Mai 212019
 

És curiós. Cada cop més, sembla que anem cap a una societat en què vivim una mena de realitat de ficció. Ens passem hores i més hores mirant pantalles, relacionant-nos i contemplant el món a través d’elles, i bastint una espècie de societat paral·lela regida per tot el que hi trobem. A poc a poc, aquesta altra realitat va fent forat a les nostres vides, fins arribar al punt de generar debats, en la vida real, sobre fets que només passen en la imaginació d’escriptors i guionistes, ho mirem com ho mirem, però que arriben a ser el centre, ni que només sigui per alguns dies o setmanes, de la nostra existència col·letiva, deixant en un segon terme allò que realment ens hauria de preocupar, i sobre el que sí que tenim capacitat d’incidir per canviar.

Tradicionalment, la ficció, la literatura, el cinema, la televisió… han servit per crear relats que, d’una manera o altra, volien reflectir la realitat i, tot sovint, transmetre missatges que ens ajudessin a reflexionar sobre aquesta realitat, amb una mirada, poc o molt, sempre crítica. Ara, però, els consumidors de ficció l’elevem a la categoria de model verídic, per més fantasiós que sigui, amb la qual cosa distorsionem l’autèntica realitat, en una barreja difícil de pair, i d’efectes imprevisibles, oblidant-nos del missatge que ens volen transmetre l’escriptor, el director o el guionista de torn.

S’ha acabat Joc de Trons, un gran exemple del que intento explicar. Una sèrie capaç de generar debats seriosos, als mitjans més prestigiosos, sobre estratègies militars entre exèrcits de morts vivents, éssers fantàstics i dracs, fins i tot, o sobre si el final de tot plegat hauria de ser un final feliç amb casaments, flors i violes, a l’estil Disney. Mentrestant, passem de puntetes, sense veure-la, per damunt d’una enorme reflexió sobre el poder i els seus mecanismes visibles i amagats i sobre la naturalesa del bé i del mal en els éssers humans de tota classe i condició, mentre ens deixem seduir per la facilitat amb què el feixisme pot avançar amb la complicitat de tots plegats, sense que en siguem conscients.

Una important líder política, fotografiant-se durant una campanya electoral a l’estil d’una reina que, al capdavall, té més de protonazi que de cap altra cosa, malgrat el seu rostre amable i de les seves paraules de bon escoltar, hauria de ser una bona lliçó de com estem distorsionant el paper de la ficció i de com estem ignorant, sense adonar-nos, però caient en un parany letal, allò que els creadors ens estan volent dir. Tornem a ficció al seu lloc, i mirem el món real, que se’ns en va de les mans, i no aprenem.

Mai 202019
 

Poc se’n parla d’un fenomen creixent en la política del país, que prou podria explicar la manca de nivell dels debats, la sequera de projectes i la realitat cada cop més qüestionable de l’activitat política a tots els nivells, però sobretot en els més alts, en els de major responsabilitat.  M’estic referint a la consolidació de tota una classe de professionals nascuda en el si dels partits (de tots els partits) que o bé han decidit abandonar la seva anterior dedicació professional, sigui quina sigui, no sabria dir si per mandra o per quins set sous, o bé, directament, no tenen ni ofici ni benefici més enllà del carnet.

En general, els membres d’aquesta nova classe presenten un tret comú:  la poca formació, el desconeixement de la matèria que han de dirigir, cosa que fa que tot sovint vagin actuant per impulsos, a cop d’enquesta, o per influència del primer que passa a vendre’ls el seu producte, sense que ells tinguin capacitat crítica per analitzar-lo amb garanties.  Cert que també hi ha qui va carregat de títols de prestigioses universitats, però que ha descobert la dolçor del poder.  Aquests, potser, encara són més perillosos, per molt que la ignorància sempre sigui molt temerària.

