Mar 112018
 

El calendari avança, un any més, implacable.  I la natura, com bonament pot, mig sobtada pels freds tardans, per la neu i pel vent, també fa el seu curs i comença a desplegar, ja sense cap pudor, el seu espectacle multicolor de les branques florides.  Tot costa, però tot arriba.

Faríem bé de mirar més sovint la natura, allò tan difícil de preveure i impossible de controlar, per provar d’entendre la nostra vida sencera.  Al capdavall, més o menys domesticada i sotmesa, som part d’aquesta natura, part d’aquests cicles que es repeteixen, sempre diferents i sempre previsibles.  Però ens hem acostumat a no tenir paciència, a tenir de tot a tothora i a voler flors al desembre.  I així ens va.

Tot té el seu moment, i hi ha un moment per a cada cosa.  Tot arriba, i tot se’n va.  Ben mirat, potser té més sentit mirar les tendències, l’evolució inevitable de tot plegat, com ens ensenya la natura, que no pretendre aconseguir o retenir resultats immediats, o la floració a deshores.  Aquestes setmanes són un moment magnífic per retrobar el sentit i el ritme pausat i inexorable de la vida i aprendre a esperar, a gaudir de l’espera, amb la certesa que la flor, per més bella que sigui, només és el primer pas per al fruit.

La natura ens ensenya, si la sabem escoltar.  Igual com els savis antics, que ens ensenyaven el valor del viatge, fins i tot per sobre de la destinació.  L’antesala de la primavera és un bon moment per recordar-ho.

Mar 102018
 

Dies intensos de debats sobre candidats, calendaris, programes de govern, recursos, decisions judicials, filtracions als mitjans, entrevistes interessades, disputes entre partits, joc brut, i èxits i fracassos esportius, fins i tot, és a dir, intensitat en tot allò que fa mesos que és la nostra realitat quotidiana.  El camí a la normalitat, suposo.  Tot en ordre.

I mentre tot això es cou i ocupa debats, tertúlies -fins i tot de bar-, espai als mitjans i més lloc als nostres caps i a les nostres anònimes existències del que caldria, la vida fa el seu curs, enmig d’una indiferència que pot arribar a ofendre, com és el cas de l’àvia de 83 anys, de Manresa, que va anar a un convent a demanar ajuda perquè portava tres dies sense menjar.  Si us plau, llegiu aquesta breu crònica i després tornem engegar la tele, la ràdio, o obrim els diaris i reprenem la nostra quotidianitat informativa.  Tot en ordre.

Si l’exercici de la política no ha de servir perquè cap persona, i menys encara cap persona indefensa, passi les privacions de l’àvia de Manresa, la política i totes les seves paraules i declaracions no servixen per res.  Si el nostre país, o la república, o el que sigui, tant em fa, pot girar la cara davant de situacions com aquesta, res no té cap sentit, ni cap justificació.  Podem seguir debatent tant com calgui i buscant solucions imaginatives o absurdes vàlides per a tots els mals, però mentre la gana ens deixi notícies com aquesta -i de casos similars en trobaríem per milers, avui, a casa nostra- que ningú no gosi parlar de justícia social ni de res que s’hi assembli.  Això sí, tots contents, perquè es veu que vivim un moment d’expansió econòmica que satisfà tots els responsables dels comptes públics i els anima a mostrar-se en públic amb el pit unflat i la cara ben alta.  Tot en ordre.

Mar 092018
 

Fa molts anys que et sento dir les mateixes coses, que et sento defensar els mateixos principis, amb convicció profunda, amb la seguretat de saber que tens raó.  I també fa molts anys que et veig tornar cansada, decebuda, frustrada davant de tanta incomprensió, davant de tant “va dona, no serà tant”, “no dona, no”, “tu que tot t’ho prens a la tremenda” i de tanta i tanta negació constant de l’evidència.

