Abr 202011
 

Finalment, l’Arquebisbat de Barcelona no tirarà endavant el procés d’excomunió contra el pare Manel, perquè no hi veu voluntat delictiva en els seus actes.

Aquesta és una bona notícia.  Resultava molt difícil de pair que una persona amb un treball tan important com el del pare Manel, tan cristià, si se’m permet, es veiés recompensat, per part de la jerarquia eclesiàstica, amb l’excomunió.

Diu la dita que rectificar és de savis, i en aquest cas, a més, és de justícia.

Esperem que aquesta història es clogui aquí, que es respecti, per part de tothom, la decisió de l’Arquebisbat i que el pare Manel pugui seguir fent la seva meravellosa feina més a prop de la terra que del cel (o potser tan a prop de la terra com del cel?).

Abr 192011
 

No han calgut gaires dies perquè la darrera ocurrència del president Zapatero, aquella del potent transatlàntic de l’economia espanyola, tingui resposta, i des del seu propi Govern… I és que el ministre de treball, Valeriano Gómez, no descarta que s’arribi als 5 milions d’aturats (cosa que, evidentment, desmenteix la vicepresidenta Salgado. Només faltaria).

Ja ens anem acostumant al fet que cada bravata presidencial es vegi reflectida en la realitat amb, justament, el contrari del que afirma.  I ara, el poderós transatlàntic no podia ser cap excepció.

Si us plau, algú li pot dir al president Zapatero que, si no li sap greu, calli.  Potser l’economia, i sobretot els ciutadans, ho agrairien força, perquè sembla que quan obre la boca, crida el mal temps.

O potser és que si l’economia va bé l’ocupació s’enfonsa?  Tot plegat em fa pensar en aquella antiga expressió que diu que la cura va bé, però l’ull el perdrà.

Abr 182011
 

Els governs, i els partits que aspiren a ser-hi, han de dedicar esforços molt importants a fer creïbles els seus discursos.  Perdre aquesta credibilitat, però, és molt fàcil, i ara mateix tenim un parell de magnífics exemples:

– El Govern de la Generalitat acaba d’aprovar una pujada importantíssima dels sous dels responsables de les oficines dels delegats territorials del Govern.  No val escudar-se en l’argument que han eliminat algunes places i que així no s’incrementa la despesa.  No s’hi val.  És un insult a tot el personal de la Generalitat aquest tracte de favor a algunes persones en un temps de crisi i retallades profundes com el que patim.

– Solidaritat Catalana per la Independència publica la seva web a Sant Joan Despí en versions catalana i espanyola.  Un cop més, imagino, amb l’argument del pragmatisme.  No s’hi val.  Apostar per la idenpendència a tota ultrança segons quan i aixecar la bandera espanyola quan convé no s’hi val.

És molt trist trobar situacions com aquestes que, molt més enllà dels fets puntuals, delaten comportaments i actituds que caldria desterrar de l’activitat pública, igual com caldria desterrar-hi aquelles persones que es pensen que els funcionaris estan per servir cafès, per aguantar les ulleres de sol o la bossa, o que el seu càrrec comporta que els han de regalar vestits i pagar comissions, per més que, lamentablement, tot plegat sigui cada cop més habitual i que, a sobre, es perdoni, electoralment parlant, per "normal".

Malament anem quan la credibilitat es perd i quan el servei públic passa a ser "servir-se del públic"; en el fons, per un pur benefici personal.

Abr 172011
 

Tinc la solució per al dèficit de la sanitat catalana.  Em va
aparèixer com un flash tot sentint la ministra Pajín i el seu ànim
tutoritzador i fiscalitzador de les mesures del conseller Ruiz.

Com
que no tenen la més mínima intenció de pagar allò que ens deuen (es veu
que en tenen costum), que facin com amb els aeroports:  que
militaritzin els hospitals.  Total…

Posats a fer animalades, a
interferir en el nostre minso autogovern, a envair un cop i altre més
les nostres competències, que ho facin bé:  que militaritzin la sanitat i
que solucionin el problema del dèficit els funcionaris de la ministra Chacón. Si del que es tracta és d’imposar-se i fer les coses al dictat dels seus interessos, qui millor?

