Set 172016
 

Ja hi tornem a ser.  Dissabte de nou, aquesta mena de signe invisible que obre el parèntesi del cap de setmana i que altera la monotonia dels cinc dies que ja portem a l’esquena.  El dissabte és aquell dia que convida a canviar d’aires i de ritme i, d’una manera o altra, a passar comptes d’aquest període que va de dilluns a divendres.  Fins i tot, és una invitació a pensar què farem un encara llunyà dilluns i com encararem la nostra vida fins al proper dissabte.

En el fons, el temps, així tal qual,  és massa llarg.  Necessitem acotar-lo una mica;  en anys, en mesos, però sobretot en dies o en setmanes, que són terminis més humans i més còmodes per organitzar-nos.  Això de viure dia a dia, en el fons, és una mica això, la resposta a humanitzar la immensitat del temps, però la setmana, amb el seu dissabte i el seu diumenge, dóna una mica més de perspectiva, tant per planificar com per analitzar el que fem i el que no fem i hauríem de fer.

Com ha estat la setmana?  Bé, malament, terrible, bestial, indiferent, prometedora, trista, inoblidable… cadascú en pot dir la seva, així en conjunt, o seccionada dia a dia, o gairebé hora a hora.  En qualsevol cas, ja és passat, i el que està fet ja no té remei, ni per bé, ni per mal.  Així és que deixem la història per als llibres i encarem amb il.lusió i esperança el cap de setmana, amb la ferma convicció que dilluns, tot pot ser millor, i amb el propòsit de fer-ho possible.  Al capdavall, una bona part d’allò que acabarà sent la nostra biografia depèn només de nosaltres.  No ens podem fallar.

Set 162016
 

Setembre ha arribat fort, i ben carregat de multitud de misèries polítiques, començant pels discs durs de Bárcenas, l’assumpte dels ERE a Andalusia (amb dos expresidents investigats,  no ho oblidem mai) i, sobretot, amb la gran diva de la política i qui sap si també de la corrupció, Rita Barberá, sense anar més lluny.

És curiós, però tots aquests afers, i molts altres de semblants, tenen una cosa en comú, i és que molta gent els considera qüestions normals, inherents a l’exercici de la política.  Aquesta percepció es pot resumir molt bé en tot el que implica que Rita Barberá, per exemple, consideri que rebre una bossa de luxe com a obsequi és una cosa normal i que no té més transcendència.  I és ben cert que durant moltes dècades ha estat així.  L’administració dels anys gloriosos del franquisme funcionava d’aquesta manera.  I encara funciona, pel que es veu.

És fantàstic sentir parlar de renovació i de regeneració política quan aquells que han de liderar els canvis  són personatges amb més ombres que llums, o bé són, directament, individus a la porta de la jubilació que ja només aspiren a la comoditat econòmica la resta dels seus dies i a aferrar-se amb ungles i dents a una sensació de poder que ja no els pertoca d’exercir, més enllà dels seus egos immensos.

Obrim els ulls i anem una mica més enllà dels grans casos mediàtics, que hi ha vida més enllà dels noticiaris, i mirem tots els nivells de la política, tant pel que fa a administracions públiques com al propi interior de les formacions, i veurem que encara hi ha molta caspa, molta ronya que caldria fer saltar d’un cop per sempre, si realment volem que la normalitat democràtica no sigui la compra de voluntats a canvi d’algun sobresou, ensobrat o no, o d’algun que altre obsequi.

Set 152016
 

Ha tornat la pluja, però com acostuma a passar, de patac i sense seguida.  És que ni el temps sap trobar el punt d’equilibri necessari per fer bé la seva feina.  De fet, ben mirat, nosaltres també som una mica el clima i fins que no trobem l’exacta mesura de les coses, seguim un moviment pendular que ens duu d’un extrem a l’altre, abans no trobem l’equilibri.

