Una altra imatge per al record

 Actualitat  No Responses »
set. 092019
 

Si tot va com tot indica que anirà, dimecres tornarem a viure una enorme concentració popular (és difícil dir-ne manifestació quan no hi ha moviment) en defensa de les llibertats i de la independència. La gent no falla. Serà per allò que com a país som el que som, però com a esplai no hi ha qui en guanyi, o potser per convicció profunda de bona part d’un poble que, molt més enllà dels noms i de les sigles sap perfectament què vol i fa el que bonament pot per aconseguir-ho, però l’èxit, un cop més, serà inqüestionable.

La incògnita, però, és quin paper hi tindran els partits i els seus líders, dimecres. I quina rebuda per part de la gent, sobretot. Durant molts mesos, les discrepàncies han arribat fins al caire del ridícul més absolut i, per art de màgia (o del nombre d’inscripcions i d’autocars llogats, dos indicadors prou fiables), des de fa quatre dies mal comptats, ara la unitat sembla el gran valor a defensar i del qual tothom en vol fer gala. Misteris de la política.

Potser el problema és que mentre la ciutadania es mou per un ideal, els partits ho fan per uns interessos. I ja sabem que els ideals uneixen i els interessos separen. Qui guanyarà, al final? Molt em temo que els segons. Les grans mobilitzacions -i ja en portem unes quantes- deixen imatges i sensacions molt potents, de profunda convicció i de fe cega en el futur. De tota manera, i ja tenim un cert recorregut com per preveure’n els resultats, de debò hem de confiar que una altra massiva concentració alterarà ni una coma de la sentència que ha de venir? Potser farà canviar una sola paraula de l’ideari unionista? Fins i tot: minvarà la desconfiança entre les formacions de casa nostra? Ho dubto molt. No sé quin pecat van cometre els nostres avantpassats en algun moment remot de la història, però aquest purgatori permanent al qual semblem condemnats i que ens priva de tocar el cel, ja cansa. I d’aquí no ens movem, per més bonica que sigui la foto estàtica de dimecres.

De què aprenem?

 Actualitat  No Responses »
set. 082019
 

Fa un parell de dies que vaig ensopegar, per una d’aquestes xarxes socials de gairebé obligada visita, amb una frase, l’autor de la qual lamentablement no recordo (li demano disculpes, si mai m’arriba a llegir, per la meva desmemòria), que venia a dir que les ferides ensenyen, però les carícies també. No hi puc estar més d’acord.

Se’ns diu i se’ns repeteix, gairebé com un mantra de positivisme, que hem d’aprendre del dolor i del fracàs, en una mena d’intent desesperat de fer agradable allò que no ho és. Segur que tenen raó, aquells que tant hi insisteixen, però, i de l’èxit i del plaer, que no n’hem d’aprendre? Que no són prou bons mestres, potser? Que l’amor i la bondat no són excel•lents educadors? Penso que sí, i que tot sovint no n’estem al cas de tot el que de bo tenim a la vora, i no ho aprofitem tant com caldria. I això que és positiu i amable de mena.

De vegades em fa l’efecte que ens deixem endur amb massa facilitat per aquella rància i lamentable idea que el món és una vall de llàgrimes. A estones, sí, i segons on mirem, ens podria semblar que sempre. Però si ens aturem una estona i contemplem la nostra realitat, sencera, amb tots les seves ombres, però també amb totes les seves llums, segur que hi veurem moltes més raons per somriure que per plorar, tot i que ens seguim repetint que les ferides ensenyen, en una mena de suposat exercici de realisme fustigador, que ens ha de redimir de no sé jo quants pecats originals o sobrevinguts. A veure si encara haurem d’acabar reivindicant la felicitat i el dret irrenunciable al plaer, als èxits i a l’ alegria? Intentem-ho, per si de cas, avui que és diumenge, i que semblaria que fins i tot presta més.

Aniversaris

 Actualitat  No Responses »
set. 072019
 

Cansa molt. Això dels aniversaris cansa molt. I el pitjor és que cada any es poden repetir, amb la qual cosa el cansament pot esdevenir etern sense gaire esforç. Avui, 7 de setembre, segon aniversari de les sessions del Parlament del 6 i 7, preludi del que vindria més endavant, i preludi també de la gran catàstrofe, perquè la presó, l’exili i la involució mai no es poden qualificar més que com a catàstrofes.