Si tenim la paciència i les ganes, perquè s’han de tenir ganes, de repassar els nostres alts representants, tant a escala local com nacional, veurem que aquesta nova classe, ni obrera, ni burgesa, ni capitalista, ni res ben bé, ja és tota una realitat ben asseguda en els escons i en les butaques dels organismes de govern.  En aquest context de prioritats elementals, com ara la de no perdre la poltrona, apareixen amb força, i com a valor en alça, allò que tradicionalment hem conegut com a trànsfugues, i que avui donen contingut a aquella buida expressió d’eixamplar les bases.  Tot per no perdre el lloc, insisteixo.

Ens agradi o no, aquesta és una realitat que podem veure cada dia, si mirem els nostres dirigents amb ulls mínimament crítics, més enllà de noms i sigles.  El resultat, un deteriorament cavalcant de la gestió pública i un descrèdit, potser irreversible, si més no durant molt de temps, segurament dècades, de l’activitat política.

Mai 192019
 

Començo a pensar que sigui qui sigui, algun déu, l’atzar, o qualsevol capriciosa combinació química o astral, va posar el mes de maig per recordar-nos, cada any, què és la vida, en versió reduïda. Si ens hi fixem una mica, el mes de maig és, segurament, el més variat i més impredictible de tots. Ja diu la dita que pel maig cada dia un raig, i ja és ben veritat, bona part dels dies, tot i que també convindria no oblidar el vent, la muntanya russa de les temperatures, sempre amunt i avall, els mil colors a trenc d’alba, o els capvespres sublims, quan la nit, cada cop més tardanera, es va fent ama.

Ben mirat, la vida ja és això, una barreja de tot, de vegades desordenada, a voltes imprevisible i de tant en tant anunciada. I així anem fent, entre una eclosió de llum, de colors i de vida que esclata a cada cantonada i a cada branca, i els períodes de bonança o de tempesta succeint-se sense donar-nos temps ni a pair el que passa, tot sovint.

Sigui com sigui, som vius i som al maig, amb tot el que té de bonic i amb tots els seus alts i baixos. I farem bé de sortir de casa amb la jaqueta el paraigua i el paravent, si cal, preparats per a qualsevol eventualitat, i deixar-nos seduir per la bellesa amagada d’aquesta variabilitat de vegades incòmoda, però sempre sorprenent i plena de matisos per descobrir i de sensacions que gaudir. Avui, diumenge. Bon moment per fer-ho, amb una mica de calma.

Mai 182019
 

Entre els molts espais encara reservats gairebé en exclusiva als homes, a banda del tradicional i franquista “Soberano, es cosa de hombres”, sense cap mena de dubtes, hi ha el futbol, tant pel que fa a nivell de pràctica, com de seguiment a través dels mitjans de comunicació. Es veu que aquest esport, i ben poc costaria recitar una llarga llista d’insignes representants, també és cosa d’homes. Quants cops no hem sentit aquesta expressió en boca de locutors, jugadors, entrenadors…

De tota manera, a poc a poc es van obrir petites esquerdes -parlar de murs que van caient em resulta terriblement agosarat- en aquesta muralla de masclisme. Una de tantes. Diumenge passat, sense anar més lluny, la tarragonina Danae Boronat va ser la primera dona que va poder narrar un partit de futbol televisat en directe. En contret, va ser l’Atlètic de Madrid – Sevilla per a La Liga TV. Tot un èxit, que aniria bé que tingués continuïtat en tantes cadenes i emissores que retransmeten futbol i on les dones tenen un paper molt secundari, quan hi són, i gairebé testimonial.

D’altra banda, avui mateix, el Barça femení juga la final de la Champions League, a Budapest, i cap allà ha enviat Catalunya Ràdio tot el seu equip titular de periodistes de la TDT. Per primera vegada a la història, aquesta emissora retransmetrà en directe un partit de futbol femení. Any 2019, final de Champions. Bé. No es pot dir el mateix de TV3, que només hi dedicarà un espai post partit al seu canal Esports3. Una mica justet, què voleu que us digui, i més quan es disposa d’un canal temàtic sencer.