No sé si serà la proximitat del mar, o la història que carreguem sense ser-ne prou conscient, la dieta, o fins i tot la climatologia, però som gent de contrastos, d’extrems fins i tot.  Ens costa trobar la justa mesura entre l’eufòria i el malestar, entre l’alegria i la tristesa, entre el massa a prop i el massa lluny, entre el tot i el no res, entre el coneixement i la ignorància, entre l’amor i l’odi, entre la solitud i la companyia, entre la desmesura i la moderació, entre la passió i la indiferència, entre la llum i la foscor, entre la frugalitat i els excessos, entre la rauxa i el seny.

Vivim constantment perseguint alguna cosa que desperti els nostres sentits, les nostres passions, cadascuna de les nostres emocions, per trobar una mica de sentit a la rutina i a la mediocritat, i acostumem a passar-nos de frenada, si fa no fa com la pluja que o bé s’amaga o bé es deixa anar.  Però som humans i, parafrasejant el poeta, és humana nostra mesura.  No en sabem més. L’encertem o errem.  Anem massa lluny o ens quedem curts.  Però potser això mateix és la vida:  intentar un equilibri que ens aporti una mica de felicitat en tot el que fem.  Segurament l’únic que, en el fons, busquem i té sentit:  mirar de ser feliços.

Ha tornat la pluja i, com una cortina translúcida, va baixant el teló d’un estiu calorós, ardent.  Arriba, a poc a poc, però sense treva, la tardor, i amb ella l’oportunitat d’un trànsit suau perquè el fred no ens agafi desprevinguts.  Estiu, hivern, calor, fred… sempre contraris, sempre complementaris.  Enmig, nosaltres i els nostres equilibris, de vegades impossibles, i de vegades ben trobats.

Set 142016
 

Ja és ben cert que la realitat depèn de qui la mira.  Diumenge, carrers, balcons i places de tot Catalunya es van omplir d’estelades.  Les fotos de les multitudinàries manifestacions han donat la volta al món, amb el seu missatge en favor de la independència (més enllà de les tertúlies, no vaig sentir ningú que cridés “referèndum acordat”, dit sigui de passada), amb la qual cosa gent d’arreu del planeta van saber del clam cívic d’un poble en pro de la seva identitat.

Dimarts.  Ahir.  Només quaranta-vuit hores més tard, la graderia del Camp Nou s’omple d’estelades, es repeteixen els crits en favor de la independència i els xiulets contra unes sancions de la UEFA per l’exhibició d’aquestes banderes la temporada passada.  Sancions per exhibir estelades en públic!

És curiós.  El mateix símbol i les mateixes proclames, al carrer són una mostra de la llibertat d’expressió, però posades dins d’un estadi de futbol són equiparables a activitats xenòfobes, violentes o gairebé terroristes.  Orgullós deu estar el ministre Margallo, per a qui la independència és pitjor que l’assassinat.

Començo a pensar que la mirada fosca i la ment bruta són la causa de determinades percepcions.  I és que allà on només hi ha el pacífic exercici de la llibertat d’expressió, sempre acaben apareixent mentalitats malaltes i perverses que només hi saben veure radicalisme, violència i provocació, començant pels mitjans espanyols que ahir mateix, des del minut zero, ja bramaven pel tancament del Camp Nou.  I si il·legalitzem el Barça, directament?

El món del futbol, i els organismes que el dirigeixen, s’ho haurien d’anar fent mirar.  Haurien de fer una mica menys de cas als agitadors de determinats governs i sortir una mica al carrer, a escoltar la veu de la gent que omple els estadis i que, al capdavall, justifica la seva plàcida, luxosa i no sempre prou exemplar existència.

Set 132016
 

Podeu imaginar el vicepresident Junqueras enxampat pels mossos després de provocar un accident contra un altre vehicle, circulant a més velocitat de la deguda i triplicant la taxa permesa d’alcohol en sang?  Podeu imaginar les conseqüències mediàtiques i l’escàndol que això provocaria?  Segur que ho podeu imaginar, perquè per molt menys s’han muntat ciris increïbles.  Però no cal patir, no és el cas.  Però sí que és el cas de la vicepresidenta del govern de Castella i Lleó, un més a sumar a la llista de situacions similars protagonitzades per mandataris populars.