Potser sí que les coses volen temps per fer-se.  Potser sí que cal que finalment tot esclati i que figures reconegudes mundialment, aquelles que tothom escolta quan parlen, alcin la veu denunciant la realitat.  Potser sí que cal que el negre enfosqueixi i il·lumini alhora alguna que altra d’aquelles gales farcides de glamur i lluentons que tothom espera amb delit perquè la veritat surti amb tota la seva cruesa i la raó es comenci a obrir pas.  Potser sí que cal que dues ministres ofenguin la intel·ligència que se’ls suposa amb declaracions vergonyants carregades d’autoodi mal maquillat, o que un president del govern llueixi a la solapa el símbol d’allò que poques hores abans menystenia amb supèrbia i sense cap pudor, en una demostració més de com d’hipòcrita pot arribar a ser la política en mans de segons qui.

I després de tot, o potser per tot, ahir vas sortir al carrer.  Tu i milions com tu arreu del món.  Milions de dones carregades de raons i de segles d’injustícia mal negada.  Dones com tu que fa anys que criden, massa sovint en silenci, i dones joves que tot just aprenen a cridar.  Ahir éreu legió, cansades de picar ferro fred i de clamar en el desert, i vàreu prendre els carrers perquè tothom sentís la vostra veu d’un cop per sempre.  Ahir, mig món va fer un crit immens de ràbia, d’orgull i de dignitat, i tot va tenir sentit, un nou sentit.  Ahir, milions de dones com tu us vàreu mirar al mirall i us vau agradar.  I molt.  I a mi.

Mar 072018
 

No caiguem en el parany.  Res no és normal, ni res no tornarà a ser normal en molt de temps.  Si tot va bé, que està per veure, aviat podríem tornar a tenir Govern i, d’alguna manera, s’apedaçaria la situació estranya que vivim des de la involució política del 155.  Si això passa -que, insisteixo, està per veure- començarà un període de retorn a la suposada normalitat política i social.  Però encara així, amb un nou Govern, res no serà normal, perquè ben mirat:

  • Seguiran a la presó, de forma preventiva, un grup de persones per delictes que mai no han existit.
  • Seguiran a l’exili un altre grup de persones pels mateixos motius.
  • Seguirà la persecució judicial contra moltíssims alcaldes, diputats de la legislatura passada i ciutadans de tota mena i professió.
  • Seguirà la persecució contra el nostre sistema escolar i els nostres mitjans de comunicació públics.
  • Seguirà la intervenció dels comptes públics per part de l’Estat i el control dels conceptes de despesa per manipular i bloquejar els nostres objectius socials.
  • Seguirà l’ofec econòmic i mediàtic contra el nostre país.
  • Seguirà la censura i la persecució de qualsevol idea contrària a la normalitat oficial del Regne d’Espanya.

I per damunt de tot, seguirem demostrant, amb els pocs instruments que tenim,  que res no és normal, que no volem aquesta seva normalitat.  I ho farem amb concentracions, cantant, amb llaços grocs o amb xapes de tota mena, o com calgui, perquè res no és normal, ni sembla que ho pugui ser en molt de temps.  Però hem après a tenir constància per defensar les nostres conviccions i paciència a prova de tot per tal de perseverar i no desistir.

Mar 062018
 

Fa quatre dies, vaig ensopegar, com aquell que no vol la cosa, amb la notícia d’un professor de Ghana que ensenya el funcionament de Word a través de dibuixos a la pissarra.  La notícia venia motivada pel fet que, finalment, Microsoft ha decidit regalar-li un ordinador, perquè pugui fer la seva feina d’una manera més còmoda.

La notícia, per a molta gent, pot ser el gest de generositat del gegant informàtic.  Per a mi, però, és la manera com l’educació s’obre camí i com, quan falten recursos, es desborda la imaginació.  Ben mirat, Owura Kwandwo, que així es diu el professor, no fa res que no facin a diari milers i milers d’ensenyants d’arreu del món, quan intenten, amb més recursos, segur, però amb la mateixa il·lusió i ganes, que una colla d’estudiants entenguin que la literatura ensenya a mirar amb uns altres ulls la realitat, encara que no llegeixin més enllà de la pantalla d’un mòbil;  o que les matemàtiques són per tot arreu, tot i que costi tant calcular en canvi a la botiga;  o que la història ens explica constantment què som i per què, per més que ens costi ser crítics amb el present;  o que la física ens diu on són els límits de l’univers on vivim, malgrat que massa sovint ni sortim de casa;  o fins i tot que els idiomes són importants, a pesar de massa models que s’entesten a desmentir aquesta afirmació amb l’argument de la unitat del monolingüisme.

