Mai 012019
 

Finalment, ahir vaig poder veure el darrer capítol de Joc de Trons, aquell de què tant es parla i que, ho admeto, no només no em va decebre, sinó que va superar les meves expectatives, amb una combinació acuradíssima d’imatge, so, música, fotografia, ritme i intensitat narrativa que et clava a la cadira des del primer minut fins que apareixen els crèdits.

Però no és la meva intenció parlar de la sèrie ni de les aventures i desventures dels seus personatges. El que vull és recuperar una de les frases del capítol (la sèrie sencera en té unes quantes, de ben dignes de recordar) que ve a dir que tot el que hem fet ens ha dut fins allà on som. Potser evident, dirà algú, però del tot cert. Ben mirat, sempre tenim tendència a jutjar els nostres actes (dono per suposat que encara tenim una mica de consciència crítica sobre allò que fem i decidim) i valorar si han estat encertats o errats, amb aquesta cruel vara de mesurar que separa el bé del mal. La reflexió d’ahir venia a dir que tot, absolutament tot, encerts i errors, serveix per configurar un present únic i irrepetible. En el cas que ens ocupa, com no podria ser de cap altra manera, el present és el correcte.

Sigui com sigui, arribar a entendre les equivocacions i els fracassos com a peces en la construcció de la nostra realitat, no és cap mala idea. No es tracta de justificar-ho tot i caure en la irresponsabilitat, però potser sí d’entendre que tot acaba servint d’alguna cosa, tant el que aparentment és negatiu, com el que valorem com a positiu sense dubtar. Llàstima que la ficció només és ficció, i que ja no vivim temps d’herois ni de realitats èpiques, oi? No ho sabria dir, ben mirat. Perquè, quina vida no té una història digna de ser viscuda i, tal vegada, inclús explicada? Fins i tot els detalls, per insignificants que ens semblin, sempre importen, tenen sentit i són un relat en ells mateixos, perquè ho condicionen tot, al capdavall.

css.php