No cal que en facis gaire cas

Ja fa dies, molts dies i mesos, de fet, que es va consolidant un missatge social terriblement perillós, que és aquell d’evitar tot el que pugui crear divisió (així en diuen) entre la població.   Rere aquest missatge aparentment conciliador, però, s’amaga el fet que l’únic que segons els que el defensen crea divisió és allò que té a veure amb la independència en un sentit ben ampli, des del propi plantejament polític, fins a l’exigència de l’alliberament dels presos polítics, o el dret a expressar determinades opinions en públic, o a exhibir determinats símbols, o inclús colors.

Però si pensem una mica – un hàbit cada cop més estrambòtic, pel que sembla-, la democràcia és la que genera divisió, ja que permet que aforin diferents opinions i diferents maneres d’entendre el món i d’organització d’un determinat territori.  I aquesta és la gràcia:  que davant de diferents postures es pugui escollir la que cadascú consideri millor; que es pugui votar i que, evidentment, s’acati el resultat  i s’actuï en conseqüència.  Però ara resulta que la nova lectura que l’espanyolisme està fent de la democràcia és la d’evitar qualsevol discrepància o punt de vista diferent al d’aquells que governen Espanya i tot el seu cor d’escolanets polític, sindical, intel·lectual, periodístic…  Potser, seguint el seu argument unificador, va arribant l’hora de prohibir el futbol, perquè genera divisió, o la música (sempre tan diversa i diferent) o, per què no, la moda, capaç de generar productes, especialment femenins, que es veu que inciten a una determinada violència masclista i que enamoren a uns i escandalitzen uns altres.

Només una pregunta per a tots els que des de la dreta fins a l’esquerra (suposant que aquesta distinció encara tingui sentit, cosa que dubto, i molt) defensen la prohibició de tot allò que divideix i s’escuden en el cap d’estat com a garant superior de la veritat absoluta i de les essències pàtries:  som gaire lluny, encara, o ja hem arribat a aquell tristament famós Ein volk, ein reich, ein führer (si fa no fa: «Un poble, un imperi, un líder»).  Ho pregunto per tenir una idea de per on passem, en realitat, o si ja hi som, ara que ja es poden assaltar impunement ajuntaments per arrencar-hi pancartes.  El pas següent?  Llegim la història i tindrem la resposta.

Tweet

Fa uns dies que, a propòsit del màster fantasma de Casado, s’ha plantejat una bonica discussió sobre l’ètica i la llei.  Diverses fonts del PP (imagino que al dictat dels seus ideòlegs de guàrdia) s’han manifestat afirmant amb tota rotunditat que l’ètica és la llei i que, per tant, si alguna cosa no és delictiva és plenament ètica.  Així de simple.

No sóc cap expert ni en filosofia ni en dret, però crec que és relativament senzill veure que ètica és un concepte molt més ampli que un determinat marc legal.  No oblidem que l’ètica tant s’ocupa de les finalitats últimes de la vida i de la manera correcta d’assolir-les, com de les virtut i les qualitats moralment desitjables, com dels actes i la seva qualificació moral, com, fins i tot, dels sentiments i dels afectes.  Cert que teòricament tot és pot regular, legislar i encotillar en normes, però no menys cert que la llibertat humana i la capacitat de raonar i d’actuar en conseqüència (d’actuar segons el lliure albir, si voleu) existeixen en tant que hi ha marge d’actuació personal.  Dit això, crec que no m’equivoco gaire si dic que l’obsessió per la regulació total és pròpia dels règims totalitaris, on l’obediència cega i sense fissures acaba sent la pauta de comportament social i on acaba esdevenint l’única i inqüestionable moral col·lectiva;  l’única ètica permesa, encara que serveixi per justificar tota mena d’abusos, o atorgui, a aquells que la dicten, la capacitat de decidir sobre la vida i la mort dels altres, com prou bé i ben dissortadament sabem.

Així doncs, davant d’aquesta assimilació entre ètica i llei per justificar determinats comportaments i determinades actituds, com a mínim sospitoses, el PP opta per replegar-se a la seva zona de confort ideològica i apel·lar a la llei suprema que tot ho controla i tot ho jutja, sense cap marge per a cap matís.  És a dir, es replega al totalitarisme, a la dictadura d’on prové i on sempre troba seguretat en moments de crisi.

No sé si Casado dimitirà, el faran saltar, seguirà com a líder popular, ni si la justícia fallarà a favor, en contra o s’inhibirà.  Ben mirat, tant li fa.  El que em sembla interessant i definitori és la presa de posició.    Sigui com sigui, els dubtes són massa consistents com per superar el filtre de l’ètica que cal exigir a tot càrrec públic, digui el que digui un determinat jutge o un determinat corpus legal.  I és que tant la legislació com aquells que la interpreten, sempre seran molt més transitoris, modificables i substituïbles que els grans principis ètics (i gairebé esotèrics i metafísics, darrerament, si parlem de política), com ara l’honestedat, sense anar més lluny.  O fins i tot la justícia, ja posats.

Tweet

L’estiu és un temps propici per passar les llargues hores de calor entre les pàgines d’un llibre, tot sovint intranscendent i prescindible, o mirant pel·lícules o sèries, també generalment de poca volada, a la televisió, a l’empara de quatre parets protectores.  Però vet aquí que, de tant en tant, fins i tot allò que té menys atractiu, a priori, deixa anar alguna que ens hi reconcilia i que ens fa pensar que han valgut la pena les hores que hi hem dedicat.  Una d’aquestes perles és la frase que ahir mateix vaig sentir en una d’aquestes sèries i que, si fa no fa, venia a dir que tot és difícil fins que esdevé fàcil.

