Tot passa

 Actualitat  No Responses »
nov. 052019
 

Ja és ben veritat que tot passa. I també ho és que de tot alguna cosa en queda. Tot just hem encetat el novembre, com aquell que diu, i ja ens queden enrere les castanyes i els panellets, i la cita aquella que cada any ens fa girar els ulls al cementiri i a la memòria. Tots Sant ja torna a ser història, però ens en queda el record, quatre fotos de festa i una colla d’anècdotes, potser, per explicar d’aquí un temps.

I a poc a poc va passant aquesta tan anunciada tardor calenta, i ens acostem a l’hivern. Ha passat la sentència, i van passant les diferents respostes o els diferents silencis. I ha passat el Rei per aquí, com malament ha pogut, dit sigui de passada, i aviat haurà passat la que segurament recordarem com la més penosa campanya electoral de la història. I de tot plegat, què en queda? Molt. De tot plegat en quedarà molt. Repassem:

Quedarà la desafecció cap a un poder judicial injust i venjatiu, per més que ens vulguin fer combregar amb rodes de molí de suposada democràcia. Quedarà, un cop més, la memòria dels cops i les ferides d’una policia descaradament hereva del franquisme. Quedarà la distància irreversible cap a un monarca incapaç de passejar pels carrers i que s’ha d’amagar rere un autèntic exèrcit policial. Quedarà l’evidència que Franco i el seu ideari són ben vius i amb carta d’identitat social. I molt em temo que quedarà un president espanyol feble, amb la crueltat dels que se saben febles, i amb un govern inestable sotmès al dictat d’aquells que suposadament havia de combatre i amb qui cada dia que passa que sent més còmode.

Doncs sí, tot passa, però de tot en queda alguna que altra cosa, no necessàriament bona, però queda. Com va dir aquell i ens recorda la calma de molts cementiris: sic transit gloria mundi. Ves què hi farem. Anar passant.

Ho entendrà algun dia?

 Actualitat  No Responses »
nov. 042019
 

Com acostuma a passar, la realitat acaba desmuntant falses idees i alguna que altra veritat absoluta, que resulta que no ho era tant. El fet que el Rei d’Espanya no pugui lliurar els Premis Princesa de Girona a Girona, que ho hagi de fer a Barcelona i que, de propina, hi hagi d’arribar d’amagat i amb un blindatge policial que res té a veure amb aquella proximitat del monarca a la gent que tant es vol vendre, ja ho diu tot de la consideració que bona part de la població catalana li professa.

Una de les coses que se’ls retreu tot sovint als presidents catalans independentistes és que no governen per a tots els catalans. Què n’hauríem de dir, aleshores, d’un monarca clarament rebutjat per una bona part dels catalans? Potser que és el rei de tots els catalans? De tots els espanyols, fins i tot, seguint el seu discurs? Però, és clar, el cap de l’estat és constitucionalment intocable i inqüestionable i, per tant, tot és magnífic i perfecte en el seu regne, ni que sigui per obra i gràcia de les seves forces de seguretat.

Un rei passejant-se pels seus dominis d’amagat i tremendament escortat, enmig d’una més que evident oposició popular em recorda a aquell personatge del conte que anava despullat i ningú gosava dir-li. Potser, perquè ho entengui, caldria que una part de la seva particular cort, la dels representants polítics catalans, aquest cop i sempre més, es posés del costat de la gent que no vol el monarca de l'»a por ellos» i li fes veure que està molt sol en aquest país. La manera? no assistint a cap dels actes que ell presideix. No crec que hi hagi compromís protocol·lari ni institucional que pugui passar per sobre de la dignitat del país. Seria una bona forma de dir-li que aquí tenim memòria i que, per això, no tenim rei. Ni princesa.

Dubtes

 Actualitat  No Responses »
nov. 032019
 

Dubtem. Sí, ens agradi o no, dubtem constantment; dubtem sense ni adonar-nos, o a plena consciència, com una rutina o amb angoixa, però dubtem. Dubtar ens situa a meitat de camí entre la certesa i la ignorància, entre el que sabem i el que amb prou feines podem intuir. Dubtar ens ajuda, amb tota la seva inseguretat, a decidir i, sobretot, a tirar endavant les nostres decisions.

Qui no ha dubtat mai? No em refereixo a dubtes poc transcendents com quins pantalons comprar o de quin color pintar el menjador. Parlo dels dubtes que comporten conseqüències; aquells dubtes que ens afecten íntimament i que esquitxen el nostre entorn, perquè no som subjectes aïllats en un univers de bombolles hermètiques. I quan dubtem, què hem de fer? Decidir com millor puguen i tirar endavant? Allargar indefinidament la incertesa, amb la paràlisi que implica? Segurament tot depèn del moment i de les circumstàncies. I aquí és tornen a sorgir encara més dubtes, més condicionals precedits d’aquell terrible «i si…».

