No cal que en facis gaire cas

Si mirem el diccionari, «cortesia» ens remet a «cortès», i «cortès» a la idea d'»urbanitat»: «Qualitat de la persona que posseeix bones maneres, que conviu en grup respectant la personalitat d’altri i que observa les normes de convivència i de tracte social».

Crec que val la pena fixar el concepte, ara que Miquel Iceta (potser aviat caldrà escriure Míquel, amb un gros accent sobre la «i», a l’estil de la pronunciació castellana més habitual) apel·la a la cortesia parlamentària per tal que els grups de l’oposició ajudin al seu nomenament com a senador en representació del Parlament, cosa que li permetria accedir a la presidència de la cambra baixa.

Demanar cortesia, urbanitat, o respecte a la personalitat d’altri, en l’observança de les normes de convivència i de tracte social, quan s’ha menystingut el Parlament donant suport a la seva dissolució, aplaudint un 155 que va suposar el derrocament de tot un govern i una involució política sense precedents en suposada democràcia, quan no ha estat cap problema alinear-se i retratar-se amb l’extrema dreta, quan s’ha fet burla de companys de cambra empresonats injustament, o quan s’ha ignorat, fins i tot públicament i en seu parlamentària, sense cap mena de pudor el patiment dels seus familiars, sense anar més lluny, com a mínim, és cinisme. I més quan encara ressonen aquelles seves declaracions afirmant que el seu objectiu polític era la presidència de la Generalitat, i no cap ministeri. Cert que Generalitat rima amb Senat, però, no són ben bé el mateix, encara que sempre hi ha qui no té cap mirament a l’hora de creuar la línia.

No tinc ni idea de què faran els grups parlamentaris, arribat el moment, perquè ja sabem que els camins de la política són insondables i els seus nivells de fariseisme infinits, ni si Iceta presidirà o no el Senat, per a major glòria de la sempre recomanable i instrumental minoria catalana a les institucions de l’estat. Tant em fa, de fet. Ja fa temps que determinats polítics i determinades pràctiques em repugnen tant que més m’estimo ignorar-les. Ara bé, un exercici de supèrbia i de cretinisme com el que viurem les setmanes vinents, bé mereix quatre ratlles, a la manera de menyspreu escrit, si més no. Cortesia de la casa.

Tweet

Primer de tot, cal dir que no sóc cap expert en art, ni molt menys en el món de la pintura. No sé gran cosa, per no dir res, de les tècniques ni dels recursos que els artistes fan servir per emocionar-nos a través d’una mica de pintura sobre un llenç. Dit això, no em sé estar de comentar la impressió que m’ha causat el retrat de Felip VI que ahir es va presentar en societat, i pel qual hem pagat, ni més ni menys, que 88.000 €, que es diu aviat.

Si algú pensa en aquelles pintures de monarques de qualsevol país que s’exhibeixen a qualsevol museu del món, que se’n vagi oblidant, perquè la imatge reial que passarà a la posteritat, si hem de fer cas a aquesta obra, és la d’un home assegut en una cadira de braços, mig repenjat, amb les cames clarament obertes, com les de tants i tants homes al metro, posem per cas, les mans a les cuixes, la dreta més propera al tronc que l’esquerra, i tot plegat sobre un fons absolutament neutre, per no dir indiferent, tant a la figura com a la mirada de l’espectador que no hi trobarà altra cosa que buidor. El conjunt, en una composició que amaga els peus reials, segurament junts i potser una mica girats de costat, per la posició de les cames, transmet calma, tranquil·litat, distensió, relaxament, fins i tot. Res a veure amb les imatges a cavall o amb posat autoritari de tants i tants altres retrats monàrquics de tots els temps.

Doncs ja ho sabem. Aquesta és la imatge que el Rei Felip VI ha volgut llegar a la posteritat en un moment de maduresa del seu regnat. Molt adequada, penso jo, al seu tarannà i al seu llegat a la història. Potser sí que Hernán Cortés, l’autor de l’obra, ha sabut captar l’essència de la monarquia espanyola del Segle XXI.

Tweet

Ara que sembla que és el gran personatge de la política catalana del Segle XX, tant que ha merescut donar nom, si sí o si sí, sense espai per al diàleg i generant un rebuig generalitzat, convindria recordar aquella frase atribuïda al president Tarradellas, que venia dir que en política es pot fer de tot, menys el ridícul. Vista la realitat, potser caldria modificar-la lleugerament per afirmar que es veu que en t política no es pot fer de tot, però sí el ridícul.