Qui no recorda aquell problema de matemàtiques que ens feina anar de corcoll fins que, en un moment donat, vèiem clar allò que fins aleshores era tan confús i el resultat final apareixia davant nostre amb una facilitat gairebé insultant.  I el mateix podem trobar en qualsevol projecte que ens ha robat temps i esforços i que, a l’hora de la veritat, es concreta i pren forma com si fos la cosa més senzilla del món.  O aquell discurs precís que hem preparat un i mil cops davant d’una entrevista de feina, o d’una cita i que ha quedat a la butxaca perquè les paraules, quan ha arribat el moment, han sortit soles, sense parafernàlia ni retòrica, i han estat les adequades.

Ben mirat sí, tot és difícil fins que és fàcil.  La clau és la feina, la constància i la paciència que hi posem per tal que les qüestions més complexes tinguin les solucions més simples.  No oblidem que res no és de franc i que tot, absolutament tot, té uns requeriments i un preu.  Si els sabem trobar i ens hi posem, potser tot acabarà sent molt senzill que no ens pensàvem.

Potser la nostra classe política també hauria de badar una mica mirant telesèries menors per trobar la sortida més simple a un procés massa embolicat.  O potser és que la política sempre acaba sent l’art de crear situacions complexes al voltant de respostes molt més senzilles.  Potser algú ha entès que aquest és l’ofici del polític.  I així ens va.

Tweet

Què queda de nosaltres quan ja no hi som?  No, no em refereixo a la transcendència després de la vida o més enllà de la mort.  Em refereixo a què en queda quan deixem l’escola, o la universitat, quan canviem de feina, quan posem fi a una relació, quan canviem de colla d’amics… En resum, què anem deixant en aquestes petites o gran circumstàncies que es van succeint al llarg de la nostra vida?

Segur que en ens encanta pensar que un record inesborrable o un buit impossible d’omplir.  Però molt em temo que, a tot estirar, petits instants, petites anècdotes que la memòria dispara, gairebé per casualitat, fruit d’una curiosa associació amb qualsevol fet d’un present on ja no hi som.  I, ben mirat, potser no pot ser d’altra manera.

Nosaltres mateixos anem soltant llast, al llarg de la nostra vida.  Segur que recordem tots els nostres companys d’institut, posem per cas?  De la major part no en retenim ni els noms.  Doncs, per més sana vanitat que tinguem, el mateix passa a la inversa.  Som estrictament allò que vam ser, en el seu moment.  I prou.  I ja és molt.

Ens agrada pensar que perviurem a través de les nostres obres, dels nostres actes, de les nostres paraules, i que tot el que hem fet tindrà una certa transcendència, i no ens adonem que l’únic passat on realment deixem empremta és el present immediat que anem dibuixant cada dia.  Agafem-nos fort al que tenim, al terra que trepitgem, i gaudim-ne amb tanta intensitat com puguem.  La resta, la nostra memòria inclosa, es perdrà, com llàgrimes entre la pluja, que deia aquell.

Tweet

Un cop més confonem objectius amb estratègies, i aquest és un error que s’acostuma a pagar caríssim.  Ahir, alguns membres dels CDR es van concentrar davant de les seus d’ERC, el PDECat (o com es digui ara l’antiga Convergència) i les CUP, a Barcelona, per protestar i exigir la desobediència per instaurar la república, sense més dilacions.

Mala peça al teler.  Els grans partits, no ens enganyem, tenen un ull i mig posat en les eleccions municipals de l’any vinent (suposant que finalment no hi hagi eleccions al Parlament anticipades).   L’antiga Convergència té un gravíssim problema d’identitat i lideratge, mentre manté una pugna (gairebé ancestral i darrerament prou evident) amb ERC.  Les CUP s’han replegat cap a posicions menys col·laboracionistes i més properes a les dels CDR.  I de propina, els CDR ja s’enfronten obertament a tots tres exigint-los resultats.  I no fa la pinta que tot plegat sigui una calorada d’estiu, precisament.

Provem a posar ordre.  L’objectiu de tots quatre és la república, una paraula que encoratja i fa trempar molta gent només de sentir-la pronunciar.  Correcte.  Ara bé, la presa i la mala gestió dels temps, encara que sigui per fer veure que es fan grans avenços, són les pitjors companyes de viatge.  Mirem en què han quedat aquells famosos divuit mesos que calien per proclamar la independència.  Així doncs, fixat l’objectiu comú, passem a les prioritats;  i la primera, i per damunt de tot, han de ser les persones, començant per les que ho van arriscar tot en el seu moment i que ho han perdut tot:  els presos polítics i els exiliats;  i immediatament després, els ciutadans d’un país que ha encadenat una crisi econòmica amb una crisi política i que necessitem oxigen i estabilitat per seguir creient en alguna cosa.

Un cop més posem els carro davant dels bous, o la república davant de les prioritats i de les necessitats més immediates.  Mala cosa, llevat que sigui l’evidència més clara que tot el que estem vivint els darrers mesos no és altra cosa que la voladura controlada d’un somni col·lectiu que ens deixarà a tots amb cara de passerells, mentre els que sempre han tingut el control de la societat, de l’economia i de la política el recuperen o el refermen d’una manera ben sòlida i per molts anys.

Tweet