Set 302016
 

Ahir, dia de grans paraules, de grans projectes, al Parlament. I el que em sembla millor, més enllà de conceptes ja coneguts i d’horitzons anunciats, una exposició clara, contundent, convençuda, que convida a l’optimisme i a creure que, aquest cop, potser sí que ens trobem a les portes d’alguna cosa nova.

Ahir, rere les paraules del president, però, m’anaven sorgint dubtes i temences. D’una banda escoltava com s’anava presentant un projecte prou ben lligat, però al mateix temps anava pensant com es podrà tirar endavant, més enllà dels murs de Palau, o de la Ciutadella. Perquè una cosa és la cuina i els grans salons i una altra de ben diferent el servei que ha de fer arribar allò que s’hi cou a cada casa i a cada taula. I és aquí on dubto que les conviccions siguin prou fortes i que els interessos siguin prou dignes.

Estem segurs que l’equip que ha de liderar aquests propers mesos és prou sòlid? I penso en el propi Govern, però també en tot l’aparell dels diferents partits implicats i, més encara, en les prioritats individuals d’aquests aparells quan toquen terra a les institucions i a les administracions, sovint ràncies i pesades, de cada comarca, poble o ciutat, on encara és fàcil trobar clientelisme indigne i actituds de poder més pròpies d’amos dels tros que de servidors públics. I això per no parlar de cortines brutes que tapen vergonyes pròpies o alienes, sovint creuades amb teòrics rivals, per dissimular interessos inconfessables. Aquesta, al capdavall, també és la realitat política del país; la realitat de la política més roí i més mesquina, però ben real i ben viva. Contraposar-la a allò que ahir vam sentir dir al president, a mi, em genera dubtes importants. I és que no es poden construir cistells nous amb vímets vells, ens agradi o no.

Avui sentirem paraules i més paraules. Però avui em deixaré anar entre una terra que conec i un cel que sempre convida a somiar i a tirar amunt, i imaginaré un futur més seductor, lluny de debats de curta volada. Demà serà un altre dia i ja tornaré a la realitat, a una realitat dura o encisadora segons com i segons quan i seguiré esperant el pas definitiu, si és que pot ser, perquè ja em no fan por ni les paraules més dignes pronunciades en veu alta i de manera clara, ni els somnis més alts. A mi, ja no.

Set 302016
 

Aquests dies, els mitjans d’informació van ben farcits d’activitat política de tota mena.  D’una activitat tan important i tan transcendent que fa que em demani per a qui?

Si he de ser sincer, tant em fa qui mani o deixi de manar al PSOE.  Tant em fan les lluites intestines a les entranyes dels partits i qui en surti guanyador o derrotat.  No és la meva guerra.  Tant em fa, seguint amb aquest rampell de sinceritat, si anem a terceres eleccions a Espanya, o a quartes, ja posats;  tant em fa, perquè aquesta, tampoc no és la meva guerra.  I encara més:  tant em fa si el president ha aconseguit o no la confiança de Parlament.  Si el resultat de dos dies de debats hagués estat un altre, tant em faria, perquè vindria un altre president, una altra cambra, un altre projecte.  Aquesta, per més que em diguin, tampoc no és la meva guerra.

Les meves guerres són guerres petites, sense titulars ni soroll.  La meva guerra és aconseguir que el sou arribi a final de mes després de facilitar-me una vida confortable.  La meva guerra és que el meu entorn més proper pugui viure i créixer amb dignitat i amb la certesa que hi ha un demà.  La meva guerra és poder fer de la meva feina alguna cosa positiva i de la qual em pugui sentir orgullós, malgrat les estretors de tota mena.  La meva guerra és, al capdavall, poder dormir cada nit segur i en pau, amb la certesa que he pogut aportar el meu granet de sorra perquè aquells que tinc més a prop i que d’una manera o altra m’estimo, siguin una mica més feliços.

Ben lluny dels focus i de qualsevol interès mediàtic, aquestes són les guerres meves de cada dia i penso que les de milions com jo.  Algun dia seran també les seves?

css.php