Set 062016
 

Començo a tenir força curiositat per saber com acabarà tot plegat.  Ara sembla que es refaran el ponts entre la CUP i Junts pel Sí, i que aquest procés, que no sabem ben bé ni què és ni on ens pot arribar a dur, tirarà endavant.  Bona notícia, una mica de calma política.  Si, a sobre, ve acompanyada d’uns nous pressupostos que acabin d’un cop per tots amb aquest funcionament pervers de la pròrroga dels comptes públics, millor encara.

Algun dia, els politòlegs o els historiadors, amb més perspectiva que la que actualment tenim, hauran de valorar la via del diàleg i del pacte entre forces tan oposades, ideològicament parlant, com les que avui s’han posat d’acord al Parlament.  Algun dia caldrà valorar, en la seva justa mesura, aquest bé superior que totes volen preservar, i que en diem independència.  Un bé capaç de facilitar més acords que el mecanisme democràtic de votar per decidir el futur, fins i tot.  Curiós.

I jugant al joc dels contraris, algun dia, algú haurà d’explicar com pot ser que les forces espanyoles siguin incapaces d’arribar a acords, ni que sigui, fent un paral.lelisme amb casa nostra, per preservar aquell bé superior amb el qual tant s’omplen la boca, que és la unitat d’Espanya.  Es veu que ni això és capaç de servir per superar les diferències, per més paraules buides que gastin.  I mira que en gasten, per no dir res.

No sé com acabarà tot plegat, però el que sí que tinc clar és que vivim uns anys que acabaran demostrant que ni les diferències ideològiques més profundes són insalvables quan l’objectiu és clar, important i compartit.  Tant d’esforç bé mereixeria un final feliç.

Set 052016
 

Malgrat tot el saber, tot el coneixement i tota la suposada fredor dels mecanismes de presa de decisions, la major part del que fem acaba sent una qüestió personal.  De vegades és tota una sort, aquesta aparició recurrent de la nostra cara més humana, però de vegades és gairebé una maledicció que simplifica en excés determinades accions.

Un exemple prou evident és la política.  Malgrat la suposada imparcialitat i fredor amb què cal actuar -o pactar-, si mirem amb calma i gratem una mica, massa sovint acabem trobant coses com ara “és que va dir…”, “és que va fer tal cosa”, “però si és tal o qual persona, com no l’he d’ajudar”, “a aquest, ni aigua…” o raonaments d’aquest alt nivell de complexitat que ho acaben explicant tot, exactament com si fossin de raonaments de parella, o de relacions interpersonals ben simples, encara que es tracti d’aprovar pressupostos o de garantir governs.

Potser costa de pair, però massa sovint les coses són així de primàries, d’infantils gairebé.  Fixem-nos que cada dia més, canviant d’àmbit, els nostres perfils a la Xarxa pesen tant o més que els nostres currículums acadèmics o professionals.  Si això no és posar l’aspecte humà per davant de tot, no sé jo què ho serà.  I així anem fent.  Cada dia suposadament més rigorosos, més savis, però cada dia realment més bàsics, en molts sentits, més guiats per impulsos i instints primaris.  I encara renunciem a la filosofia.

Potser va sent hora de rellegir Maragall (Joan) i actualitzar a nous contextos aquell seu “home sóc i és humana ma mesura”.  Potser ens estalviaríem molts maldecaps i moltes hores de discussions inútils.  Perquè acabem sent simples persones, per damunt de tot, ens agradi o no.  Aquesta és la gran sort, i aquest és el drama.

Set 042016
 

Endavant.  No hi ha altra manera.  Sempre endavant.  És el que té la vida, només un sentit:  endavant.  Aprofitant els encerts, o carregant els errors, però endavant inexorablement, amb pena o amb glòria, per més que ens agradi recrear-nos en els bons moments que hem viscut, en les sensacions, en els records.  Tot és història, tot és passat.

La vida, en el fons, és aquesta mena de viatge imparable que de vegades ens duu per plàcids meandres en calma i, de tant en tant, ens llença per una muntanya russa que amb prou feines ens permet respirar i obrir els ulls de tant en tant.  En qualsevol cas, sempre ens empeny i ens obliga a plantar cara a nous reptes i a trobar-ne noves respostes.

I segurament això és el que fa tan atractiva la vida mateixa:  que cada dia és nou, que cada dia és un misteri per descobrir i una nova aventura per viure.  No podem fer marxa enrere ni mirar de recuperar el temps viscut, els moments plaents, ni el temps perdut, fins i tot.  Només tenim futur a la vista i un present breu i intens per anar-lo fent realitat.

Diuen que el setembre és un mes de bons propòsits.  Aprofitem-lo, doncs i mirem de conjurar-nos perquè cadascun dels dies que viurem ens siguin satisfactoris i ens convidin a mirar sempre endavant, amb la seguretat que tot el que hem viscut, bo i dolent, només pot ser referent i ajuda, saviesa acumulada, per no aturar-nos mai i per anar omplint de colors aquests fulls en blanc que són cadascun dels nostres dies.  La paleta és nostra, i els pinzells també.

