Set 172016
 

Ja hi tornem a ser.  Dissabte de nou, aquesta mena de signe invisible que obre el parèntesi del cap de setmana i que altera la monotonia dels cinc dies que ja portem a l’esquena.  El dissabte és aquell dia que convida a canviar d’aires i de ritme i, d’una manera o altra, a passar comptes d’aquest període que va de dilluns a divendres.  Fins i tot, és una invitació a pensar què farem un encara llunyà dilluns i com encararem la nostra vida fins al proper dissabte.

En el fons, el temps, així tal qual,  és massa llarg.  Necessitem acotar-lo una mica;  en anys, en mesos, però sobretot en dies o en setmanes, que són terminis més humans i més còmodes per organitzar-nos.  Això de viure dia a dia, en el fons, és una mica això, la resposta a humanitzar la immensitat del temps, però la setmana, amb el seu dissabte i el seu diumenge, dóna una mica més de perspectiva, tant per planificar com per analitzar el que fem i el que no fem i hauríem de fer.

Com ha estat la setmana?  Bé, malament, terrible, bestial, indiferent, prometedora, trista, inoblidable… cadascú en pot dir la seva, així en conjunt, o seccionada dia a dia, o gairebé hora a hora.  En qualsevol cas, ja és passat, i el que està fet ja no té remei, ni per bé, ni per mal.  Així és que deixem la història per als llibres i encarem amb il.lusió i esperança el cap de setmana, amb la ferma convicció que dilluns, tot pot ser millor, i amb el propòsit de fer-ho possible.  Al capdavall, una bona part d’allò que acabarà sent la nostra biografia depèn només de nosaltres.  No ens podem fallar.

css.php