Set 092016
 

Vivim dies estranys, dies d’alguna manera fins i tot contradictoris, en què el somnis, les il.lusions, prenen volada i en què, d’una manera o altra, sempre hi ha alguna cosa que ens retorna a la realitat, a allò que som i que tenim;  sempre acabam tornant a tenir els peus al terra.

Avui vull enllaçar una cançó i un poema i que he recuperat les darreres hores.  La primera ens parla dels somnis i de com arribar-hi.  Els versos, per la seva banda, ens recorden les nostres limitacions i la necessitat de no esperar massa de gairebé ningú.  Cada paraula del poema és imprescindible i està posada al lloc exacte, igual com cada nota de la cançó d’Springsteen.  Davant de tanta perfecció i de tanta lucidesa, no em sé estar de reproduir els tres darrers versos de l’inoblidable Miquel Martí i Pol, a mode d’avançada: “Tens el que tens i res més. Fes-te en mar /o bé queda’t en terra, tant se val, / però no esperis dons ni meravelles.”

I ara, que cadascú ompli, a la seva manera o com millor li plagui, de contingut els somnis, les notes i les paraules, a mig camí entre la fantasia infinita i la realitat, sempre limitada.

YouTube Preview Image

 

No esperis dons (Miquel Martí i Pol)

Possible fos, i ara mateix faríem

un gran salt endavant, o potser enrere,

per quedar sols, i lliures, i feliços.

I encendríem fogueres de concòrdia

i amb vi, danses i amor celebraríem

la plenitud finalment assolida.

Possible fos. Però ja saps que el temps

no pot sotmetre’s ni manipular-se

i saps també que el cos, prudent, refusa

certs moviments, certes impertinències.

Malfia’t, doncs, de tot el que no sigui

fer camí pas a pas, i tanca els ulls

davant aquells que constantment agiten

estendards amb anuncis i proclames.

Tens el que tens i res més. Fes-te en mar

o bé queda’t en terra, tant se val,

però no esperis dons ni meravelles.

 

css.php