En qualsevol cas, el professor Kwandwo ens ensenya, a tots nosaltres i molt més enllà de les parets de la seva aula, que educar és important, que aprendre, encara que el que aprenem ens soni molt llunyà o molt inútil fins i tot, és important, i que no hi ha limitació insuperable, quan la voluntat és ferma i les conviccions sòlides.  Estaria molt bé que fóssim capaços d’aprendre aquesta lliçó, tant a dins com a fora de les classes.  Segurament, la nostra vida i la societat on la vivim serien molt diferents, i molt millors.

Em quedo amb unes paraules d’aquest gran professor:  “Necessitem millors equips, ajudes per als professors i els estudiants i un govern que porti l’educació al cor”.  Potser aquí, a les paraules finals. hi ha la clau de volta de tot plegat i el sentit últim d’ensenyar.

Mar 052018
 

Entre debats i despropòsits a l’espera d’un nou Govern a Catalunya, el món segueix al seu ritme i van passant coses que sovint no aconsegueixen l’atenció que mereixerien.  Un bon exemple és la recent visita d’un grup d’eurodiputats al Valle de los Caídos, lloc sinistre, on encara hi ha més de 12.000 cadàvers enterrats, dels més de 30.000 que hi reposen, sense identificar, el que el converteix en una immensa fossa comuna.

Recomano la lectura d’aquesta breu crònica de la visita, una visita a l’oblit, o potser hauria de dir a la impunitat i a la desmemòria, de les atrocitats d’un règim que mai no s’ha jutjat i que, cada dia que passa, sembla que es reivindiqui com a gran solució a tots els mals i a qualsevol dissidència.  I és que la presència del franquisme, de l’exaltació del feixisme i de la violència pura contra els que opinen diferent augmenta per moments i amb absoluta impunitat, mentre aquest estat de dret virtual que ha esdevingut Espanya es dedica a perseguir opinions, acudits, músiques, llibres i a coartar la llibertat amb una immensa llosa de silenci i de por… com en els pitjors temps de postguerra.

La lògica de la modernitat i de la immediatesa s’imposen.  Tot és efímer i la memòria és un valor que cotitza a la baixa, en aquests temps.  Però només des de la memòria, des de la capacitat de recordar i aprendre del passat, podrem construir alguna cosa amb una mica de sentit.  Una mica de memòria, de perspectiva històrica fa mig any, posem per cas, segurament hauria pogut evitar molt del que patim ara mateix.  Girar els ulls a determinats espais pot ser el millor antídot contra la candidesa o, fins i tot, contra la bona fe, quan resulta que al davant encara tenim la bèstia.

 

Mar 042018
 

Quan escric aquestes línies encara és fosc.  A través de la finestra puc veure si hi ha o no estels, i ben poca cosa més.  Puc intuir, amb tant poc, si ve un dia clar o si els núvols guanyaran la partida.  Cal esperar.  Cal tenir paciència i esperar que les primeres clarors permetin veure una mica més, per poder començar a fer plans, a pensar com omplirem aquestes hores noves de trinca que un nou matí ens regala.  Aquest és el moment de començar a comprovar si els nostres propòsits, els nostres projectes, les nostres previsions sobre aquell sempre recurrent “què farem demà” podran seguir el camí cap a fer-se realitat, o si caldrà desar-los per a una ocasió millor i improvisar.

Ben mirat, la vida és una mica com aquestes primeres hores que precedeixen l’alba.  Pensem, imaginem el futur, fem plans… i de vegades ens en sortim, i de vegades cal canviar-los tots, ja sigui per defectes de concepció, per qualsevol incident difícil de preveure, o per la intervenció d’algú o d’alguna cosa que ho capgira tot.  I malgrat tot, persistim, seguim demanant la lluna o somiant truites, tant li fa.  Seguim imaginant un futur millor, engrescador, on puguem ser feliços, mentre esquivem núvols, pedres, ventades, entrebancs, enveges i rancúnies.

