Mai 042019
 

Ahir, de passada, vaig poder escoltar algun fragment de les intervencions al parlament andalús oposant-se al nomenament d’Enric Millo com a nou i flamant secretari general d’Acció Exterior de la Junta d’Andalusia. I me’n vaig fer un fart de riure, no mentiré.

Resultava commovedor escoltar com aquells que s’omplen la boca titllant el catalans de supremacistes, començant per l’expresidenta socialista, fent una exhibició de superioritat ètnica per rebutjar una persona no nascuda a les seves terres. No se la va sentir dir ni piu quan el seu paisà Montilla va arribar a president de la Generalitat. No tinc massa clar si ens trobem davant d’una versió amb salero dels principis alternatius, per si els primers no agraden, de Groucho March, o davant de la constatació d’on milita l’autèntic supremacisme.

No amagaré la poca simpatia, per no dir nul·la, que em desperta Millo, i tant em fa si el nomenen alguna cosa o no. Però que serveixi per revelar on és realment el pensament xenòfob, quan ell mateix s’ha omplert la boca per atacar-nos en aquests termes, de la mà dels que ara el posen a parir, és una mena de justícia divina que em resulta particularment atractiva.

Dit això, ja s’ho faran. A veure si troben algun punt d’equilibri enmig de tant odi i tanta visceralitat contra Catalunya, sobretot ara que tenen el feixisme a casa. I si no el troben mai, cosa que tampoc puc descartar, allà ells. És el seu problema.

css.php