I si no els sembla bé, que paguin, i punt.  Mentrestant, si us plau, que callin, que hi ha gent treballant. Amb més encert o menys, ja ho veurem, però treballant.

Abr 162011
 

Finalment, dimecres passat es va votar al Parlament la proposició de Llei de Solidaritat sobre la independència de Catalunya i, finalment, vam constatar que no hi cap novetat a l’horitzó:  el bloc PSC-PP-Ciutadans va votar en contra, SI, ERC i Joan Laporta, a favor i CIU i ICV s’hi van abstenir.  Insisteixo, res de nou.

L’única novetat de la sessió va ser l’absència del president Mas durant el debat previ a la votació.  Ja sabem que el seu grup parlamentari s’hi volia abstenir però, calia evitar el debat?  Després de votar uns dies abans a la consulta popular, després dels posicionaments del Parlament a favor de les consultes, després, per què negar-ho, d’intentar treure rèdit de tot plegat, era necessari fer aquest lleig a tots els ciutadans que esperàvem un debat enriquidor i de màxim nivell? Crec que la matèria bé s’ho valia.

Menystenir la societat, ja sigui al Parlament, o amb declaracions com les del president Zapatero sobre les consultes, és jugar amb foc, políticament parlant;  perquè, president Mas, si tant defensa el dret a decidir, potser cal que tingui molt clar que el dret a decidir només el tenim i només el podem exercir tots els ciutadans d’aquest país, i això mereix el màxim respecte.  No juguem amb les paraules, doncs.  Que un pacte fiscal és un pacte fiscal (normalment entre dos governs) i el dret a decidir el futur col.lectiu és tota una altra cosa molt més important, molt més transcendent.

Una nova lliçó del "sí però no" ja clàssic (del "tot i que" si voleu), però aquest cop acompanyada d’un menyspreu innecessari, no ja al Parlament, sinó al país.  I això és greu, molt greu.

Abr 152011
 

Rectificar, quan un s’ha fotut de peus a la galleda fins als malucs,
no és de savis, és una necessitat absoluta, producte de la imprudència o d’una
solemne ignorància.

Una mica això és que li ha passat al president Zapatero amb els
més de 9.000 milions d’euros que un grup inversor xinès, suposadament,
havia d’invertir a les caixes espanyoles.  Ara resulta que tot plegat
està en fase d’estudi (i no gaire avançat, pel que sembla).

Faria
ve el president Zapatero d’aprendre del seu company de partit, el
president Montilla, pel que fa a declaracions sobre inversions xineses
(algú recorda la gran fàbrica de cotxes Chery que s’havia de fer a
Catalunya? Evidentment, ni rastre).

El més trist és que hagin de ser els propis inversors xinesos
els que hagin de desmentir les declaracions presidencials.  Potser el pas següent serà
admetre que el transatlàntic de l’economia espanyola és, en realitat, una zòdiac i
que encara es troba molt més a prop de Portugal que d’Alemanya.  De fet,
aquestes històries sobre la gran fortalesa de l’economia espanyola i la solidesa del seu sistema bancari també sonen a velles i repetides i, si fem memòria, trobarem  que les darreres van precedir la gran eclosió de la crisi que
patim.

Dissortadament, ja ens anem acostumant als excessos verbals del president Zapatero, però ell no aprèn i la seva credibilitat baixa més i més cada dia que passa.  Quina agonia.

Abr 142011
 

Rectificar quan un s’ha fotut de peus a la galleda fins als malucs,
no és de savis, és una necessitat producte de la imprudència o d’una
solemne ignorància.

Una mica això és que li ha passat al president Zapatero amb els
més de 9.000 milions d’euros que un grup inversor xinès, suposadament,
havia d’invertir a les caixes espanyoles.  Ara resulta que tot plegat
està en fase d’estudi (i no gaire avançat, pel que sembla).

Faria
ve el president Zapatero d’aprendre del seu company de partit, el
president Montilla, pel que fa a declaracions sobre inversions xineses
(algú recorda la gran fàbrica de cotxes Chery que s’havia de fer a
Catalunya?).

