Dubtem. Sí, ens agradi o no, dubtem constantment; dubtem sense ni adonar-nos, o a plena consciència, com una rutina o amb angoixa, però dubtem. Dubtar ens situa a meitat de camí entre la certesa i la ignorància, entre el que sabem i el que amb prou feines podem intuir. Dubtar ens ajuda, amb tota la seva inseguretat, a decidir i, sobretot, a tirar endavant les nostres decisions.
Qui no ha dubtat mai? No em refereixo a dubtes poc transcendents com quins pantalons comprar o de quin color pintar el menjador. Parlo dels dubtes que comporten conseqüències; aquells dubtes que ens afecten íntimament i que esquitxen el nostre entorn, perquè no som subjectes aïllats en un univers de bombolles hermètiques. I quan dubtem, què hem de fer? Decidir com millor puguen i tirar endavant? Allargar indefinidament la incertesa, amb la paràlisi que implica? Segurament tot depèn del moment i de les circumstàncies. I aquí és tornen a sorgir encara més dubtes, més condicionals precedits d’aquell terrible «i si…».
Diuen que dels errors se n’aprèn. Segur que sí, però, no ens enganyem, a ningú no ens agrada equivocar-nos. Segur que amb els encerts també aprenem i descobrim moltes més coses, i de manera més agradable. En qualsevol cas, sempre ens quedarà el dubte, cada cop que prenem decisions que donem per correctes, de si realment han estat les millors que teníem a l’abast. Sigui com sigui, seran les nostres, i ens tocarà assumir-les i tirar endavant, amb l’esperança que no amaguin efectes secundaris que ens acabin plantejant seriosos dubtes sobre la seva bondat.
Segurament, el que ens caldria és aprendre a dubtar dels dubtes i agafar-nos ben fort a allò que tenim per cert i durador. Dubtar del que estem dubtant pot ser la millor manera de neutralitzar la incertesa o, fins i tot la por i, de passada, d’entendre que molt sovint dubtem sense raó i sense motius objectius, perquè tot acostuma a ser molt més senzill i molt més agradable del que som capaços d’arribar a pensar, i ens costa poc carregar-nos de punyetes. I si no, sempre ens quedarà el temps, aquest aliat implacable, que ho acaba posant tot a lloc i que, al seu pas, només deixa que certeses.
