Mai 162019
 

Hi ha línies que convindria no creuar mai, especialment un polític, que és una persona que se suposa que es dedica al noble ofici de mirar d’aconseguir una vida millor i més digna per als seus conciutadans. Una d’aquestes línies, segurament la més important, és la del respecte a la dignitat humana, la de la no banalització del sofriment. Quan el dolor aliè passa a ser només un argument per a la consecució d’un objectiu personal o de partit, malament rai. I justament això és el que ja fa temps que passa, per exemple, amb el nazisme i els seus milions de víctimes innocents, o ahir mateix, amb les víctimes de la Guerra de Bòsnia.

Ahir, Miquel Iceta, en la seva desesperació per aconseguir un escó de senador va fer una d’aquelles metàfores a què ens té acostumats (és trist, però a tot s’acostuma un) el tripartit d’extrema dreta, tot comparant el suposat trencament dels ponts de diàleg amb la voladura del pont de Sarajevo. Els nervis o la ignorància, no ho sé, van fer que el diputat confongués Sarajevo amb Mostar. És el que tenen la demagògia i la ràbia. En qualsevol cas, posar al mateix nivell un posicionament polític, encertat o no, cadascú que pensi el que vulgui, amb una massacre humana, el situa, immediatament -si no hi era ja- al mateix sac de la indiferència per la dignitat humana que els que frivolitzen el nazisme, mentre juguen, com a bons alumnes que són, a exterminar políticament i personalment els adversaris.

És molt fàcil parlar de diàleg des de la prepotència i entenent diàleg com a claudicació de l’altre. El difícil és construir autèntics ponts de diàleg, no ponts de fum. De moment, tot el diàleg és el dels interrogatoris. La resta, xerrameca per defensar privilegis personals i per donar una mà superficial de xapa i pintura al partit.

css.php