I així anem. A pas de tortuga i amb prou feines. Tant de bo les noies del Barça s’enduguin la copa, a veure si el club i els mitjans els dediquen la mateixa atenció que als seus companys mascles i les veiem lluint el seu trofeu (el mateix que ni es disputaran els homes) en una rua festiva ben lluïda. I si no pot ser, perquè al futbol es pot guanyar o perdre, la seva feina ja haurà sigut prou important i potser, només potser, haurà marcat un abans i un després a les cròniques futbolístiques, també, a casa nostra.

Mai 172019
 

Caldria anar ampliant el repertori de dites, frases fetes i locucions diverses, perquè l’actual se’ns està quedant curt per a tot el que hem de llegir i escoltar. Allò de combregar amb rodes de molí, sembla que ja ha estat definitivament superat per les “armes no letals” del ministre Borrell. Potser són aquests temps de cerveses sense alcohol, tabac sense nicotina, cola sense cafeïna o llet descremada, no ho sé.

Costa molt de creure que un vaixell amb bandera saudita (detall gens anecdòtic) que no ha pogut atracar en diversos ports europeus, entre ells, algun de la veïna França, però que sí que ho ha fet al de Santander, no dugui un carregament, diguem-ne, com a mínim, qüestionable. Si no, per quins set sous la prohibició? Resulta, que el vaixell en qüestió havia anat carregant armament en diferents països i es dirigiria al Iemen, una zona que, com tots sabem, es caracteritza pel seu permanent clima de pau i concòrdia.

Més enllà de si és lícit o no vendre armes a països en guerra, un debat que per molt que es faci, mai no arribarà enlloc, perquè el negoci és el negoci, hi ha la hipocresia política, o la mentida, directament. Això sí, revestida de paraules amables, com ara, això de les armes no letals. Si són certes algunes fotos que corren per Internet, un vehicle amb una pila de rodes i un canó més que evident, no sembla un artefacte poc letal, ni cap joguina. Però si el ministre ho diu, ell tindrà la raó. Només faltaria.

Tant costa admetre el que és evident? O és que des de la distància ministerial ja es dona per suposat que els ciutadans som imbècils? Bé, veient alguns resultats electorals, potser arguments no els falten. Però no, no en som tant com es pensen. I les rodes de molí, que facin la seva funció, que les armes, ho admetin o no, faran la seva. Letal, evidentment.

Mai 162019
 

Hi ha línies que convindria no creuar mai, especialment un polític, que és una persona que se suposa que es dedica al noble ofici de mirar d’aconseguir una vida millor i més digna per als seus conciutadans. Una d’aquestes línies, segurament la més important, és la del respecte a la dignitat humana, la de la no banalització del sofriment. Quan el dolor aliè passa a ser només un argument per a la consecució d’un objectiu personal o de partit, malament rai. I justament això és el que ja fa temps que passa, per exemple, amb el nazisme i els seus milions de víctimes innocents, o ahir mateix, amb les víctimes de la Guerra de Bòsnia.

Ahir, Miquel Iceta, en la seva desesperació per aconseguir un escó de senador va fer una d’aquelles metàfores a què ens té acostumats (és trist, però a tot s’acostuma un) el tripartit d’extrema dreta, tot comparant el suposat trencament dels ponts de diàleg amb la voladura del pont de Sarajevo. Els nervis o la ignorància, no ho sé, van fer que el diputat confongués Sarajevo amb Mostar. És el que tenen la demagògia i la ràbia. En qualsevol cas, posar al mateix nivell un posicionament polític, encertat o no, cadascú que pensi el que vulgui, amb una massacre humana, el situa, immediatament -si no hi era ja- al mateix sac de la indiferència per la dignitat humana que els que frivolitzen el nazisme, mentre juguen, com a bons alumnes que són, a exterminar políticament i personalment els adversaris.