Avui, primer diumenge de març, i tot apunta que, fent honor a la reputació del mes, canviant i traïdor, tant podem veure el sol com haver d’agafar el paraigua.  Tot i que, si és cert el que diu la dita: “el que pel març fa el dia tres fa tota la resta del mes”, podem tocar, ni que sigui tímidament, campanes.  Sigui com sigui, tot just desperta una nova ocasió per posar a prova la nostra capacitat d’adaptació i d’improvisació per tal d’aconseguir que avui sigui un dia interessant i que quan ens posem al llit puguem pensar, satisfets, “avui, ha valgut la pena”.

 

Mar 032018
 

Ahir, Roger Mas presentava el seu nou disc “Parnàs” i ho feia en un ambient íntim, sobri, afectuós i efectiu com la seva música, a Brussel·les, amb la presència dels membres del Govern català que són a l’exili, en honor a ells i en suport i denúncia dels presos polítics catalans tancats a presons espanyoles.  Un cop més, una petita gran genialitat del solsoní, no només per la seva música, sinó per la seva manera de fer.

Faria molt bé l’Administració catalana d’aprendre una mica de Mas, de Roger Mas.  Si realment creiem que a Brussel·les hi ha una part del nostre Govern legítim, potser aniria sent hora -ja fa dies que ho és, de fet- de treballar també des d’allà en alguna que altra actuació d’aquelles que tenen impacte internacional, sobretot.  Estan molt bé les visites protocol·làries, que segur que aporten suport i afecte, a banda de netejar alguna que altra consciència, però encara estarien millor les visites si duguessin una càrrega de responsabilitat efectiva de govern.  I aquest tipus d’accions, especialment en el cas dels departaments amb consellers exiliats, què voleu que us digui, personalment, les trobo a faltar.

I davant d’aquest silenci greu de la maquinària administrativa, de l’endogàmia mental i geogràfica, de la poca ambició, o de la incapacitat, el gest de Roger Mas resulta encara més lloable, més digne i més modèlic, especialment ara que la música torna a estar censurada, com en els pitjors anys del franquisme, i que una cançó pot comportar presó.

En el fons, és una qüestió de convicció i de dignitat personal.  Hi ha qui cobra un sou públic i s’empassa el que sigui, sense cap pudor, per no perdre’l, en aquesta Catalunya ocupada, i hi qui pren posicions de risc, des del seu capital particular, des del seu talent i des de la solidesa dels seus valors, allà on més servei pot fer.  Un cop més, l’art i la cultura autèntics, no els de saló i llotja, ens marquen el camí, si és que encara sabem escoltar.

Mar 022018
 

El Mobile ha abaixat la persiana, un any més.  Un any polèmic, en què la política hi ha dit massa, malgrat que la seva pròpia direcció s’ha encarregat de desmentir i desmuntar totes les amenaces apocalíptiques d’aquells que en nom de la sagrada unitat estan disposats a qualsevol cosa, fins i tot al ridícul més espantós.

En posar-se en marxa aquesta complexa i efímera estructura tecnològica, ens arribava la imatge de la comitiva reial recorrent els passadissos del certamen, empassant-se els llaços grocs d’un bon grapat de representants de les empreses i institucions catalanes.  Fa un parell de dies, qui va fer la visita de rigor va ser la representació de Ciutadans, encapçalada per Ribera i Arrimadas, que no van tenir cap problema a fotografiar-se davant del pavelló d’Espanya, però que ni es van acostar als estands de les empreses catalanes, tot i que, tal com van demostrar les fotos del Rei a tots els que ni ens hem acostat al Mobile, eren just l’un davant de l’altre.

Ben cert que aquestes fires són enormes, que difícilment es pot visitar tot i que sempre s’ha d’acabar triant i, per tant, descartant.  De tota manera, en el cas de líders polítics que fan bandera d’allò de governar per a tots els catalans, és curiós comprovar, més enllà de les paraules, el nul interès per la representació catalana i les seves empreses tecnològiques.  Conclusió inevitable:  arribat el moment, ells governarien per als espanyols, amb els que posen gustosos i somrients, però no per als catalans, als quals esquiven.  Curiós i il·lustrador alhora, i més encara pensant que Arrimadas lidera el primer grup amb representació al Parlament i també l’oposició al conjunt de forces majoritari.  Tota una declaració de principis en una sola fotografia.

css.php