Mai 082019
 

Primer de tot, cal dir que no sóc cap expert en art, ni molt menys en el món de la pintura. No sé gran cosa, per no dir res, de les tècniques ni dels recursos que els artistes fan servir per emocionar-nos a través d’una mica de pintura sobre un llenç. Dit això, no em sé estar de comentar la impressió que m’ha causat el retrat de Felip VI que ahir es va presentar en societat, i pel qual hem pagat, ni més ni menys, que 88.000 €, que es diu aviat.

Si algú pensa en aquelles pintures de monarques de qualsevol país que s’exhibeixen a qualsevol museu del món, que se’n vagi oblidant, perquè la imatge reial que passarà a la posteritat, si hem de fer cas a aquesta obra, és la d’un home assegut en una cadira de braços, mig repenjat, amb les cames clarament obertes, com les de tants i tants homes al metro, posem per cas, les mans a les cuixes, la dreta més propera al tronc que l’esquerra, i tot plegat sobre un fons absolutament neutre, per no dir indiferent, tant a la figura com a la mirada de l’espectador que no hi trobarà altra cosa que buidor. El conjunt, en una composició que amaga els peus reials, segurament junts i potser una mica girats de costat, per la posició de les cames, transmet calma, tranquil·litat, distensió, relaxament, fins i tot. Res a veure amb les imatges a cavall o amb posat autoritari de tants i tants altres retrats monàrquics de tots els temps.

Doncs ja ho sabem. Aquesta és la imatge que el Rei Felip VI ha volgut llegar a la posteritat en un moment de maduresa del seu regnat. Molt adequada, penso jo, al seu tarannà i al seu llegat a la història. Potser sí que Hernán Cortés, l’autor de l’obra, ha sabut captar l’essència de la monarquia espanyola del Segle XXI.

css.php