Mai 032019
 

Ahir, 2 de maig, era festa a Madrid i, francament, vaig tenir la sensació que l’activitat a casa nostra anava una mica al ralentí. Encara rai del sidral aquest de la piulada de la Núria de Gispert (a propòsit de polítics que marxen a exercir a Espanya), o del gol de Messi (que juga a Europa amb un representant del futbol espanyol, no ho oblidem), que si no, ben poc moviment hauríem tingut.

Ja fa temps, de fet, que penso que Catalunya ha deixat de tenir el lideratge de la seva pròpia realitat i va a remolc del que passa i es decideix a Madrid. La nostra política, sense anar més lluny, ara mateix depèn del govern que es faci allà, de la capacitat d’influència (residual, agradi o no) dels nostres representants, d’unes eleccions europees on votarem per Espanya, dels acudits de la Junta Electoral Central, o d’unes futures eleccions al Parlament, totalment condicionades per una sentència que no depèn de nosaltres. Mentrestant, a l’espera de tot, vivim en una mena de calma inútil que no ens duu enlloc i que tot ho va apaivagant.

Fa temps que sostinc que hi ha una voladura controlada del procés independentista, i cada dia que passa ho veig més clar. Perquè, quina manera millor d’ofegar-ho tot que la inacció? Què més letal que la manca d’efectivitat i allò d’anar fent i anar passant, sense glòria i amb pena? Doncs molt em temo que en aquest punt ens trobem. La manca d’activitat, ahir, a Madrid, i de retruc a Catalunya, si hi parem atenció, vindria a ratificar una mica més aquesta tesi.

Per a quan allò de començar a marcar el nostre destí des d’un Govern efectiu i d’un Parlament operatiu? Ah, no, calla, que hem d’esperar la sentència del Suprem per a qualsevol cosa. Així, no anem enlloc. I així anem. Això sí, somiant truites com sempre i parlant de república, no fos cas.

css.php