Amb una mirada freda i ben allunyada dels tòpics de si la intervenció de Coscubiela, que si l’espectacle de les banderetes, que si el filibusterisme i tot plegat, que si el gran gest de desobediència (tan gran com inútil, al capdavall), el que caldria demanar-se és de què van servir aquelles dues sessions. Vist en perspectiva i amb una mentalitat asèptica, de ben poca cosa, no ens enganyem. Mirem on som, i sobretot on són, quin projecte ens queda, d’aquells dies, i no sé jo si podrem encarar el futur amb gaire alegria.

La política, entenc, ha de ser l’art de fer possibles fins i tot els somnis. Tot és aprofitar les oportunitats, saber gestionar els temps, i anar fent passes, ara petites, ara llargues, però constant, sempre en la mateixa direcció, i amb les urgències justes, i com menys millor. Si això és més o menys així, els gestos i els grans posats poden estar molt bé, en algun moment, però el que cal és la feina de debò i, francament, fa un parell d’anys que de feina real, més aviat poca. I encara penso que peco d’optimista.

I després del 6 i del 7 vindrà l’11, amb una nova exhibició festiva, enguany de color blau i amb cascos grocs. Que déu ens agafi confessats del goig que farà tot plegat, i de la seva utilitat final, si del que es tracta és de construir i no d’instal·lar-se en la confortable zona dels gestos i les paraules buides. Segur que tenim gaire a celebrar, aquests dies? Això sí, els Manel i l’Albert Pla estrenen sengles cançons, amb un rebombori mediàtic que faria pensar que s’han publicat les dues meravelles definitives de la cultura catalana contemporània, barbarismes inclosos que ningú no ha denunciat.  Que n’anem de justets.

Desobeir

 Actualitat  No Responses »
set. 062019
 

Doncs ara sembla que la cosa passarà per desobeir, per fer un resistència pacífica, per no creure, vaja, mirant el que va passar fa molt, moltíssim temps, a l’Índia colonial, però sense Gandhi, que aquí anem justets de líders, ara mateix. La gran qüestió, de tota manera, és què vol dir desobeir. Ens saltarem els semàfors en vermell, això sí, mirant de no fer mal a ningú? No farem la declaració de la renda? No posarem cap tele espanyola? Ens llevarem d’hora, com qualsevol feiner, el dia de la hispanitat? No mirarem cap més campanada de Cap d’Any que les de TV3? No sé. Segur que les coses no deuen anar per aquí, però estaria molt bé saber què se n’espera, d’això de la desobediència. Sigui com sigui, de moment, es veu que tothom quiet i obedient fins que no sapiguem la sentència famosa.

Una pregunta que fa dies que em volta pel cap és per què hem d’esperar una sentència per a fer res, si és que hem de fer (o volem fer) alguna cosa, evidentment, Fins no fa gaire, tota la iniciativa de les actuacions la teníem nosaltres. Ara, anem a remolc del que passa a Madrid, i això ens debilita, i de quina manera. Sempre juguem a la contra, i així no hi ha manera. Ja ens vam empassar el 155 amb una vergonyant submissió des de molts àmbits de l’administració i de les institucions destituïdes, i també vam acceptar el resultat d’unes eleccions que ens van imposar, tot dedicant-nos a jugar al candidat impossible enlloc d’investir qui fos amb un únic mandat: dissoldre el Parlament i tornar a convocar unes eleccions per qui ho pot fer, segons les nostres lleis, i no per imposició, com va ser el cas.

Si ja hem cedit la iniciativa i res no em fa pensar la que la recuperem, ni a mig termini, a banda dels lemes i de les concentracions, sempre boniques i pintoresques, què ens queda? Desobeir? Desobeir, què, com i quan? Potser que cadascú tiri per allà on li sembli i que s’atingui a les conseqüències? Ja sabem que la corretja del papa estat i la sabatilla de la mama Espanya són molt eficaces. I nosaltres? Com quan érem petits, enrabiada, quatre crits i a dormir ben tous? I si resulta que desobeir, en realitat, fos construir, ni que sigui sobre les runes, i no destruir?

