Mai 232019
 

Resistim, que són quatre dies, i només dos de campanya electoral. Després de mesos de matraca propagandística per obra i gràcia de dues eleccions consecutives, per fi tornarem a la normalitat. Bé, diguem-ne normalitat, perquè d’alguna manera li hem de dir a tot això que fa anys que estem vivint i que més aviat sembla ciència ficció, o un malson.

Finalment sembla que tot estarà a punt per diumenge, i les llistes ben plenes i preparades. Unes llistes que tenen un nom de la formació, un líder al capdavant i una relació de noms i cognoms al darrere que, més enllà de la cara amable dels cartells, dibuixen amb precisió mil·limètrica la realitat que s’amaga a l’interior més profund de cada formació. I aquí és on comencen els problemes i les frustracions.

Fer una llista electoral no és fàcil, i acaba sent un puzle ridícul on han d’encaixar un seguit de peces perquè el dibuix final quedi bonic, polit i, sobretot, transversal, un concepte que ara es porta molt. Aquest encaix, de tant en tant, però, sigui per equilibris territorials, sigui pel que sigui, fa que hi acabin apareixent, en llocs poc significatius si voleu, però ben visibles per a tothom que sàpiga llegir, noms de personatges amb històries i trajectòries prou reveladores i no sempre gaire exemplars. Aleshores, tota la xerrameca electoral salta pels aires i ens adonem de què hi ha realment rere els programes i els grans lemes.

És trist, o molt revelador, potser. Al capdavall, la realitat sempre s’imposa, i fa inútils les cares amables i les grans declaracions. I de vegades, fins i tot, fa canviar el sentit del vot. Adaptant una mica allò que va dir el gran Groucho Marx, no formaria mai part d’un club que admetés segons qui com a soci. A mi, ja no cal, perquè no en formo part de cap.

css.php