Set 032016
 

Si mirem al diccionari la paraula “miserable”, un dels significats que ens ofereix és “que mereix el menyspreu, la indignació, per la seva abjecció, vilesa”.   Segurament, aquest és, doncs, un adjectiu que els escau a la perfecció al president i a la vicepresidenta del Govern d’Espanya, arran de les seves declaracions dels darrers dies.

Em sembla miserable culpar els rivals polítics d’unes hipotètiques terceres eleccions quan s’ha arribat a les segones per obra i gràcia del seu immobilisme absolut.

Em sembla miserable l’estratègia del terror i de l’amenaça que, amb pressupostos prorrogats, qui més patirà seran els pensionistes, els aturats i els funcionaris.  Nosaltres sabem què és funcionar amb pressupostos prorrogats i sabem que, en cap cas, no és l’apocalipsi que anuncien.  Posats a dir, em sembla també miserable l’expressió de la vicepresidenta durant la roda de premsa en què anunciava aquest dramàtic escenari.

Em sembla miserable convertir el debat polític en una qüestió personal, en una pugna entre mascles alfa dels diferents partits, com si la clau de volta de tot plegat no fos altra que veure qui pot més, qui mana més, oblidant el sentit de la política, qualsevol criteri ideològic i, sobretot, la responsabilitat que comporta l’exercici del poder envers la ciutadania.

En resum, que el panorama polític espanyol, especialment -però no només- pel que fa a l’actuació del PP, em sembla miserable, profundament indigne d’una classe política que es diu democràtica.  Potser aquest el problema, el sentit de la paraula “democràcia”, encara un misteri per descobrir en molts casos.  Indignació i profund menyspreu, doncs.

Set 022016
 

Encara que mig d’amagat, en dijous, ahir va arribar, puntual com sempre, el setembre, ben bé el segon començament d’any, o de curs.  De vegades penso que això del calendari no és tan diferent de qualsevol poble, que té una festa major, que és cap d’any, i una festa petita, que ve a ser el mes de setembre.  Sigui com sigui, tanquem l’estiu abans d’hora, perquè el termòmetre en nega a canviar, i encarem uns mesos prou intensos, fins a Nadal.

El que sí que hem d’admetre que té el setembre és que permet un retorn a la normalitat lent i progressiu.  Ajuda el fet que el curs escolar encara no comenci fins d’aquí a uns dies, cosa que fa que no s’acabin d’encavalcar la tornada al col.le i la síndrome post-vacacional.  Per cert, quin invent aquest de la síndrome post-vacacional, si pensem en la quantitat de gent que no haurà fet vacances o que ni les pot somiar perquè no té feina.  Coses de la societat burgesa i unificadora en què vivim, on sembla que tot ha de ser igual per a tothom, sigui cert o no.

En qualsevol cas, som aquí, més o menys preparats per entomar tres mesos que ens han de dur fins al desembre i al llarg dels quals han de passar coses de tota mena.  Tornem a la rutina entre la mandra i la il.lusió, entre el record encara viu del que deixem enrere, les ganes de retrobar espais i persones, i l’esperança que s’acabin concretant o encetant projectes i propostes nous.  Tot plegat dibuixarà el nostre setembre, aquest més estrany, mandrós i suggeridor que ens durà, amb presa o amb parsimònia, segons cadascú, a l’inici de la tardor.

Set 012016
 

Entre un autèntic diàleg de sords i una versió sense cap gràcia d’un concurs de monòlegs.  Tret de comptades excepcions puntuals, això va ser el suposat debat del Congrés d’aquests dies.  El resultat? segons el guió previst.  Res de nou, doncs i, sobretot, cap canvi previsible a l’horitzó. Trastes pel cap d’uns i altres i para de comptar.

De vegades penso de què serveixen els procediments i les formes, quan tot està dibuixat de bon començament.  En teoria els procediments, a l’administració, han de servir per garantir la correcció en la manera de fer, i han de donar garanties de legalitat i de justícia.  Però quan les cartes estan tan marcades com en el debat d’investidura que ahir es va tancar, el propi debat és una burla a la democràcia, a la legalitat i, fins i tot, a la justícia.  I en diuen debat.

L’únic que ha quedat clar d’aquestes avorrides i ridícules sessions és la nul.la capacitat per arribar a acords per part de les principals forces polítiques, instal.lades en la zona de confort dels seus suposats principis, a l’espera que algun miracle els atorgui una majoria que no tenen i per la qual no estan disposats a negociar res.  I en diuen política.

Potser aniria sent el moment que els periodistes, tertulians i opinadors de tota mena que van carregar amb tanta duresa contra el període de constitució de govern a Catalunya, apliquessin els mateixos filtres a l’hora de dibuixar el que s’està vivint a Espanya des de fa mesos.  Però no cal patir, que això no ho farà ningú.  També els mitjans estan instal.lats en veritats absolutes i en guerres de trinxeres, des de fa segles.  I en diuen informació.

Ho mirem com ho mirem, Catalunya, amb tots els seus defectes i totes les seves misèries, encara té molt a ensenyar, si és que algú volia aprendre.

css.php