Diuen que dels errors se n’aprèn. Segur que sí, però, no ens enganyem, a ningú no ens agrada equivocar-nos. Segur que amb els encerts també aprenem i descobrim moltes més coses, i de manera més agradable. En qualsevol cas, sempre ens quedarà el dubte, cada cop que prenem decisions que donem per correctes, de si realment han estat les millors que teníem a l’abast. Sigui com sigui, seran les nostres, i ens tocarà assumir-les i tirar endavant, amb l’esperança que no amaguin efectes secundaris que ens acabin plantejant seriosos dubtes sobre la seva bondat.

Segurament, el que ens caldria és aprendre a dubtar dels dubtes i agafar-nos ben fort a allò que tenim per cert i durador. Dubtar del que estem dubtant pot ser la millor manera de neutralitzar la incertesa o, fins i tot la por i, de passada, d’entendre que molt sovint dubtem sense raó i sense motius objectius, perquè tot acostuma a ser molt més senzill i molt més agradable del que som capaços d’arribar a pensar, i ens costa poc carregar-nos de punyetes. I si no, sempre ens quedarà el temps, aquest aliat implacable, que ho acaba posant tot a lloc i que, al seu pas, només deixa que certeses.

A qui l’importa?

 Actualitat  No Responses »
nov. 022019
 

Doncs sí, ja se m’està fent llarga aquesta campanya electoral. I no em digueu que tot just ha començat, perquè, no ens enganyem, fa anys que estem en campanya permanent i, com deia la meva padrina: «lo poco agrada y lo mucho ofende«. I així anem fent, amb una sobredosi electoral més aviat excessiva i, en qualsevol cas, d’una poca alçada intel·lectual, i en molts casos moral, que fa esgarrifança perquè ja sabem que allà on no hi arriba el talent, hi arriben la simplicitat de la demagògia, la intolerància i el feixisme.

Tip. Si, molt tip de veure cada dia com fotre-li sense miraments al ninot de fira que és, ara mateix, Catalunya per a la major part de candidats, dona vots (o això se n’espera). Tip de constatar que al nostre Parlament no es pot ni tan sols parlar de segons què, per allò de no superar el marc competencial o legal, mentre altres de forans poden aprovar resolucions i més resolucions sobre què cal fer i com cal intervenir casa nostra. I sobretot tip -i d’això no en diuen ni piu els candidats, suposo que perquè no interessa a ningú- que el sistema judicial espanyol consideri menys greu violar en grup una dona inconscient que fer-ho amb violència, perquè es veu que en el primer cas no hi oposa resistència.

Ja ho veiem, a les lleis espanyoles el que importa és la violència i la resposta que se li dona. La violència física, la brutalitat, són valors en ells mateixos. L’altra violència, la de drogar la víctima fins a l’estat d’inconsciència i aleshores abusar-ne a plaer, no és tan greu. I què hi tenen a dir els candidats dels diferents partits al respecte? Res de profit. Es veu que ja els està bé, o que això de les violacions consecutives en grup no és una qüestió que preocupi als ciutadans, com si que ho són les delegacions de la Generalitat al món, posem per cas.

Senyores que patiu una violació, penseu-vos-hi bé abans de trucar segons on per denunciar. Potser no us despenjarà el telèfon ningú, o el telefonista de torn us recomanarà que abans parleu amb els violadors, a veure com us ho podeu arreglar perquè puguin tornar a fer la seva a gust de tothom, incloses vosaltres, evidentment, perquè es veu que en això de les violacions consecutives, en absència de violència física, tot es pot acabar justificant i tot és possible. Aquest és el nivell, no ens enganyem. I aquest el drama. D’aquella pols, venen aquests fangs.

Nit de difunts

 Actualitat  No Responses »
nov. 012019
 

No sé si han vingut.  M’agrada pensar que sí.  Voldria creure que sí.  Nit de Tots Sants, nit en què té lloc una estranya relació entre vius i difunts, a partir de la memòria, dels records i de l’afecte, molt més enllà de la vida i de la mort.  En qualsevol cas, el que sí que sé és que han vingut els vius, i que hem compartit taula, emocions i somriures, com cada any, perquè ens ve de gust i perquè ens fa feliços.

I, un cop més, ho hem barrejat tot, perquè no en tenim prou amb una sola tradició.  Castanyes, moniatos, moscatell, disfresses, tombes, esquelets, aranyes, bruixes, caretes blanques i de tots colors, música, carabasses, fotos… de tot i de tot arreu.  Tot allò, al cap i a la fi, que ens fa sentir més a prop els uns dels altres, i més a prop dels que ja no hi són, sense pena, sense dolor, amb la nostàlgia polida per la memòria del bo i millor de cadascú.

No sé si aquesta nit han vingut, però nosaltres hi hem deixat llums encesos perquè puguin trobar amb facilitat el camí de tornada a casa;  perquè tinguin ben clar que no se n’han anat del tot, i que encara són ben vius en cadascú de nosaltres, en les nostres maneres de fer i en els nostres records.

 Newer Entries
css.php