Set 082019
 

Fa un parell de dies que vaig ensopegar, per una d’aquestes xarxes socials de gairebé obligada visita, amb una frase, l’autor de la qual lamentablement no recordo (li demano disculpes, si mai m’arriba a llegir, per la meva desmemòria), que venia a dir que les ferides ensenyen, però les carícies també. No hi puc estar més d’acord.

Se’ns diu i se’ns repeteix, gairebé com un mantra de positivisme, que hem d’aprendre del dolor i del fracàs, en una mena d’intent desesperat de fer agradable allò que no ho és. Segur que tenen raó, aquells que tant hi insisteixen, però, i de l’èxit i del plaer, que no n’hem d’aprendre? Que no són prou bons mestres, potser? Que l’amor i la bondat no són excel•lents educadors? Penso que sí, i que tot sovint no n’estem al cas de tot el que de bo tenim a la vora, i no ho aprofitem tant com caldria. I això que és positiu i amable de mena.

De vegades em fa l’efecte que ens deixem endur amb massa facilitat per aquella rància i lamentable idea que el món és una vall de llàgrimes. A estones, sí, i segons on mirem, ens podria semblar que sempre. Però si ens aturem una estona i contemplem la nostra realitat, sencera, amb tots les seves ombres, però també amb totes les seves llums, segur que hi veurem moltes més raons per somriure que per plorar, tot i que ens seguim repetint que les ferides ensenyen, en una mena de suposat exercici de realisme fustigador, que ens ha de redimir de no sé jo quants pecats originals o sobrevinguts. A veure si encara haurem d’acabar reivindicant la felicitat i el dret irrenunciable al plaer, als èxits i a l’ alegria? Intentem-ho, per si de cas, avui que és diumenge, i que semblaria que fins i tot presta més.

 Leave a Reply

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

css.php