Set 152016
 

Ha tornat la pluja, però com acostuma a passar, de patac i sense seguida.  És que ni el temps sap trobar el punt d’equilibri necessari per fer bé la seva feina.  De fet, ben mirat, nosaltres també som una mica el clima i fins que no trobem l’exacta mesura de les coses, seguim un moviment pendular que ens duu d’un extrem a l’altre, abans no trobem l’equilibri.

No sé si serà la proximitat del mar, o la història que carreguem sense ser-ne prou conscient, la dieta, o fins i tot la climatologia, però som gent de contrastos, d’extrems fins i tot.  Ens costa trobar la justa mesura entre l’eufòria i el malestar, entre l’alegria i la tristesa, entre el massa a prop i el massa lluny, entre el tot i el no res, entre el coneixement i la ignorància, entre l’amor i l’odi, entre la solitud i la companyia, entre la desmesura i la moderació, entre la passió i la indiferència, entre la llum i la foscor, entre la frugalitat i els excessos, entre la rauxa i el seny.

Vivim constantment perseguint alguna cosa que desperti els nostres sentits, les nostres passions, cadascuna de les nostres emocions, per trobar una mica de sentit a la rutina i a la mediocritat, i acostumem a passar-nos de frenada, si fa no fa com la pluja que o bé s’amaga o bé es deixa anar.  Però som humans i, parafrasejant el poeta, és humana nostra mesura.  No en sabem més. L’encertem o errem.  Anem massa lluny o ens quedem curts.  Però potser això mateix és la vida:  intentar un equilibri que ens aporti una mica de felicitat en tot el que fem.  Segurament l’únic que, en el fons, busquem i té sentit:  mirar de ser feliços.

Ha tornat la pluja i, com una cortina translúcida, va baixant el teló d’un estiu calorós, ardent.  Arriba, a poc a poc, però sense treva, la tardor, i amb ella l’oportunitat d’un trànsit suau perquè el fred no ens agafi desprevinguts.  Estiu, hivern, calor, fred… sempre contraris, sempre complementaris.  Enmig, nosaltres i els nostres equilibris, de vegades impossibles, i de vegades ben trobats.

css.php