Mai 022019
 

En un dels seus discs, els Manel es demanaven “què se n’ha fet, d’aquella banda de rock?”. Ahir, primer de maig, no sé per quina raó, em va venir al cap aquesta cançó i vaig pensar: “què se n’ha fet, d’aquells sindicats”? Certament, ahir van sortir als carrers, més o menys de forma multitudinària, però, no ens enganyem, en bona part, ho van fer de la mà de grups de treballadors de determinats col·lectius i empreses que fa temps que estan patint conflictes laborals molt greus.

Ja fa anys que sota el pretext d’una crisi que en cap manera ha causat la classe treballadora, patim una retallada de drets laborals sense precedents, i sense que aquells que ens haurien de defensar en primera línia, facin gran cosa i, menys encara, res de profit. És com si el sindicalisme, i tota la seva història de reivindicacions i èxits socials ja fossin justament això, història. La imatge d’un antic líder sindical fent campanya per la candidata del PP és d’allò més reveladora i ens situa a un pas del sindicalisme vertical i del confort de la moqueta. Per cert, per a aquells que no sapigueu què és el sindicat vertical, us recomano que feu un Google, que això sí que ho sabeu fer, i entendreu millor què els espera, a les vostres generacions, si no es posa remei de manera urgent.

En fi. Deuen ser els nous temps, que porten això del retorn implacable al passat. De tota manera, el retorn al passat mai no és recomanable, perquè només ens duu a la nostàlgia. I és que tot passa amb rapidesa, evoluciona i es reinventa, fins i tot el feixisme. Caldrà tenir paciència a veure si els sindicats, algun primer de maig, seran capaços de presentar un discurs modern, efectiu i engrescador, i no una rància retòrica, filla encara de la revolució industrial.

Ja ho diuen els Manel: “Què se n’ha fet d’aquella banda de rock? / Què ha transcendit? / Els han posat aquest matí… “

css.php