És molt fàcil parlar de diàleg des de la prepotència i entenent diàleg com a claudicació de l’altre. El difícil és construir autèntics ponts de diàleg, no ponts de fum. De moment, tot el diàleg és el dels interrogatoris. La resta, xerrameca per defensar privilegis personals i per donar una mà superficial de xapa i pintura al partit.

Mai 152019
 

Diuen, els que en saben, d’aquestes coses, que allò que retenim amb més força són les darreres sensacions, i que la memòria, sempre selectiva, tendeix a amorosir els records, així que es van fent vells. Si hem de fer cas d’aquesta afirmació, el jutge Marchena està volent deixar una imatge de severitat, de rigor, de pragmatisme, d’aquell que no es perd en anècdotes i va directe al gra. Aquesta imatge, si no es passa de frenada, serà un bon aval a una sentència dictada fa mesos i redactada pacientment, dia a dia.

Aquest judici indigne, en els mesos que ja porta de declaracions, ens ha deixat una enorme llista d’imatges per al record, des de la d’un jutge bonhomiós i per moments amable i tot, fins a les d’uns policies terribles, tremolant de por davant de les mirades de les iaies, o patint baixes de setmanes per un cop a un dit d’una mà. Tot plegat, terreny adobat per a tota mena de brometes i de comentaris humorístics que ens han de glaçar els somriures així que es dicti la sentència, duríssima en qualsevol cas, contra una colla d’homes i dones innocents.

A la fi de tot plegat, però, i valdria més que n’anéssim sent conscients, quedaran el rostre seriós, solemne d’un jutge que signarà les condemnes, i un seguit de moments còmics (la comèdia i el drama sempre acostumen a ser bones companyes de viatge) que frivolitzaran la realitat. No tinc cap dubte que qui mou els fils de tot plegat, més enllà de les togues i de la retòrica barroca, n’és ben conscient i està preparant el terreny amb una habilitat prou destacable. No estaria de més que qui té veu comenci a denunciar, per tot arreu, la més que evident condescendència -si no complicitat- amb les acusacions i els seus testimonis, i el setge -quan no l’hostilitat- amb les defenses i els seus, en aquest judici vergonyós. El relat final s’està escrivint ara mateix, i fa tota la pinta que serà molt cruel.

Mai 142019
 

En quin moment les novetats deixen de ser-ho? On és la finíssima línia que separa allò que és nou d’allò que forma part de la nostra vida, de la nostra rutina, fins i tot; d’allò que ja ens és habitual i d’ús corrent? De vegades tinc la sensació que ens agrada viure entre fòssils, pensant que encara són éssers vius. Potser és mandra, potser ignorància. No ho sé.

Em sembla que va ser la setmana passada -de fet, el temps corre massa i de tant en tant se m’escapa- que vaig sentir per la ràdio, o que vaig llegir en algun lloc, no ho tinc clar, algú que es demanava si ara que a Silicon Valley estan arribant les jubilacions per edat dels grans cervells que han fet avançar la informàtica i l’electrònica de les darreres dècades, podíem ja, definitivament, deixar de parlar de “noves tecnologies” per referir-nos a tot això que ja no és nou i que forma part de la nostra realitat més habitual.

Amb la mà al cor, algú encara pensa que un ordinador és una novetat tecnològica? O una connexió a Internet? I un telèfon mòbil? Doncs, de tot plegat i molt més, encara hi ha qui en diu “noves tecnologies”. De fet, les campanyes electorals són terreny adobat perquè individus que viuen al Segle XIX es vulguin fer els moderns, fent servir aquest concepte. Parem l’orella una mica i ens esgarrifarem.

