Mai 212019
 

És curiós. Cada cop més, sembla que anem cap a una societat en què vivim una mena de realitat de ficció. Ens passem hores i més hores mirant pantalles, relacionant-nos i contemplant el món a través d’elles, i bastint una espècie de societat paral·lela regida per tot el que hi trobem. A poc a poc, aquesta altra realitat va fent forat a les nostres vides, fins arribar al punt de generar debats, en la vida real, sobre fets que només passen en la imaginació d’escriptors i guionistes, ho mirem com ho mirem, però que arriben a ser el centre, ni que només sigui per alguns dies o setmanes, de la nostra existència col·letiva, deixant en un segon terme allò que realment ens hauria de preocupar, i sobre el que sí que tenim capacitat d’incidir per canviar.

Tradicionalment, la ficció, la literatura, el cinema, la televisió… han servit per crear relats que, d’una manera o altra, volien reflectir la realitat i, tot sovint, transmetre missatges que ens ajudessin a reflexionar sobre aquesta realitat, amb una mirada, poc o molt, sempre crítica. Ara, però, els consumidors de ficció l’elevem a la categoria de model verídic, per més fantasiós que sigui, amb la qual cosa distorsionem l’autèntica realitat, en una barreja difícil de pair, i d’efectes imprevisibles, oblidant-nos del missatge que ens volen transmetre l’escriptor, el director o el guionista de torn.

S’ha acabat Joc de Trons, un gran exemple del que intento explicar. Una sèrie capaç de generar debats seriosos, als mitjans més prestigiosos, sobre estratègies militars entre exèrcits de morts vivents, éssers fantàstics i dracs, fins i tot, o sobre si el final de tot plegat hauria de ser un final feliç amb casaments, flors i violes, a l’estil Disney. Mentrestant, passem de puntetes, sense veure-la, per damunt d’una enorme reflexió sobre el poder i els seus mecanismes visibles i amagats i sobre la naturalesa del bé i del mal en els éssers humans de tota classe i condició, mentre ens deixem seduir per la facilitat amb què el feixisme pot avançar amb la complicitat de tots plegats, sense que en siguem conscients.

Una important líder política, fotografiant-se durant una campanya electoral a l’estil d’una reina que, al capdavall, té més de protonazi que de cap altra cosa, malgrat el seu rostre amable i de les seves paraules de bon escoltar, hauria de ser una bona lliçó de com estem distorsionant el paper de la ficció i de com estem ignorant, sense adonar-nos, però caient en un parany letal, allò que els creadors ens estan volent dir. Tornem a ficció al seu lloc, i mirem el món real, que se’ns en va de les mans, i no aprenem.

css.php