Unitat?

 Actualitat  No Responses »
set. 052019
 

I si resulta que la unitat està sobrevalorada o que l’hem entesa malament? Fa mesos que parlem de la pèrdua de la unitat de les forces polítiques, i quatre dies mal comptats que celebrem que aquesta unitat sembla que es recupera, en un d’aquells curiosos efectes col·laterals que sempre té l’11 de setembre. Estem convençuts que estem llegint bé la realitat, o encara arrosseguem el convenciment que l’uniforme o la bata escolar ens fan iguals?

Som un país que té el passat sociològic que té, i amb una certa tendència a la nostàlgia d’una joventut i d’uns temps passats que no poden tornar, per més que ens hi entestem. I això és extensible a bona part de la nostra classe política. Potser aniria sent hora de treure’ns definitivament la bata, o el vestit de comunió aquell que en fa a tots molt semblants, encara que uns se’l posaven amb cristiana devoció, uns altres perquè no hi havia més remei, i alguns altres pensant en els regals que rebrien. Acceptem, si em permeteu, que tots som súpers, tots som grans, però que no hi trobareu mai dos d’iguals, com diu la cançoneta i pensem com, des de diversitat, des de la discrepància fins i tot, podem compartir objectius i no només posades en escena més o menys llustroses.

Si fem un cop d’ull enrere, a aquests darrers 10 o 12 anys, potser començarem a veure diferències reals en els objectius finals; unes diferències, per cert, que s’han pogut dissimular (o amagar) rere la bata de l’estelada, o dels llacets grocs, però que en el fons potser encara hi són. La reflexió sobre la unitat necessària potser ha de ser molt més profunda del que és habitualment. El risc de fer-la, però, aquesta reflexió, és que potser descobrirem que al fons de tot, tal vegada no tot és tan net, tan cívic, ni tan immaculat com de vegades ens hem pensat, ni com a moltíssima gent li agradaria que fos. El problema és que que si no ens atrevim a arribar al moll de la qüestió, mai no sortirem d’aquesta mena de jocfloralisme kumbaià independentista en què massa sovint ens agrada reconfortar-nos, per entomar, a la nostra manera i amb un important nivell de tolerància (i de resignació, quan no de connivència directament), les autèntiques agressions que ens van caient dia sí i dia també.

Setembre

 Actualitat  No Responses »
set. 042019
 

Amb prou feines tres dies de setembre i ja ens queda lluny l’agost, l’estiu, les vacances… Malgrat tot el que es diu, costa poc tornar a la rutina i a la feina. Moment de retrobaments, de compartir records recents i de desar-ho tot al calaix o a la motxilla del que hem viscut. I sant tornem-hi. En marxa un altre cop, amb les esperances intactes, tal com pertoca a qualsevol començament o a qualsevol represa.

Sempre m’ha fet gràcia la gran paradoxa del setembre: tot comença, quan realment allò que encarem és la tardor i l’hivern, les dues estacions finals, en què tot s’atura. Ja és ben veritat que el nostre ritme social i el de la natura no van gaire ben compassats. Coses d’aquest calendari alternatiu i fictici que ens hem imposat, suposo.

Sigui com sigui, setembre. Mentre ens anem retrobant amb aquells que encara fan una mena d’agost amb torna, recuperem el ritme i l’activitat, a falta que s’obrin de nou les escoles, el gran tret de sortida de la rutina i de la normalitat. A poc a poc se’n van el color i les sensacions de l’estiu i anem posant en el punt de mira les fulles que cauen i en les festivitats nadalenques, ara que tot acaba i tot comença. I cada cop la motxilla de les vivències més plena i les ganes de tirar endavant més vives. Això és el setembre, un temps que avança entre el record i els esbossos d’un futur sempre incert i sempre seductor.