Que no ens enganyin, les novetats duren poc. I aquesta és la gràcia: que una cosa nova, més d’hora que tard, cedeixi el lloc a una de més innovadora. Només així evoluciona la societat i evolucionem nosaltres, amb una suma constant de descobertes i coneixements. Fossilitzar-nos mentalment en idees i en conceptes d’altres temps mai no ens aportarà res de nou. Avui, les úniques noves tecnologies són les que encara només viuen al cap d’algun savi, a mig camí entre la ciència-ficció i una realitat tangible, que les condemnarà a fer-se velles gairebé de manera immediata. Ja ho va deixar dit, fa prop de set segles, el valencià Pere March: “al punt que hom naix, comença de morir”. Siguem-ne conscients i vivim i fascinem-nos amb tot el que ens envolta, amb els ulls ben oberts, perquè res no se’ns escapi.

Mai 132019
 

O molt m’equivoco, o entre tantes eleccions com estem vivint, i les que tothom augura per a abans no acabi l’any, ja ens podem anar preparant per a una onada de pactes que han de capgirar completament el panorama polític dels darrers anys, per bé o per mal, segons cada cas, com sempre passa.

De moment, la situació a Madrid apunta cap a molts moviments a l’ombra, sempre els més perillosos, més que cap a grans acords de legislatura o governs de coalició. La cultura madrilenya no en sap gaire, d’això de governar en coalició i, com acostuma a passar allà on hi ha poder de debò, més s’estimen teixir acords entre bambolines.

Pel que fa als ajuntaments, cada cas és un món, però tot fa preveure una nova majoria que vingui a substituir l’hegemonia convergent d’antany, amb un nou centre d’ERC. Aquí, la peça grossa són les diputacions, no ens enganyem, que és allà on hi ha els diners i la influència, i vés a saber quins acords caldran per guanyar-les. Quant a les eleccions europees, res d’interessant, més enllà de saber si Puigdemont en sortirà elegit o no, perquè això condicionarà, i molt, el discurs posterior, especialment el de tots aquells que el volen políticament mort.

Però el més interessant, com sempre passa, està per venir. Tots els auguris apunten a unes eleccions al Parlament aquest mateix any, que posin fi a la provisionalitat paralitzadora actual i que, a remolc de la sentència d’aquest judici ignominiós que hem de patir, capgiri la realitat política a casa nostra. Més i més pactes a la vista, que apunten cap a una recuperació del protagonisme de l’eix dreta-esquerra, com a referència política, en detriment de l’eix nacional (republicà, en diuen ara), que molt em temo que acabarà reeditant acords de no del tot grata memòria.

Sigui com sigui, aquest any sembla que ho acabarà capgirant tot, o gairebé, i que dibuixarà un futur de promeses i de nous horitzons, però també de renúncies dures i importants, no ens enganyem. És el que té la política, que sovint només arriba fins als confins de la realitat, fent alguns passos endavant, i també uns altres enrere. D’això en diran consens i capacitat de pacte. Tot per guanyar, o per no perdre, espais de poder.

Mai 122019
 

Aniria sent hora de reivindicar la bondat com a valor suprem, com a norma, com a tendència a l’alça i com a argument de vida, fins i tot, davant de la competitivitat i la rivalitat que tot ho justifiquen.

Aniria sent hora de retrobar la bondat que se’ns va quedant pel camí, així que anem sumant anys; la bondat innocent, infantil, de quan els ulls amb prou feines miren sense saber gaire ni què, ni per què, i tot es resumeix en un esguard de dolçor infinita i d’indefensió absoluta, que només sap transmetre tendresa.

Aniria sent hora, ja posats, d’entendre que tot ho podem fer per res, sense demanar res, sense esperar res, només pel pur plaer de fer, de donar, d’escampar felicitat per allà on passem; que podem fer sense pensar, sense perdre el temps a valorar si cal o no cal cada gest, només fent per fer, sense malícia, sense dobles intencions, sense interessos a cobrar.

Aniria sent hora d’oblidar qui som i en quin món vivim, i anar als darrers racons de la memòria oblidada, a trobar la innocència de quan res no depenia de nosaltres, de quan tot era senzill, de quan realment transmetíem la càndida bondat de la innocència més absoluta.

css.php