El més trist és que hagin de ser els propis xinesos
els que hagin de desmentir les declaracions.  Potser el pas següent serà
admetre que el transatlàntic de l’economia espanyola és una zòdiac i
que es troba molt més a prop de Portugal que d’Alemanya.  De fet,
aquestes històries també sonen a velles i repetides i, si fem memòria,
veurem que les darreres van precedir la gran eclosió de la crisi que
patim.

Dissortadament, ja ens anem acostumant als excessos verbals del president Zapatero, però ell no aprèn.

Abr 142011
 

Rectificar quan un s’ha fotut de peus a la galleda fins als malucs,
no és de savis, és una necessitat producte de la imprudència o d’una
solemne ignorància.

Una mica això és que li ha passat al president Zapatero amb els
més de 9.000 milions d’euros que un grup inversor xinès, suposadament,
havia d’invertir a les caixes espanyoles.  Ara resulta que tot plegat
està en fase d’estudi (i no gaire avançat, pel que sembla).

Faria
ve el president Zapatero d’aprendre del seu company de partit, el
president Montilla, pel que fa a declaracions sobre inversions xineses
(algú recorda la gran fàbrica de cotxes Chery que s’havia de fer a
Catalunya?).

El més trist és que hagin de ser els propis xinesos
els que hagin de desmentir les declaracions.  Potser el pas següent serà
admetre que el transatlàntic de l’economia espanyola és una zòdiac i
que es troba molt més a prop de Portugal que d’Alemanya.  De fet,
aquestes històries també sonen a velles i repetides i, si fem memòria,
veurem que les darreres van precedir la gran eclosió de la crisi que
patim.

Dissortadament, ja ens anem acostumant als excessos verbals del president Zapatero, però ell no aprèn.

Abr 142011
 

Josep Antoni Duran Lleida, fa uns dies, en una entrevista a la ràdio, va comentar que la vicepresidenta del Govern, Joana Ortega, va votar "no" a la consulta del dia 10 d’abril.

En la meva càndida innocència pensava que el vot és un dret democràtic personal i secret, però es veu que compartir segons quina informació amb segons qui pot fer saltar pels aires els principis més bàsics de la nostra societat.

Senyor Duran, a banda d’una absoluta indiscreció, divulgar el sentit del vot em sembla una total manca de consideració cap a una persona prou important a la vostra formació política i al Govern del meu país.  Lamento que el respecte que jo tinc, tant per la meva vicepresidenta com pel seu vot (coincideixen o no amb la meva forma de pensar), no sigui el mateix que el seu, malgrat la seva important representativitat política. I una pregunta només: si hagués estat un vicepresident, també hauria estat tan alegre amb les paraules?

Sembla que veure determinades posicions ideològiques absolutament superades per la realitat, provoca nervis descontrolats i crisis importants en els principis democràtics, potser no tan sòlids com caldria esperar.  Una pena i, per què no dir-ho, una vergonya, per molta Creu de Sant Jordi que li concedeixin i per molt que vulgui rectificar. El subconscient no enganya i fa emergir les formes més chulescas.  Interessant i impresentable.

Abr 132011
 

Sempre havia pensat que cada espai i cada ocasió tenen les seves formes, però el cert és que la política cada cop em desconcerta més.  El darrer exemple és l’acampada de membres de Solidaritat Catalana per la Independència al Parc de la Ciutadella, pocs dies abans del debat al Parlament de la proposició de llei de declaració de la independència.

Fins ara havia pensat que la iniciativa parlamentària de Solidaritat havia estat un exercici democràtic formalment impecable que havia de permetre el debat i, sobretot, un posicionament clar de totes les forces polítiques que hi són representades davant una qüestió tan fonamental com és la independència de Catalunya.  Però veure els tres diputats acampats, resistint el desallotjament de la guàrdia urbana, no sé, em fa una certa engúnia.

No m’agrada que es desallotgi la gent que pacíficament volia ocupar uns dies un espai públic (aquest desallotjament diu molt del tarannà democràtic de l’alcalde Hereu), però tampoc m’agrada veure diputats acampats, perquè d’ells espero rigor, serietat i acció parlamentària.

Vivim temps confusos, de canvi profund i, en aquestes situacions, sempre s’agraeix tenir referents clars.  I, en qüestions com la independència, no anem gaire sobrats.

 

css.php