No cal triar tant

 Actualitat  No Responses »
set. 032019
 

“Si vol ser atès en català, premi 1.  Si quiere ser atendido en castellano, pulse 2“.  O bé:  “Si quiere ser atendido en castellano, pulse 1.  Si vol ser atès en català, premi 2″.  I és que, com en tantes ocasions, també en aquesta, l’ordre dels factors no n’altera el resultat.  Qui no s’ha trobat mai amb algun d’aquests missatges en trucar a un servei d’atenció al client de qualsevol empresa o entitat mitjanament gran?  Jo mateix, en pocs dies, m’he hagut d’enfrontar  a dues d’aquestes experiències;  primer en relació a un problema amb un vehicle assegurat a través d’una coneguda i reconeguda entitat del país i, al cap de poc, amb una empresa de subministrament elèctric.  En els dos casos, la mateixa situació:  oferta d’atenció en català o en castellà, tria del català i atenció en castellà, tant si vols com si no.

Ben mirat, això no és més que la representació del que passa en molts d’altres àmbits en relació a la llengua, a casa nostra.  Se suposa que tenim el dret de triar, però a l’hora de la veritat, el castellà se’ns imposa (tot i que segons diuen està perseguit i amenaçat).  Podem parlar de botigues, de cartelleres de cinema, de serveis públics, d’atenció sanitària o, fins i tot, d’escoles, on aquella terrible i perillosa immersió lingüística, en massa ocasions, no passa de ser una bonica declaració de principis.  Resulta que tenim els coneixements necessaris i ens diuen que podem escollir, però no.  Un cop més, política d’aparador, de façana, sense res al darrere.   I molt em temo que no només en matèria de llengües.

Serà que tenim el país que tenim.  Un país de cartró pedra, molt sovint, on les suposades diferents opcions, en realitat, sempre ens condueixen al mateix resultat.  Ja podem pitjar l’u, el dos, o el número que vulguem, que a l’altra banda sempre hi haurà una veu amable que, ves a saber des de quin racó del món, ens dirà:  “mi nombre es XXXX.  ¿En que le puedo ayudar?”.  I nosaltres, contents i resignats, perquè el nostre dubte o el nostre problema troben solució.  Veieu com no és tan important la llengua?  Doncs això, contents i enganyats.  I en caiguda lliure.

Tinguem-ho clar.

 Actualitat  No Responses »
set. 022019
 

Som-hi, que no ha estat res. Torna el setembre i tornar la represa del ritme habitual del país, després del parèntesi estival. Per començar com cal, però, caldria aturar-nos uns instants i veure la realitat que ens espera, no fos cas que l’ànsia o la mandra del retorn ens facin errar de nou. Un detall que ha passat de puntetes entre ombrel·les, sorra, sol i mar: el Ministeri de l’Interior (socialista) admet que prohibeix la presència de samarretes amb el lema «llibertat presos polítics» als camps de futbol per considerar-les il·legals o prohibides. Queda clar? Cap problema per entrar als estadis simbologia feixista, però res de presos polítics. Delinqüents o colpistes. I punt.

Va bé saber amb qui s’ha de parlar o negociar realment, quan es reclama diàleg i complicitat. En aquest cas, no ho perdéssim mai de vista, amb aquells que ens volen callats o desapareguts. Deia la meva padrina que cal tenir amics fins i tot a l’infern. Segur que tenia raó, però jo afegiria que mai no s’ha d’oblidar que són habitants de l’infern, per si de cas. Sense les degudes precaucions, o amb la inconsciència ideològica per bandera, tot diàleg està condemnat al fracàs i a la derrota més contundent. I d’això ja en sabem massa, per aquestes terres. No ens enganyem, i que no ens enganyin un cop més.

D’acord que tot és sempre complicat, sobretot en això d’arribar a acords, i que si amb algú s’ha de parlar és amb l’oponent. Amb els amics, amb ben poques paraules n’hi ha prou. De tota manera, no ens deixem endur per la bona fe, perquè sempre hi ha qui dirà una cosa i, en realitat, ens voldrà vendre una altra de ben diferent. Per cert, heu vist un anunci que corre per les xarxes en què uns grans magatzems amb referències angleses, anuncien la tornada a l’escola i, com a producte preferent presenten una cadira gamer? Poc em sembla que es pugui esperar de l’estudi i dels resultats acadèmics si el primer que ens diuen que ens cal, i ens volen vendre, és una cadira de jugador. Doncs això. Bou per bèstia grossa, un cop més.

 Newer Entries
css.php