D’acord que aquests dies, aquí, hem estat embolicats amb la Diada i tot plegat.  Entre això i la derrota del Barça, poc espai a quedat per a res més, als mitjans.  Però encara que no fos així, segur que la notícia no hauria passat d’una informació puntal i tema tancat.  Si fa no fa, el que ha passat amb la premsa espanyola, que va recollir l’incident i hi tirar terra a sobre de manera immediata, no fos cas.

I és que encara hi ha vicepresidents i vicepresidents.  I el que fan els uns no té res a veure al que fan els altres, igual com no té res a veure el tractament que es fa dels actes de cadascun d’ells.  Retornem al principi d’aquest text i imaginem l’incident de Rosa Valdeón protagonitzat per Oriol Junqueras.  A hores d’ara la fiscalia, fins i tot, estaria investigant l’origen dels diners amb què es va pagar el vehicle,  els familiars dels propietaris del concessionari on es va adquirir i, cas que fos important, la documentació corresponent, la premsa estaria jutjant si el cotxe era l’adequat per a un personatge públic o no, els seus nivells d’equipament…  Això per no parlar dels hàbits alcohòlics del pilot, el consum de medicaments (o estupefaents), etc.

Com a broma, està bé aquest exercici.  El problema és que la realitat és com és, i no és cap broma; i a casa nostra no ens podem permetre cap errada, perquè tot se’ns mirarà amb lupa i se’ns jutjarà amb contundència.  Per sort no en fem tantes com ells, ni tantes com voldrien, ni de bon tros.  També en això som diferents.

Set 122016
 

Qui segueixi habitualment aquest blog sabrà que acostumo a parlar-hi, tot sovint, de temes més o menys d’actualitat prou vinculats a la política, i avui, a tocar d’una nova Diada, tocaria fer-ho, sense cap mena de dubte. Però avui no em ve de gust, perquè tot el que escriuria parlaria de la cara més indigna, més deslleial, més miserable, més mesquina i més rastrera d’allò que els traïdors i aprofitats tenen la barra de considerar fer política.

Avui, no em ve de gust. Dilluns, la setmana que ve, ja en parlarem. Temps n’hi haurà per tornar-hi, tant punyent com calgui, però tornant a defensar que no tot és tan mediocre, tan cretí, una cosa que, d’altra banda, sé perfectament.

Avui, aparcats els dolents uns dies, el cos em demana recuperar una cançó prou antiga, “With a little help from my friends”, publicada l’any 1967 per The Beatles, tot i que us proposo recuperar una versió una mica posterior, de Joe Coker, famosa per formar part de la banda sonora de Woodstock 1969 que, amb un ritme més lent que l’original, i al meu gust més intents, em sembla un bon homenatge a aquelles persones que tens al costat incondicionalment quan les coses es torcen. Gràcies.

Passeu un bon cap de setmana i una bona Diada, amb sonoritats velles i sempre noves, que dilluns serà un altre dia.

https://www.youtube.com/watch?v=VM4kNIAxOGE

Set 122016
 

Ja he dit en altres ocasions que no m’agrada gens això de banalitzar la independència amb un lema de clares ressonàncies futbolístiques, però com que el que acostuma a ser important és el fons i no la forma, ahir hi vaig ser, a la manifestació de Lleida. Hi vaig ser, com el comú dels mortals, perdut enmig d’una gentada que ni cal comptar per saber que erem molts, moltíssims. Era a la fila 500, o a la 843, o a la 627, o a qualsevol altra d’anònima; a una de les moltes files de les persones sense nom i sense rostre. A una de les files on només som un punt que ocupa un espai i omple de contigut una crida. A una de les files de la gent que sap què vol, més enllà del que diguin tertulians, analistes i opinadors de tot pelatge.

Des d’aquesta i moltes altres files, no vam veure res. No vam sentir res. Només vam fer allò que calia fer segons el breu guió definit. Vam complir, vam passar calor i vam marxar, tot ignorant discursos i més discursos tan previsibles com prescindibles que tampoc no hauríem pogut seguir. De res no ens va servir la pantalla gegant, ni l’equip de sonorització, que només van donar servei a la fila zero i a unes poques de les següents. Potser és que tot plegat estava organitzat, com acostuma a passar, només per satisfer la fila zero, i perquè els seus membres miressin, babaus, les imatges que els projectaven per ajudar-los a pensar “veus com ho fem bé?” “Veus quanta gent ens segueix?”, comentessin la jugada, l’exit, i es felicitessin satisfets, molt satisfets, aplaudits per una moderna cort d’aduladors.

