Mai 202019
 

Poc se’n parla d’un fenomen creixent en la política del país, que prou podria explicar la manca de nivell dels debats, la sequera de projectes i la realitat cada cop més qüestionable de l’activitat política a tots els nivells, però sobretot en els més alts, en els de major responsabilitat.  M’estic referint a la consolidació de tota una classe de professionals nascuda en el si dels partits (de tots els partits) que o bé han decidit abandonar la seva anterior dedicació professional, sigui quina sigui, no sabria dir si per mandra o per quins set sous, o bé, directament, no tenen ni ofici ni benefici més enllà del carnet.

En general, els membres d’aquesta nova classe presenten un tret comú:  la poca formació, el desconeixement de la matèria que han de dirigir, cosa que fa que tot sovint vagin actuant per impulsos, a cop d’enquesta, o per influència del primer que passa a vendre’ls el seu producte, sense que ells tinguin capacitat crítica per analitzar-lo amb garanties.  Cert que també hi ha qui va carregat de títols de prestigioses universitats, però que ha descobert la dolçor del poder.  Aquests, potser, encara són més perillosos, per molt que la ignorància sempre sigui molt temerària.

Si tenim la paciència i les ganes, perquè s’han de tenir ganes, de repassar els nostres alts representants, tant a escala local com nacional, veurem que aquesta nova classe, ni obrera, ni burgesa, ni capitalista, ni res ben bé, ja és tota una realitat ben asseguda en els escons i en les butaques dels organismes de govern.  En aquest context de prioritats elementals, com ara la de no perdre la poltrona, apareixen amb força, i com a valor en alça, allò que tradicionalment hem conegut com a trànsfugues, i que avui donen contingut a aquella buida expressió d’eixamplar les bases.  Tot per no perdre el lloc, insisteixo.

Ens agradi o no, aquesta és una realitat que podem veure cada dia, si mirem els nostres dirigents amb ulls mínimament crítics, més enllà de noms i sigles.  El resultat, un deteriorament cavalcant de la gestió pública i un descrèdit, potser irreversible, si més no durant molt de temps, segurament dècades, de l’activitat política.

css.php