una manera de molestar també la gent que ahir va anar a Madrid i que hi haurà de tornar dilluns?

Potser és que ja està presa la decisió de no dictar llibertat sota fiança i vol fer coincidir la decisió de mantenir l’empresonament amb l’inici de la campanya electoral, en una mena de demostració de força estranya?

Potser vol esperar a veure què fa la justícia belga en relació al presidents i els consellers exiliats per no quedar massa en evidència?

Sigui com sigui, mala peça al teler, aquesta dilació inesperada.  Passi el que passi, sorprèn la presa a l’entrada i la calma a la sortida.  Coses de l’estat de dret, que jo no puc entendre perquè no sóc jutge, ni tan sols advocat.  Seguirem esperant, sense perdre l’esperança.

 Older Entries  Newer Entries
css.php