Però des de les files anònimes, la cosa es veu diferent. Des d’aquestes files es veu la força infinita de la gent, i la seva incombustible moral de victòria. Aquestes files miren endavant només, perquè no els cal comprovar si algú els segueix. Aquestes files miren només endavant perquè és al davant, a la fila zero, on hi ha els destinataris de totes les seves mirades, amb la secreta esperança que, d’un cop per tots, aquells que en formen part es dignin a girar els ulls cap a la multitud que els reclama respostes, i aprenguin a posar els interessos de país (les raons d’estat si voleu) davant dels interessos de partit; i davant dels interessos personals, que sovint passen davant, fins i tot, dels de partit, i que queden ja massa lluny de les demandes de la població i de tot sentit de la realitat, si aquesta va més enllà de la volada gallinàcia del benefici propi. La resposta de la fila zero, però, no acaba d’arribar mai. O no per part d’aquells que més poder i més capacitat de fer tenen. Potser prou feina tenen a mirar-se entre ells o les pantalles que els posen als morros per entretenir-los. I qui dies passa anys empeny.

No sé si aquesta manca de resposta és només qüestió de poc d’interès o bé si és simple incapacitat. Si la segona possibilitat fos la correcta, el més digne seria girar els ulls enrere i buscar qui pugui escoltar i tirar endavant, tot allò que ells no saben, no poden o no volen. De ben segur que entre els milers de persones de les files anònimes hi ha noms, cares i capacitats que valdria la pena explotar. Però això no passa mai. Els ulls de la fila zero mai no saben anar gaire més lluny de la tres o quatre.

La gent sense nom i sense rostre que fa que cada crida sigui un èxit té moral infinita i hi torna, any rere any, amb la fe inquebrantable dels que no tenen res a perdre i tot a guanyar. Potser tot el contrari de molts dels que ocupen la privilegiada fila zero, per ho poden perdre tot si un dia no guanyen. I així ens va. I per molts anys, em temo. Nosaltres estem a punt i ho hem demostrat. I vosaltres?

Set 092016
 

Vivim dies estranys, dies d’alguna manera fins i tot contradictoris, en què el somnis, les il.lusions, prenen volada i en què, d’una manera o altra, sempre hi ha alguna cosa que ens retorna a la realitat, a allò que som i que tenim;  sempre acabam tornant a tenir els peus al terra.

Avui vull enllaçar una cançó i un poema i que he recuperat les darreres hores.  La primera ens parla dels somnis i de com arribar-hi.  Els versos, per la seva banda, ens recorden les nostres limitacions i la necessitat de no esperar massa de gairebé ningú.  Cada paraula del poema és imprescindible i està posada al lloc exacte, igual com cada nota de la cançó d’Springsteen.  Davant de tanta perfecció i de tanta lucidesa, no em sé estar de reproduir els tres darrers versos de l’inoblidable Miquel Martí i Pol, a mode d’avançada: “Tens el que tens i res més. Fes-te en mar /o bé queda’t en terra, tant se val, / però no esperis dons ni meravelles.”

I ara, que cadascú ompli, a la seva manera o com millor li plagui, de contingut els somnis, les notes i les paraules, a mig camí entre la fantasia infinita i la realitat, sempre limitada.

YouTube Preview Image

 

No esperis dons (Miquel Martí i Pol)

Possible fos, i ara mateix faríem

un gran salt endavant, o potser enrere,

per quedar sols, i lliures, i feliços.

I encendríem fogueres de concòrdia

i amb vi, danses i amor celebraríem

la plenitud finalment assolida.

Possible fos. Però ja saps que el temps

no pot sotmetre’s ni manipular-se

i saps també que el cos, prudent, refusa

certs moviments, certes impertinències.