Si sembla greu, això del ridícul en la política, què no semblarà el ridícul en la justícia? Doncs en aquest punt ens trobem, amb una estructura judicial que fa aigües per totes bandes, amb instruccions que comporten privació de llibertat mesos i mesos i que finalment no van enlloc (Rosell), presó que es demostra injusta, tot i que amb la sentència de reclusió executada fins a l’últim dia (Otegui), judicis que no s’aguanten per enlloc contra polítics empresonats per cap fet demostrable i, darrerament, l’escàndol de les llistes electorals i les prohibicions, i revocacions posteriors, per mirar d’evitar que els nostres exiliats hi formin part. Realment, un espectacle, com a mínim, i sense entrar en consideracions judicials, ridícul.

Aquesta és la justícia de l’Espanya del Segle XXI, la mateixa que es permet tenir una ministra de Justícia que no se sap estar d’abandonar un acte de reconeixement institucional als morts a Mauthausen, perquè es pronuncia el concepte de pres polític, referit al conseller Romeva, tot recordant que va ser ell qui va col·locar la placa commemorativa, davant de la qual se celebrava l’acte. Per cert, un acte al qual es veu que ni hi havia de ser, l’alta representant del govern espanyol. I per a súmmum de ridícul, les explicacions posteriors de la tal ministra, intentant anar de demòcrata, justa i tot plegat. Justícia i política en un ridícul conjunt. Què més es pot demanar? Quin tip.

Tweet

Ahir, de passada, vaig poder escoltar algun fragment de les intervencions al parlament andalús oposant-se al nomenament d’Enric Millo com a nou i flamant secretari general d’Acció Exterior de la Junta d’Andalusia. I me’n vaig fer un fart de riure, no mentiré.

Resultava commovedor escoltar com aquells que s’omplen la boca titllant el catalans de supremacistes, començant per l’expresidenta socialista, fent una exhibició de superioritat ètnica per rebutjar una persona no nascuda a les seves terres. No se la va sentir dir ni piu quan el seu paisà Montilla va arribar a president de la Generalitat. No tinc massa clar si ens trobem davant d’una versió amb salero dels principis alternatius, per si els primers no agraden, de Groucho March, o davant de la constatació d’on milita l’autèntic supremacisme.

No amagaré la poca simpatia, per no dir nul·la, que em desperta Millo, i tant em fa si el nomenen alguna cosa o no. Però que serveixi per revelar on és realment el pensament xenòfob, quan ell mateix s’ha omplert la boca per atacar-nos en aquests termes, de la mà dels que ara el posen a parir, és una mena de justícia divina que em resulta particularment atractiva.

Dit això, ja s’ho faran. A veure si troben algun punt d’equilibri enmig de tant odi i tanta visceralitat contra Catalunya, sobretot ara que tenen el feixisme a casa. I si no el troben mai, cosa que tampoc puc descartar, allà ells. És el seu problema.

Tweet

En un dels seus discs, els Manel es demanaven «què se n’ha fet, d’aquella banda de rock?». Ahir, primer de maig, no sé per quina raó, em va venir al cap aquesta cançó i vaig pensar: «què se n’ha fet, d’aquells sindicats»? Certament, ahir van sortir als carrers, més o menys de forma multitudinària, però, no ens enganyem, en bona part, ho van fer de la mà de grups de treballadors de determinats col·lectius i empreses que fa temps que estan patint conflictes laborals molt greus.

Ja fa anys que sota el pretext d’una crisi que en cap manera ha causat la classe treballadora, patim una retallada de drets laborals sense precedents, i sense que aquells que ens haurien de defensar en primera línia, facin gran cosa i, menys encara, res de profit. És com si el sindicalisme, i tota la seva història de reivindicacions i èxits socials ja fossin justament això, història. La imatge d’un antic líder sindical fent campanya per la candidata del PP és d’allò més reveladora i ens situa a un pas del sindicalisme vertical i del confort de la moqueta. Per cert, per a aquells que no sapigueu què és el sindicat vertical, us recomano que feu un Google, que això sí que ho sabeu fer, i entendreu millor què els espera, a les vostres generacions, si no es posa remei de manera urgent.

En fi. Deuen ser els nous temps, que porten això del retorn implacable al passat. De tota manera, el retorn al passat mai no és recomanable, perquè només ens duu a la nostàlgia. I és que tot passa amb rapidesa, evoluciona i es reinventa, fins i tot el feixisme. Caldrà tenir paciència a veure si els sindicats, algun primer de maig, seran capaços de presentar un discurs modern, efectiu i engrescador, i no una rància retòrica, filla encara de la revolució industrial.

Ja ho diuen els Manel: «Què se n’ha fet d’aquella banda de rock? / Què ha transcendit? / Els han posat aquest matí… «

Tweet