Malfia’t, doncs, de tot el que no sigui

fer camí pas a pas, i tanca els ulls

davant aquells que constantment agiten

estendards amb anuncis i proclames.

Tens el que tens i res més. Fes-te en mar

o bé queda’t en terra, tant se val,

però no esperis dons ni meravelles.

 

Set 082016
 

Sempre havia pensat que hi havia moltes coses, moltes habilitats, moltes capacitats, que només es podien aprendre i millorar exercint-les.  Sempre havia pensat que a caminar s’aprenia mirant de caminar;  a córrer, corrent;  a llegir, llegint;  a estimar, estimant;  a tocar un instrument, tocant-lo;  a cantar, cantant;  a escriure, escrivint;  a odiar, odiant;  a nedar, nedant;  a pintar, pintant;  a escoltar, escoltant;  a confiar, confiant;  a resar, resant… I així podríem seguir amb multitud d’exemples.  Cadascú que pensi en aquells que ha experimentat al llarg de la seva vida i veurà que és molt allò que només s’aprèn fent-ho.

Però vet aquí que ara ens arriba la fiscal general de l’Estat Espanyol i ens regala una frase per a la història, que fa miques aquest raonament que pensàvem prou consistent, i ens deixa anar, sense immutar-se allò és la llei i no la llibertat el que fa lliures els ciutadans.  Fantàstic.  Aprendrem, segons ella, la llibertat, obeint unes lleis que, a banda de normes, sempre són límits, quan no armes, directament.  Les lleis poden limitar, encotillar, fins i tot matar, no ho oblidem mai.  Però ara es veu que és aquesta obediència cega el que ens farà persones lliures.

Francament, per més que hi penso, em costa trobar diferències entre aquesta frase de la fiscal general i aquella altra que presidia l’entrada a algun que altre camp de treball (o d’extermini, directament):  el treball us farà lliures.  Seguint el raonament de Consuelo Madrigal, no serà la llibertat, sinó el treball -ni que sigui forçat- allò que fa lliures els ciutadans.  Sort que encara tenim memòria, memòria històrica fins i tot, i sabem que és mentida.  A la llibertat només s’hi arriba amb l’exercici de la pròpia llibertat.  La resta, enganys i paraules armades de pistoles o de normes per impedir-la.

Set 072016
 

Gràcies el cinema, molts dels mortals vam saber què era el dia de la marmota, aquella jornada repetida un i mil cops, fins a l’extenuació.  La realitat, molt més enllà de la ficció, també ens ha ensenyat què és allò que jo qualificaria com un dia amb sordina;  un dia en què les coses passen de manera tan atropellada que no deixen espai per pair-les com caldria, perquè aquesta acumulació informativa acaba fent que unes tapin les altre, i que tot plegat s’escolti de manera estranya, apaivagada per una mena de sordina.

Ahir va ser un d’aquests dies amb sordina.  D’una banda, l’exministre Soria anunciava la seva renúncia a un càrrec de director executiu del Banc Mundial, ho admeti o no, per l’escàndol que aquest nomenament havia despertat.  D’altra banda, la fiscal general de l’Estat es deixava anar anunciant una autèntica guerra als tribunals contra el procés independentista, amb una frase que prou que mereixeria passar a la història: “Es a ley y no la libertad la que libera a los ciudadanos”, com si totes les dictadures no haguessin tingut un complex i eficaç corpus legal.  Però el dia encara donava per a més, i vam saber que el Tribunal Constitucional (qui ho dubtava?) fallava contra la possibilitat que Otegui es presenti com a candidat a les eleccions.  I de propina, encara ens van arribar números de l’enorme deute del rescat bancari (aquells que no ens havia de costar ni un cèntim) que ja es va donant per perdut i irrecuperable, igual com el forat econòmic de la Sareb, aquell banc dolent que havia de resoldre una pila de mals dels bancs arruïnats, i que es veu que no.

Massa notícies que caldria mirar amb lupa i que se sobreposen les unes a les altres per silenciar-se mutuament.  Aquesta és la realitat.  Una realitat que amplifica i magnifica el que convé, i que silencia el que no.  Qui decideix què?  Nosaltres no.

css.php